Ramon Usall i Santa (Barcelona, 1977) sosté que l’esport de masses està sempre vinculat a la política. Ho explica àmpliament en els articles de la secció Futbolítica de Nació i ho fa també en el seu darrer llibre, Un segle costa amunt: Una història política del ciclisme (Manifest Llibres). L’historiador i exdiputat del Parlament rubrica una crònica geopolítica del segle XX a través de 40 etapes-capítols en els quals s’endinsa en les realitats i anècdotes de nombroses competicions ciclistes, un mirall que reflecteix la convulsa centúria europea.
Usall, en la conversa amb aquest diari des de Lleida, parla amb passió de la història del ciclisme com també ho fa del Barça, de qui diu que el seu principal repte és "mantenir les essències" en un món on els diners han diluït els colors. L'historiador també creu que un Florentino Pérez a la catalana no seria possible perquè el tarannà de l'entitat és molt diferent, més plural i contradictori. Usall ho veu com un valor a preservar, sempre i quan es gestoni, per evitar que la sang no arribi al riu.
Vostè ha tractat en altres llibres i en els seus articles a Nació sobre futbol i política. Els clubs-estat amenacen el futur del Barça?
Si algú té experiència en lluitar contra clubs-estat és el Barça, perquè sempre ha competit contra el Reial Madrid. És el primer club-estat de la història, tot i que no ho va ser així en els seus orígens perquè va ser fundat per dos catalans i després va arribar a tenir un president que era republicà. En l’actualitat, l’economia marca molt les rivalitats, que en el cas del Barça i Madrid comença de manera forta a partir del cas Di Stefano. Avui, els diners estan vencent els colors, i jo no voldria haver de lamentar en el futur que el Barça ha perdut la seva identitat. La gran lluita del Barça en el futur és amb si mateix, per aconseguir transformar-se sense perdre les essències.
Què li diu a vostè el lema "Més que un club"?
Que és un club que s’erigeix com a màxim representant de la catalanitat esportiva en un país que no té estat. Això probablement s’ha aconseguit en detriment d’altres entitats catalanes, però la identitat catalanista del Barça és indiscutible i així ha de continuar. El club és un reflex de la història de Catalunya del segle XX.
"Si algú té experiència en lluitar contra clubs-estat és el Barça: el Reial Madrid és el primer club-estat de la història"
Hi ha gent que planteja un canvi del model de la propietat per continuar essent competitius en l’elit futbolística. Com ho veu?
Jo sóc un romàntic i crec que el Barça no pot perdre allò que el fa singular. L’any 1908, Joan Gamper deia que la fórmula del Barça es basava en jugadors de la casa i amb talent fitxat de fora. Hem de mantenir aquesta filosofia i s’ha de treballar sobretot en temps de bonança. Si només mirem la Masia quan no hi ha més remei, acabem cremant els futbolistes joves. Hem de saber trobar un encaix entre l’ànima de negoci futur i l’ànima de les essències.És veritat que estem passant un moment complicat, però l’equip hi és, i competeix. Ho hem vist ara a la Champions, tot i l’eliminació a quarts de final.
Un Florentino a la catalana seria possible?
No és una opció i no seria possible. La nostra idiosincràsia és totalment contrària a aquest model. El Barça és molt plural i, en canvi, el Reial Madrid de Florentino Pérez té un control ferri de la dissidència. És una ficció democràtica com en el primer període de Mussolini a Itàlia, on feien veure que hi havia eleccions. No hi ha cap mena d’oposició a Florentino, i el Barça és un altre món. Es debat i es discuteix molt, i a vegades pot semblar que aquest tarannà ens llasta i ens debilita.
Això és ADN català, però la clau està en saber gestionar la nostra pluralitat i les nostres contradiccions per evitar fer-nos mal. És un valor a conservar. Un exemple paradigmàtic del nostre caràcter dubitatiu va ser el partit de l’1 d’octubre del 2017 contra las Palmas. La directiva semblava que no volia jugar el matx i els jugadors sí, i al final es va arribar a una solució a mig camí, que va ser jugar sense públic. Si no s’hagués disputat l’encontre i el Barça hagués perdut aquella lliga, la mística històrica hagués estat brutal.
"Un Florentino a la catalana no és possible. La idiosincràsia del Barça és contrària al seu model"
El famós entorn del Barça és comparable a algun altre club del món?
Cal dir que som menys singulars del que ens pensem. El “Més que un club” existeix arreu. On hi ha països sense estat hi ha un “Barça”. L’equip de Palestina Al-Whedat va ser fundat en un camp de refugiats i lluitava per guanyar la lliga de Jordània. La diferència barcelonista és la dimensió del club. Per aquí han passat les majors estrelles del món i hi ha molts ulls mirant, la qual cosa genera una necessitat de guanyar que no tenen altres equips. Hem de pensar que la internacionalització del Barça comporta que el seu president tingui més portes obertes al món que no pas el de la Generalitat. Jordi Pujol va ser l’únic que va poder rivalitzar. Aquest fet demostra també les debilitats que tenim com a país.
És optimista de cara al futur?
Ho soc, però hem de partir d’un principi de realitat. El Barça ha patit moments molt difícils en la seva història: el 1908 va estar a punt de desaparèixer i durant la dictadura franquista el club va ser segrestat pel règim. El principal risc que té ara el Barça és el de perdre la identitat.
Passem a parlar del seu últim llibre. Quan mirem ciclisme, hi veiem política?
No hi ha cap acte de masses públic que no sigui polític. Hi ha poques coses més polítiques que l’esport, i el ciclisme mostra moltes evidències d’això. És un dels grans aparadors per veure el món, i això es vincula amb voluntats polítiques. La Volta a Espanya va estar 33 anys sense passar pel País Basc i el Tour va trigar-ne 110 a passar per Còrsega. L’any 1992 havia recorregut set estats en homenatge al Tractat de Maastricht.
Ara que parla del Tour, al llibre explica que el seu origen és polític.
A diferència d’altres esports, els grans impulsors de les competicions ciclistes han estat els mitjans de comunicació. Els diaris tenien una afiliació ideològica molt clara, i a França, el diari Le Veló n’era un dels més destacats. Organitzava certàmens ciclistes però va patir una escissió arran del “Cas Dreyfus”, el procés d’acusació i condemna amb proves falses contra el capità de l’exèrcit Alfred Dreyfus, que era d’origen jueu.
Le Veló defensava l’absolució de Dreyfus, i aquesta posició no va agradar els anunciants del diari, que eren fonamentalment empreses automobilístiques. Es van enfadar, van retirar els anuncis i, a més, van crear una nova capçalera per tal que li fes competència a la que havien abandonat: L’Auto Vélo. Després van canviar el nom per decisió judicial. Aquest nou diari va crear també la seva pròpia competició ciclista: el Tour de França.
Un cas com aquest es repeteix en altres països?
Sí, tot i que d’una manera menys marcada. Recórrer el territori significa marcar els límits geogràfics, i ben sovint no corresponen amb els límits administratius. La Itzulia, que és la volta del País Basc, passava per ciutats com Pamplona, Hendaia o Baiona, i això no era casual. Hi havia la intencionalitat de mostrar que la nació basca era aquella. Un altre cas és el Tour de Flandes, creat l’any 1913. És una absoluta demostració de nacionalisme. Poques vegades l’any es veuen tantes banderes independentistes com quan es celebra aquesta cursa. Hi ha una voluntat explícita de demostrar la pertinença amb la nació flamenca.
"El Barça ha de saber trobar un encaix entre el negoci futur i mantenir l'essència"
I a Catalunya?
Toni Strubell explicava al seu llibre El cansament del catalanisme que les diferències entre els nacionalisme basc i català es basaven, entre altres coses, en l’explicitat. Aquí hem estat sempre menys directes. Les referències a la unitat dels Països Catalans han estat sempre més metafòriques i dèiem allò de venim del nord, venim del sud... La Volta a Catalunya naix el 1911 i mai ha passat pel País Valencià. És la quarta competició per etapes més antiga del món rere el Tour, el Giro i el Tour de Bèlgica, que ha tingut diverses interrupcions durant la seva història. L’origen de la Volta a Catalunya no és polític. Primer n’hi diuen Vuelta i el cartellisme és en castellà.
Però quan arriba la República el 1931, la Generalitat comença a patrocinar la competició, i aleshores sí que s’hi veu una intencionalitat política, i això es veu molt clar en els cartells. L’any 1936 s’anuncia en català, i s’hi llegeix “Gran Premi de la Generalitat” i s’hi veu una gran senyera per on hi passa un ciclista. Tot això canvia completament el 1939: s’hi llegeix “Franco, Franco, Franco”, és en castellà i s’hi veu una cinta amb la bandera d’Espanya. El règim va utilitzar la Volta per afirmar les seves tendències polítiques.
La Volta ha tingut enguany una etapa a les terres de Ponent, però els lleidatans s’han queixat en els darrers anys d’haver estat oblidats en la competició.
Definir els límits d’un territori i oblidar-te d’una de les parts essencials és un problema. Parlem de la plana de Lleida, perquè la Volta passa més sovint pel Pirineu, també perquè és més atractiu a nivell de recorregut. La idea que Lleida és la Ventafocs de Catalunya i que té un rol secundari a nivell de país es visualitza en els traçats de la Volta. El ciclisme és un mirall del nostre món.
"El ciclisme és un esport polític perquè sempre ha definit els límits dels territoris"
A Espanya passa el mateix?
La Vuelta la crea el diario Informaciones, antirepublicà i molt afí al nacionalisme alemany. Als anys 50 passa a ser dirigida pel Correo Español-El Pueblo Vasco, i durant molts anys aquesta competició acaba a Sant Sebastià o a Bilbao. Això acaba durant la Transició, quan s’acumulen els incidents i les protestes. Fins i tot l’any 1978 les joventuts del PNB posen una bomba al pas dels ciclistes. Tots aquests problemes desemboquen en una absència de 33 anys de la Vuelta al País Basc, la qual cosa és sorprenent perquè van deixar perdre l’ocasió de demostrar que allò també era Espanya. No van fer com els del Tour, que del 1906 al 1911 van fer etapes per Lorena i Alsàcia per reivindicar que aquelles regions eren territoris francesos.
Ara no s'organitzen les competicions de la mateixa manera. Hi ha menys voluntat política?
N'hi ha encara, però la globalització ha provocat una obertura del ciclisme. Als Estats Units, aquest esport eclosiona als anys vuitanta i noranta després de la victòria al Tour de Greg LeMond. Hi ha un creixent interès i fins i tot Donald Trump posa en marxa una competició que es deia Tour de Trump i que pretenia ser "més gran que el propi Tour de França". Va durar dos anys. Trump volia posicionar-se al món també a través de l’esport. com ara ho veiem en el futbol amb els països àrabs.