La veig arribar de lluny i la saludo, aixecant lleugerament el braç. Em somriu i s'apressa a arribar fins al lloc on l'espero: un bar del centre de Manresa, la seva ciutat natal. Fa una pila d'anys que no hi resideix, però hi manté un estret vincle ("la meva mare viu aquí", m'explica). Percebo que ens entendrem bé. No té pressa per mostrar-se ni tampoc per desenfundar, amb les seves habilitats dialèctiques innates, els vastos coneixements sobre educació i intel·ligència emocional que ha anat adquirint al llarg d'una prolífica carrera que l'ha portat a ser considerada, recentment, com una de les deu pedagogues més rellevants del segle XX i principis del XXI segons el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya.
M'ho explica amb l'orgull d'aquelles que saben, com diuen els estimats Manel, que "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". Perquè els inicis professionals de l'Eva Bach Cobacho no van ser fàcils. Ella treballava de mestra en una escola pública, amb plaça definitiva. I l'any 1993 (amb dos fills ben petits) va decidir abandonar aquella estabilitat laboral per centrar-se en allò que creia que podia ser la llavor d'un canvi de paradigma social: la intel·ligència emocional.
Després de 33 anys de recerca, estudi i investigació; de divulgació incansable en tots els formats possibles, sembla que des de fa un temps, el seu discurs humà i humanitzador genera interès més enllà de la comunitat educativa: els mitjans de comunicació generalistes s'estan fent farts d'entrevistar-la, i més encara després d'haver publicat, fa un mes mal comptat, Disbarats emocionals, un llibre-revelació que alerta del perill de superficialitzar les emocions.
Últimament m'apareixes a tot arreu: televisió, ràdio, xarxes...!
El llibre està tenint una molt bona rebuda! No m'esperava un boom tan gran, la veritat.
No?
A veure, el tema és potent, però l'interès que ha generat ha superat les meves expectatives. Va ser el llibre més venut de l'editorial durant el gener i mira que va sortir publicat a finals de mes! Saps què penso?
Què?
Que el títol hi ha ajudat. I m'explico: tots els llibres que he tret porten noms molt -¿com ho diria?- suaus i afables: Sedueix-te per seduir, La bellesa de sentir, Educar per estimar la vida... Aquest, en canvi, és més contundent, i això, pel que sembla, crida més l'atenció.
A la portada hi surt un "Ja n'hi ha prou" amb exclamació inclosa.
És que encara no hem entès què són les emocions, i potser ja començaria a ser hora de donar-los el valor que tenen...
I què són, les emocions?
Són mecanismes biològics; reaccions instintives, primàries i innates que tenen l'enorme poder d'ajudar-nos a entendre què significa ser humans. Les emocions són missatges plens d'oportunitats per créixer; el que passa és que a vegades ens costen d'identificar o de calmar.
"Les emocions són missatges plens d'oportunitats per créixer"
eva bach cobacho
I en què es diferencien dels sentiments?
El metge i neuròleg portuguès Antonio Damasio ho explicava molt bé en un llibre seu: hi pot haver emoció sense sentiment, però no sentiment sense emoció. Hi ha qui pensa que l'emoció és dolenta perquè és la part animal i més inconscient, i que el sentiment és bo perquè ja ha passat per la ment, per la consciència. I no és així, perquè si el sentiment no parteix d'aquesta base corporal, biològica i intuïtiva que tan sovint desconsiderem, no serà un sentiment.
I què serà?
Un pseudosentiment, perquè estarà amagant coses. La racionalitat del sentiment estarà fent de tapadora d'una part que també està dins teu però que la reprimiràs amb algun tip o frase simple; un tip que potser t'aniràs repetint però que no integraràs, perquè haurà passat per la ment però no pel cos. I per això a mi m'agrada dir que els sentiments són emocions lúcides; emocions que han passat tant pel cor com pel cap.
Que s'han paït una mica.
Exacte, que han fet aquest pas d'anar més enllà i que han comportat un aprenentatge, una presa de consciència, un coneixement, una humanització, una acceptació de la vida...
Que han transcendit la 'simple' reacció biològica.
Justa la fusta! Moltes vegades, quan ens apareix una emoció, de seguida intentem contenir-la, calmar-la, fins i tot canviar-la... I això contravé l'estructura interna i intrapsíquica de la persona, el seu sentir profund...
Però per poder escoltar el nostre sentir profund, necessitem un temps que, en el sistema on vivim, moltes vegades no tenim: feina, família, produir, treballar. Molt fer i poc ser.
No ho hauria pogut dir millor. I per això afloren amb tanta força aquests perfils a les xarxes socials amb influenciadors que, des del desconeixement, venen solucions fast food que substitueixen aquesta educació emocional profunda tan bàsica.
I com és que hi ha tanta gent que s'hi enganxa, a aquest fast food emocional?
Doncs perquè promet resultats a curt termini. I als que manen ja els està bé, això: estigues bé de seguida per tornar a la roda. El problema és que aquest "de seguida", serà només momentani, perquè tu no pots tancar la porta o despistar als teus fantasmes eternament; tard o d'hora tornaran a sortir, i t'hi hauràs de tornar a enfrontar.
Però defugir les emocions desagradables ens dona l'oportunitat de tirar endavant en un sistema que no dona treva.
Coneixes la metàfora de la pastanaga, l'ou i el cafè?
No.
En el llibre en parlo. Quan ens trobem davant de qualsevol adversitat, podem reaccionar de tres maneres: desfent-nos, endurint-nos o transformant-nos. En aquesta metàfora que et dic, l'adversitat seria l'aigua bullint, i els que il·lustrarien les tres maneres de reaccionar, la pastanaga, l'ou i el cafè.
L'ou seria el que s'enduriria.
Correcte. La pastanaga, es desfaria i el cafè trauria la seva essència i transformaria l'aigua. Des de la resiliència sempre se'ns ha dit que hem de ser cafè. Però això és impossible, perquè també hi ha d'haver moments que haurem de ser ou, o pastanaga. I no passa res. Ha de ser així. El problema és que el fast food emocional potencia que sempre siguem ou. I tot i que en alguns moments ens vagi bé, el cas és que endurint-nos no ens transformarem mai. Cal tornar enrere i revisar l'emoció que en un moment determinat hem endurit. Perquè la vida és molt sàvia i al cap d'un temps, tot allò t'ho torna.
"Endurint-nos no ens transformarem mai"
eva bach cobacho
Molts dels gurus que abanderen aquestes solucions miraculoses potser no són conscients del mal que poden arribar a fer.
És la història de les autoescoles temeràries: gent que no té carnet, que ha agafat el cotxe, ha tingut un accident i exhibeix les ferides com un aprenentatge. I a vegades no ho són. Perquè has de tenir quelcom més que un accident per posar-te a teoritzar sobre els accidents.
Quan parlem de xarxes i influenciadors, el col·lectiu que ens ve al cap és el dels joves. La seva salut mental derivada d'aquesta sobreexposició a les pantalles preocupa i alarma molt. Realment estem tan malament?
El que penso és que estem molt desconcertats. Hi ha malestars emocionals normals que, com que no han estat ben atesos, generen unes conseqüències que acabem confonent amb algun trastorn. Com que no distingim entre el que és desatenció emocional del que és un trastorn, a tot li posem l'etiqueta de salut mental.
Interessant...
A banda, també s'ha comprovat que moltes síndromes que sovint associem als joves, el que fan és tapar mancances adultes. De fet, quan aquests primers se separen del seu context familiar, moltes vegades s'alineen.
A qui t'agradaria que deixés pòsit, el teu llibre?
Penso que qualsevol persona que tingui algun tipus d'influència directa o indirecta en infants i adolescents és qui més profit en podrà treure i qui més podrà contribuir a què aquests disbarats emocionals no es reprodueixin. D'altra banda, hi ha un target de públic post adolescent a qui penso que el llibre li pot resultar molt interessant. Primer, perquè està fet amb un llenguatge molt planer i entenedor, i segon, perquè en aquesta etapa vital l'agudesa perceptiva és immensa.
Quin és el primer pas que podem fer en aquest llarg camí d'escolta, validació i presa de consciència de les emocions que ens arriben?
Buscar espais de silenci i soledat amb un/a mateix/a. Autoobservar-nos i autoescoltar-nos és la millor inversió que podem fer en salut en tots els sentits. És una llàstima perquè aquesta intuïció innata que tenim quan naixem, a mesura que ens anem fent grans ens l'escapcen amb dogmes, obligacions i més i més soroll. En aquest sentit, el silenci és una manera de reconnectar-hi. Però n'hi ha d'altres.
"Autoobservar-nos i autoescoltar-nos és la millor inversió que podem fer en salut en tots els sentits"
eva bach cobacho
Quines?
El món de les arts, de la música, de la poesia, d'allò simbòlic... Som una societat que ha expulsat de manera abrupta la bellesa de tot el que és subtil. I cal tornar-hi a sintonitzar, perquè no deixa de ser part de la nostra essència; de la nostra ànima. El mateix passa amb el cos, que és l'escenari on es manifesten i s'expressen les nostres emocions.
No l'escoltem prou.
Li hem de fer més cas! És el nostre marcador somàtic. Les emocions primer passen pel cos i després pel cap! Hem de tenir-ne cura i buscar formes d'expressió i de moviment perquè surtin. És bàsic!