El Museu de Montserrat ha rebut un plafó format per nou rajoles policromades amb l'emblema de Montserrat, recuperat arran d'una intervenció arqueològica a l'ermita de Santa Anna de Montserrat realitzada l'any 2022 per encàrrec del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Aquest conjunt, pertanyent al període d'esplendor renaixentista (s. XVI) -a l'època dels abats Cisneros i Pedro de Burgos i dels inicis de la impremta-, i que estava en un estat de fragmentació molt elevat -totalment fracturat en més de 500 fragments-, l'ha restaurat un equip d'arqueòlegs del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest conjunt es podrà veure a l'espai de la Finestra Oberta al Dipòsit de Reserva del Museu de Montserrat i, pel que representa, ajudarà a explicar un moment molt important de la seva història, com és la destrucció a causa de la Guerra del Francès.
El plafó, de 90 x 90 cm, presenta una singular composició decorativa de l'escut de Montserrat -la muntanya i la serra de bastidor- encerclat per una sanefa en blau i envoltat per motius vegetals i florals, els quals han estat delimitats per una segona sanefa cordejada, amb els caps de quatre serafins a cada angle. La procedència de les rajoles era del Monestir de Montserrat, que al s. XVIII van ser reaprofitades com a paviment de l'ermita de Santa Anna. Posteriorment, van ser destruïdes de manera intencionada, amb especial intensitat en aquelles rajoles que formen el símbol de Montserrat -es poden apreciar impactes directes en diferents punts-. Aquesta acció destructiva es pot vincular als esdeveniments tràgics de la Guerra del Francès (1811), quan les tropes napoleòniques van provocar la ruïna de les ermites, incendiant-les i destruint-les.
L'ermita de Santa Anna és la més propera al Monestir. Es va edificar a finals del s. XV, en temps de l'abat Cisneros. Aquesta proximitat al monestir i l'equidistància amb les altres ermites, li va conferir el paper d'ermita principal. De totes les edificacions eremítiques de la muntanya, era l'única que no estava enganxada a la roca i la que tenia l'església més gran. Hi vivia un ermità i un monjo, vicari de l'abat, que era el superior immediat dels ermitans. Va ser destruïda i abandonada el 1811, arran dels esdeveniments de la Guerra del Francès i de la presa del monestir i la muntanya per l'exèrcit napoleònic. Aquests darrers anys ha estat objecte de diverses campanyes d'excavacions arqueològiques.
La restauració del plafó de rajoles, que està totalment reconstruït, fragment a fragment, al qual se li han reintegrat les parts desaparegudes amb guix i reproduïda la seva decoració, completant i perfilant el dibuix del motiu central de la Muntanya de Montserrat -que estava pràcticament desaparegut-, s'ha portat a terme segunt els criteris i directrius del servei de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest element, que es considera de gran valor patrimonial i històric, s'ha col·locat en un suport d'aerolam, per tal que sigui visualitzat i exposat en conjunt.