Ja fa anys que, amb diferent grau d’intensitat, el curs polític a Catalunya arrenca amb la Diada de l’11 de setembre i ens hem acostumat a que les grans manifestacions organitzades per les entitats de la societat civil constitueixen un autèntic termòmetre de la pulsió del país.
L’acumulació de forces entorn a la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació ha estat formidable en cadascuna de les Diades celebrades des del 2012 i tot plegat ha tingut la seva lògica translació als resultats electorals de cadascun dels comicis celebrats des d’aleshores, amb victòries de l’independentisme inimaginables només fa una dècada. Enguany, com cada mes d’agost, les veus interessades de l’unionisme juguen a escampar el desànim entre els independentistes amb l’esperança de fer fracassar la gran concentració convocada per l’Assemblea Nacional Catalana a Barcelona.
Juguen amb la sensació de desànim que té bona part de la gent per la situació d’aparent encallament en què ens trobem mentre s’està coent al Tribunal Suprem la sentència contra els nostres dirigents polítics i socials i, tampoc no hem de defugir-ho, per la percepció de poca sintonia i de manca d’unitat d’acció de les diferents forces independentistes en un moment tan determinant. Jo no sóc dels que nega el problema.
És evident que massa vegades la pugna per l’hegemonia dins del propi independentisme sembla que faci perdre de vista que l’objectiu és un altre i que la força del nostre adversari és tan gran que no admet baralles caïnites si realment volem vèncer. La discussió entre si s’ha d’apostar per dialogar o per la via del conflicte polític només distreu. La voluntat de diàleg, sempre; el conflicte polític, inevitable quan l’altra part no es vol asseure a la taula per parlar; el camí a transitar, el de la unitat d’acció.
En això d’anar de la mà, afortunadament Lleida pot erigir-se en model per al país. L’acord de govern a la Paeria, que aplega sota objectius compartits no només a les dos principals formacions independentistes, Junts per Catalunya Lleida i Esquerra Republicana, sinó que també és capaç d’incorporar la sensibilitat dels comuns, també té la seva traducció en l’organització d’una Diada que, enguany, tindrà un accent diferent al dels últims anys a la ciutat. Començant pel fet que els actes institucionals que, fins ara, feien per separat Paeria, Diputació de Lleida i delegació del Govern de la Generalitat s’ajuntaran en un sol acte unitari, i continuant per la recuperació del Roser com a espai on l’ajuntament de Lleida farà la seva ofrena per homenatjar els nostres avantpassats morts cruelment en aquell lloc per les tropes de Felip V al 1707.
Hi haurà, doncs, acte conjunt de les diferents institucions polítiques el dia 9 de setembre a la Seu Vella i activitats organitzades per l’ajuntament la tarda del dia 10 amb protagonisme per a l’edifici del Roser, abans de la tradicional marxa de torxes que convoquen les entitats cíviques.
Tot plegat ens ha de fer sentir orgullosos per la forma com Lleida escolta i atén el clam d’unitat que ens reclama la societat i ens hauria de conferir una certa autoritat moral per cridar l’atenció a la resta del país perquè s’imiti, amb tota la modèstia del món, el nostre exemple. És des de la convicció que per arribar lluny és millor anar-hi junts que també us animo a inscriure-us i a participar en la concentració prevista el dia 11 a la plaça d’Espanya de Barcelona i als carrers que hi conflueixen. No us deixeu desanimar per aquells que des de fora de l’independentisme ja es freguen les mans pensant que, aquest any sí, s’acompliran els vaticinis tantes vegades fracassats sobre el desinflament del moviment independentista.
No us deixeu arrossegar tampoc per aquells que, pretesament des de posicions favorables a la República, fan campanya per no anar a la Diada al·legant cansament, emprenyament o desacord amb els partits polítics. Precisament, participar en la manifestació també és una manera útil d’expressar tots aquests sentiments i de fer sentir les exigències que convinguin, en una altra demostració de força i de civisme massiva i pacífica. El que hem aconseguit fer a Lleida i allò pel que estem treballant conjuntament cada dia en els darrers mesos és perfectament exportable. Reivindiquem-nos com a model pel al país, com a exemple del camí a seguir.
L’acumulació de forces entorn a la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació ha estat formidable en cadascuna de les Diades celebrades des del 2012 i tot plegat ha tingut la seva lògica translació als resultats electorals de cadascun dels comicis celebrats des d’aleshores, amb victòries de l’independentisme inimaginables només fa una dècada. Enguany, com cada mes d’agost, les veus interessades de l’unionisme juguen a escampar el desànim entre els independentistes amb l’esperança de fer fracassar la gran concentració convocada per l’Assemblea Nacional Catalana a Barcelona.
Juguen amb la sensació de desànim que té bona part de la gent per la situació d’aparent encallament en què ens trobem mentre s’està coent al Tribunal Suprem la sentència contra els nostres dirigents polítics i socials i, tampoc no hem de defugir-ho, per la percepció de poca sintonia i de manca d’unitat d’acció de les diferents forces independentistes en un moment tan determinant. Jo no sóc dels que nega el problema.
És evident que massa vegades la pugna per l’hegemonia dins del propi independentisme sembla que faci perdre de vista que l’objectiu és un altre i que la força del nostre adversari és tan gran que no admet baralles caïnites si realment volem vèncer. La discussió entre si s’ha d’apostar per dialogar o per la via del conflicte polític només distreu. La voluntat de diàleg, sempre; el conflicte polític, inevitable quan l’altra part no es vol asseure a la taula per parlar; el camí a transitar, el de la unitat d’acció.
En això d’anar de la mà, afortunadament Lleida pot erigir-se en model per al país. L’acord de govern a la Paeria, que aplega sota objectius compartits no només a les dos principals formacions independentistes, Junts per Catalunya Lleida i Esquerra Republicana, sinó que també és capaç d’incorporar la sensibilitat dels comuns, també té la seva traducció en l’organització d’una Diada que, enguany, tindrà un accent diferent al dels últims anys a la ciutat. Començant pel fet que els actes institucionals que, fins ara, feien per separat Paeria, Diputació de Lleida i delegació del Govern de la Generalitat s’ajuntaran en un sol acte unitari, i continuant per la recuperació del Roser com a espai on l’ajuntament de Lleida farà la seva ofrena per homenatjar els nostres avantpassats morts cruelment en aquell lloc per les tropes de Felip V al 1707.
Hi haurà, doncs, acte conjunt de les diferents institucions polítiques el dia 9 de setembre a la Seu Vella i activitats organitzades per l’ajuntament la tarda del dia 10 amb protagonisme per a l’edifici del Roser, abans de la tradicional marxa de torxes que convoquen les entitats cíviques.
Tot plegat ens ha de fer sentir orgullosos per la forma com Lleida escolta i atén el clam d’unitat que ens reclama la societat i ens hauria de conferir una certa autoritat moral per cridar l’atenció a la resta del país perquè s’imiti, amb tota la modèstia del món, el nostre exemple. És des de la convicció que per arribar lluny és millor anar-hi junts que també us animo a inscriure-us i a participar en la concentració prevista el dia 11 a la plaça d’Espanya de Barcelona i als carrers que hi conflueixen. No us deixeu desanimar per aquells que des de fora de l’independentisme ja es freguen les mans pensant que, aquest any sí, s’acompliran els vaticinis tantes vegades fracassats sobre el desinflament del moviment independentista.
No us deixeu arrossegar tampoc per aquells que, pretesament des de posicions favorables a la República, fan campanya per no anar a la Diada al·legant cansament, emprenyament o desacord amb els partits polítics. Precisament, participar en la manifestació també és una manera útil d’expressar tots aquests sentiments i de fer sentir les exigències que convinguin, en una altra demostració de força i de civisme massiva i pacífica. El que hem aconseguit fer a Lleida i allò pel que estem treballant conjuntament cada dia en els darrers mesos és perfectament exportable. Reivindiquem-nos com a model pel al país, com a exemple del camí a seguir.