La ciutat de Lleida acull aquest dijous 10 d’octubre a la sala Alfred Perenya a partir de les set del vespre un debat sobre futbol i valors. Organitzat per Òmnium Cultural, l’escola Guillem Agulló i el grup d’animació Rudes Lleida, la xerrada pretén fer reflexionar al voltant de l’esport com a vehicle per transmetre idees i complicitats que facin de contrapès al feixisme i el racisme, encara presents en grades de molts estadis. Els exfutbolistes Oleguer Presas i Pau Bosch conversaran amb l’historiador i col·laborador de Nació, Ramon Usall i la directiva del CF Pardinyes Anna Fillat. Ho explica en aquesta entrevista Pau Juvillà, exregidor i exdiputat de la CUP i actual membre d’Òmnium a la ciutat de Lleida, implicat en el projecte de vincular valors i futbol.
S’ha de polititzar el futbol?
Això defensem a Òmnium Cultural, sí. Es pot polititzar en positiu amb valors que ens facin avançar com a societat. El futbol té una enorme influència, i ho hem d’aprofitar.
Quins valors són aquests?
Antiracisme, feminisme, respecte a la llibertat sexual, ús del català, autodeterminació... hem de ser capaços que aquests valors entrin a les grades dels nostres estadis, i en aquesta línia treballem. Comencen a la ciutat de Lleida amb aquest col·loqui que coorganitzem amb l’escola Guillem Agulló i els Rudes, un grup d’animació del CF Lleida que compta amb molta gent jove. Això és important, les sinergies amb la joventut. El debat de Lleida el volem replicar a altres ciutats catalanes durant el 2025.
Els clubs s’hi ha d’implicar més en aquesta lluita?
Alguns ja ho estan fent. El Barça, el Rayo Vallecano... I també entitats més petites com el mateix CF Lleida, el Sant Andreu, el Júpiter... aquí a Lleida hem vist com el club s’ha mullat en qüestions nacionals, en la defensa del català, en la diversitat sexual... que això ho facin els clubs modestos és bàsic perquè es crea una identificació que va més enllà dels temes estrictament esportius. Els afeccionats són d’aquell equip perquè representa uns valors.
"La implicació dels futbolistes en la defensa dels valors és lenta, però estem millor que fa vint anys"
Però és difícil que els jugadors prenguin partit en aquestes defenses.
Cada dia menys. Tenim exemples que els futbolistes estan perdent la por. Abans també n’hi havia com Lilian Thuram o Eric Cantona, però això ara va a més. Miri quin debat s’ha muntat al voltant de racisme en el cas de Vinicius, però també hi ha futbolistes com Borja Iglesias, Héctor Bellerin... o el mateix Lamine Yamal. Cada cop que defensa Rocafonda, que és un barri deprimir i marginal, doncs també està enviant un missatge polític amb valors. Va més lent del que voldríem, però estem molt millor que fa vint anys.
Que l’equip del qual vostè és seguidor, el CF Lleida, s’impliqui en la defensa dels valors que comentava és una gran notícia tenint en compte que el club porta anys instal·lat en la polèmica.
La identificació amb aquests valors mai s’ha perdut al club. Han passat moltes coses, però cal reconèixer que l’entitat sempre ha estat disposada a fer accions en pro d’aquestes idees. El Lleida Esportiu va demanar la llibertat dels presos polítics, va posar-se al costat de l’1-O, ha estat reivindicatiu amb els drets dels col·lectius LGTBI...
Parlava abans de Vinicius. Va dir que Espanya és un país racista. Ho creu?
No. Hi ha un racisme estructural, això és veritat, però no es pot fer la generalització. Hi ha un racisme latent que s’ha de combatre, socialment i també en el món del futbol, que no deixa de ser un mirall del que passa al carrer.
"Hi ha un racisme latent que s’ha de combatre, socialment i també en el món del futbol, que no deixa de ser un mirall del que passa al carrer"
Com és la seva vida ara fora de les institucions?
Tinc la meva feina i segueixo en política. No tinc càrrecs orgànics ni cobro de les administracions, però em continuo implicant en projectes que crec que valen la pena com aquest del futbol.
Hi tornaria?
Ara mateix no, però d'aquí a tres anys, podria ser. He estat capaç de veure què vol dir l’eròtica del poder i com n’és de complicat, a vegades, baixar d’aquest tren. Per sort, la gent del meu voltant em fa tocar de peus a terra.
Enganxa el poder?
Sí. Seria absurd negar-ho. Quan era diputat tenia unes atencions mediàtiques que alimentaven l’ego. La projecció pública és llaminera, i quan surts del focus cal saber-ho gestionar. Un dia tenia el mòbil ple de missatges i l’altre només tenia el de la meva mare preguntant-me si volia macarrons per dinar (riu). La gestió d’aquest aterratge s’ha de saber fer, i no és fàcil. Molta gent no és capaç, i per això estan tancats en les seves torres d’ivori. I li diré una cosa, vist en perspectiva, un s’adona que no passa res, que la vida són etapes i que és millor que els lideratges siguin col·lectius.
Junqueras i Puigdemont haurien de fer un pas al costat?
Els hiperlideratges no són bons. Haurien de cedir pas, sí. Tot i això, penso que la figura d'un president a l'exili és molt potent i ajuda a visibilitzar que no hi ha una normalitat democràtica. Amb Puigdemont no comparteixo moltes idees, però valoro el seu rol.
Quan veu que el PSC governa la ciutat de Lleida, està al govern de la Diputació i ha aconseguit la presidència de la Generalitat creu que ha valgut la pena el procés?
Sí. Ha valgut la pena. N’hem de treure aprenentatges i mirar les coses amb perspectiva històrica. Als actes de la Diada de fa vint anys érem quatre gats, i miri ara. És veritat que s’han fet coses malament i que segurament els partits no vam saber gestionar bé les expectatives, però estic segur que hi haurà una altra ocasió política per enfilar cap a la independència.