Oriol Bardia Torroja. Comunicador, músic, educador i facilitador sistèmic. Nascut l'any 1984 a Barcelona, al barri del Carmel. La seva mare era educadora social i el seu pare, funcionari de Vigilància Duanera. Fa nou anys que van morir, amb mes i mig de diferència, i per causes completament diferents. Ell, l'Oriol, aleshores vivia a Manresa, la ciutat on, podríem dir, va construir-hi la crisàlide que un temps més tard el transformaria en papallona. Perquè ell no seria qui és si no hagués mirat cap endins; ell no seria qui és si en comptes d'indagar i entendre per què el seu pare va fer tot el que va fer, hagués optat per odiar-lo, insultar-lo i -fins i tot i de manera inconscient- repetir el seu mateix patró de conducta.
Perquè l'exemple masculí que ell veia a casa era aquell: el d'un home bo i profund però apagat, atrapat per l'alcohol i segrestat per uns mandats patriarcals i problemes greus de salut mental que es manifestaven amb la violència continuada en diverses formes. Però tot i aquella infantesa i adolescència tan traumàtiques, quan l'Oriol parla del seu pare ho fa amb un somriure indulgent. Després de prop de quinze anys de treball psicològic, terapèutic i sistèmic per guarir-se les ferides -un treball que no acabarà mai-, va corroborar el que feia temps que intuïa: que tot neix de les violències estructurals que el sistema patriarcal fa segles que alimenta i premia i que ara, ell, vol qüestionar i combatre a través de Tots els homes, juntament amb altres companys.
Què és Tots els homes?
Un espai de trobada, de creixement i d'experimentació obert a totes les persones que ens identifiquem com a homes en què, a través d'experiències vivencials, dinàmiques i debats, puguem obrir-nos a allò que necessitem tant col·lectivament com individual. Tot plegat, per aconseguir relacionar-nos d'una manera més amorosa i vulnerable cap a nosaltres mateixos, però també cap a l'exterior.
Hauran de caure molts murs...
Clar, és que els dictàmens del patriarcat han calat molt profundament, en la nostra societat. Els portem tan endins que revertir-los costarà generacions i generacions.
Vols dir que nosaltres no serem partícips d'aquest canvi total de paradigma, doncs.
El que estem vivint ara és la plantació de les llavors que han de transformar la societat. Perquè no ens enganyem: Ara mateix, crec que encara necessitem ser molts més els homes disposats a replantejar les normes socials sobre la masculinitat des d'aquesta vessant comunitària i participativa. També és cert que a vegades la imatge que s'ha transmès dels cercles d'homes ha estat la de que som quatre flipats que ens abracem entre nosaltres sense mirada crítica i social. Una part pot ser així, però per arribar al fons de l'essència cal anar traient capes i això demana moltes mirades diverses.
"La imatge que s'ha transmès dels cercles d'homes ha estat la de que som quatre flipats que ens abracem entre nosaltres sense mirada crítica i social"
I no és així.
Hi deu haver de tot, com a tot arreu. En els projectes on jo he participat i a Tots els homes el que pretenem és generar espais perquè els homes puguin desenvolupar-se com ells necessitin i se sentin sostinguts amb una mirada pràctica cap a l'exterior. Tenim molt normalitzades les cures entre les dones, però els homes també necessitem aquests espais d'intimitat. Recordo que el primer cop que vaig assistir a un cercle d'homes vaig pensar: "Uau, no sabia que això era vàlid en homes!". Va ser una gran revelació.
Els teus referents estaven a les antípodes d'aquesta visió.
Els de la família, vols dir?
Sí.
Més o menys. De fet, penso fermament que si al meu pare si li hagués permès ser qui era en essència (estudiava filosofia, escrivia poesía, era sensible) i no qui se suposava que havia de ser (un pare de família resolutiu que portés diners a casa), la seva història -i de retruc la meva i la de la meva família- seria completament diferent. Ell es va abandonar, i això el va acabar trastornant.
Això no treu que (el) patíssiu molt...
La meva infantesa i adolescència van estar molt marcades per això, sí. Vaig passar-me anys dormint un màxim de 5 hores al dia perquè el meu estat d'alerta era constant: la meva mare treballava de nits i recordo que jo no em podia adormir fins que cap a quarts de tres de la matinada el meu pare arribava begut a casa. També hi va haver episodis molt tensos, sobretot els anys abans que l'ingressessin en un centre psiquiàtric, en els quals els crits i situacions violentes eren a diari. De fet, poc després ens van otorgar una ordre d'allunyament d'ell per reiterades amenaces de mort a distància.
Què dius!
De fet, quan amb 18 anys vaig començar a fer algun concert informal (la música m'era vida!), vaig decidir posar-me el nom d'Oriol Barri, i el motiu era perquè, tot i que els amics ja em deien Barri, em feia por que si el meu pare veia algun cartell anunciant un concert meu, vingués i fes alguna cosa fora de lloc.
Vas passar força temps fent-te dir Barri, oi?
Gairebé vint anys, sí! Tot va començar a canviar, però, arran d'una lesió medul·lar que vaig tenir i dels mesos i mesos de convalescència postoperatòria després de l'operació. Aleshores vivia a Viladecavalls, força aïllat del bullici de la ciutat, i aquella espècie de ‘retir' em va fer descobrir un Oriol que no coneixia.
Què vols dir?
Doncs que de cop i volta vaig sentir que entenia el món d'una altra manera. Ara, vist amb una mica de perspectiva, penso que vaig experimentar una espècie de transformació. Tot plegat, és clar, acompanyat de treball personal: necessitava entendre per què els humans ens comportem com ens comportem, ja no per un interès acadèmic sinó per pura supervivència; per comprendre tot el que m'havia anat passant.
El teu entorn ha entès aquest perdó tan profund cap al teu pare? Segur que algun: "Amb el mal que et va arribar a fer" et deuen haver dit...
Aquí hi ha dos temes. Per una banda, tenia una mare que mai dels mais em va parlar malament del meu pare. De fet, si tinc aquesta visió restaurativa de l'acció humana és gràcies a ella, que en certa manera va ser la que va motivar que de ben jove comencés a treballar d'educador. Per altra banda, també és cert que jo, els maltractaments del meu pare no els vaig compartir amb cap dels meus amics. Ells no van saber pràcticament res de la meva situació familiar fins que no vaig tenir 19 anys, que va ser quan vaig creure que tot allò era vàlid per ser explicat.
No sé si et segueixo.
Amb 13, 14, 15, 16 anys, la vara de mesurar el que era normal o no, jo no la tenia gens clara. Per tant, allò que jo vivia, ho vaig normalitzar, i com que no ho explicava perquè els homes del meu voltant no eren un entorn que facilitessin aquest tipus de converses, doncs vaig seguir tirant. No va ser fins que vaig apuntar-me a teatre i a l'esplai, on la meva expressió de gènere era més acceptada, que van fer-me veure que allò no era normal i que, per tant, sí que era vàlid per ser explicat.
I quan finalment vas fer-ho públic entre el teu cercle d'amics, què?
Vaig rebre molt suport tenint en compte l'edat. Per altra banda, quan necessitava obrir-me amb amics homes potser no vaig rebre la resposta que necessitava, però ni jo mateix sabia fer-ho diferent. Em costava posar paraules al què sentia.
"Quan necessitava obrir-me amb amics homes potser no vaig rebre la resposta que necessitava, però ni jo mateix sabia fer-ho diferent"
Què et deien?
Amb els homes canviàvem de tema, jo mateix desviava l'atenció... Amb les amigues, en canvi, veia que entràvem molt més en les emocions, en podia parlar. I aquest tipus de vivències, sense saber-ho aleshores, van ser motors que han estimulat aquest meu desig de treballar amb homes.
Parla'm de l'etapa a Manresa. Per què decideixes anar-te-n'hi a viure?
Perquè necessitava tornar a connectar amb la ciutat. Feia temps que vivia en entorns rurals i força recòndits, i sentia que tenia ganes de tornar-me a vincular amb l'associacionisme, els moviments socials... Aleshores vivia a Viladecavalls, i el que em quedava més a prop era Terrassa. Però no em cridava l'atenció. A Barcelona tampoc hi volia tornar. I va ser llavors quan Manresa es va postular com la millor de les candidates. No et sabria dir en quin moment vaig considerar-la com una opció, però el cas és que durant uns quants mesos, tot em connectava a allà.
En quin sentit?
Totes les coses que em passaven tenien a veure amb Manresa: vaig anar a fer de voluntari en un camp de refugiats de Grècia i molts dels companys que vaig fer eren del Bages. Setmanes més tard, fent un concert a Andorra, va resultar que gran part del públic era de Manresa. Paral·lelament, vaig començar a fer una amistat molt bonica amb l'estimat Ferran Gallart, que era de Santpedor. Totes aquelles causalitats van fer-me acabar de decidir. I vols saber el més graciós de tot?
Digues, digues!
Que el meu nom oficial, el que surt al DNI és Oriol Ignasi! Quan vaig saber el vincle entre Sant Ignasi de Loiola i Manresa, vaig pensar: "Ha de ser aquí".
I vas encertar?
Completament. De seguida vaig relacionar-me amb el teixit associatiu de la ciutat, i vaig al·lucinar amb el moviment que hi havia! A Manresa hi ha gent molt bonica que m'ha obert les portes de bat a bat. I tot i que ara visqui a Moià, hi segueixo estant molt vinculat.
Els grups de Tots els homes, de fet, us trobareu a Manresa.
Exacte! El Grup de Pares l'hem arrencat aquest dimarts a l'Espai Vida i aquest dissabte 18 de gener engeguem el Cicle "Trobem-nos" al CAE. Encara hi ha espai per si algú s'hi vol apuntar!
Hi ha molts inscrits?
No gaires encara, tot i que la resposta està sent positiva. Aquest procés de desprendre'ns d'armadures i capes per construir una nova definició d'allò masculí, és un camí delicat que demana molta cura i paciència. Però mica en mica. El que sí que et puc dir és que des del perfil d'Instagram de Tots els homes he rebut moltíssims missatges d'homes preguntant-me i interessant-se pel projecte, tot i que al final no s'hagin inscrit a cap trobada. Tot suma, i tot fa fer camí.
Hem parlat molt dels homes, però què me'n dius de l'antifeminisme cada cop més present entre els adolescents?
Curiosament, el juliol passat, durant una reunió amb diverses entitats educatives que fem tallers o formacions a Manresa, vam parlar-ne, d'això. I totes vam coincidir a dir que quan parlem de feminisme, violències masclistes o fem formació de privilegis i opressions als instituts, la resposta de la majoria és: "Quin pal, un altre cop?".
I per què creus que passa, això?
Crec que és un tema complex i multicausal. Primer de tot, l'educació emocional i en clau de gènere hauria de ser una assignatura pròpia de tot el sistema educatiu i no hauria de recaure en tallers esporàdics. Dit això, per una banda, en els tallers educatius i en l'àmbit social en general, tot i que s'ha fet una feinada importantíssima en els darrers anys, potser ha faltat una millor pedagogia o mà esquerra en algun aspecte però, per l'altra, tenim l'embat de missatges d'influencers d'extrema dreta que enalteixen el masclisme, així com també actituds patriarcals a les xarxes amb missatges molt més atractius i de digestió fàcil per la gent jove.
Això us dificulta molt la feina, certament...
Si jo vaig a una aula, amb 40 anys, i li dic a un noi de 12 o 13 que, només pel fet de ser home, ja té la capacitat i un cert consentiment cultural per generar uns tipus de violències, ho pot entendre com que li estic dient "potencial violador” i, potser, se'm girarà en contra. Amb els adults, normalment, és diferent perquè podem entendre la complexitat del missatge. No és fàcil fer-ho de manera pedagògica i amorosa i no acabar provocant una reacció contrària mentre els joves tenen referents que promouen tot el contrari amb missatges molt més sensacionalistes.
Possiblement se sentin atacats...
Clar! És molt possible que molts nois -i també noies- no ho comprenguin si no s'aborda des d'una mirada àmplia i amb molt més temps. Sovint, amb uns tallers d'una hora no podem aprofundir i escoltar la seva veu. En aquest sentit, cal revisar com trobem la millor manera de fer arribar el missatge.