El mon de l'esport ofereix moltes històries de superació. Algunes d'aquestes històries estan relacionades amb la longevitat. Es tracta d'esportistes que no fan servir el DNI com a excusa per deixar-ho estar. Veure gent practicant esport als seixanta o setanta anys és cada dia més habitual. També ho és veure esportistes més veterans tot i que amb el pas dels anys l'activitat més recorrent és sortir a caminar. Però aquest no és el cas del Tomàs Antón que malgrat bufar les noranta espelmes el passat 27 d'abril continua jugant a tennis. Actualment, cinc cops a la setmana per espai d'una hora i mitja cada vegada.
Nascut a Villamoratiel de las Matas (Lleó), va arribar a Catalunya quan tenia 20 anys i va estudiar enginyeria tècnica en mines. Amb els estudis acabats, ben aviat es va incorporar a la Maquinària Industrial on va exercir la seva carrera professional.
Els seus inicis al món del tennis van començar quan Antón ja havia complert els 30 anys a una pista que hi havia al Casino quan "uns joves de disset o divuit anys van organitzar un campionat de promeses. Jo començava a jugar algun partit perquè a la meva terra ja jugava a frontó i em van demanar si hi volia participar". Del frontó, Antón va adaptar una practica que pot semblar curiosa a molta gent. "Al frontó es juga amb les dues mans perquè a l'haver-hi la paret a l'esquerra no pots picar de revés. I jo vaig adaptar aquesta pràctica al tennis". El campionat va ser un èxit per a Antón i es va proclamar campió. Després d'aquesta primer torneig, es va fer soci del Club Tennis Manresa.
Un dels secrets d'Antón és "la disciplina. Peso avui el mateix que fa cinquanta anys. Peso setanta-tres quilos i cada dia abans d'anar al tennis faig a casa un quart d'hora de gimnàstica. Això m'ha permès estar sempre sense lesionar-me". El veterà tennista pensa que la gent que no practica esport és "per manca de voluntat".
El pas del temps ha provocat passar de jugar partits individuals a fer-los de dobles. Als seixanta-set anys va canviar de modalitat. Juga normalment amb els mateixos companys, tot i que aclareix que "en els darrers vint anys alguns s'han mort, altres s'han donat de baixa... Però hem mantingut la mateixa colla". Tot i que podria semblar que les sessions de tennis es limiten a pilotejar amb els companys, Anton aclareix ràpidament que "juguem partides comptant els punts. A vegades guanyo i altres cops perdo". Amb el pas dels anys el principal handicap és la recuperació. "Cada cop costa més", explica. Per aquest motiu, no es veu jugant al tennis amb cent anys ja que "no sé sap si podré aguantar un o dos anys més. Ara estic perfectament bé. Si segueixo així podré seguir un temps però no sé quant més. Els anys ara pensen molt".
La seva família viu amb entusiasme la longevitat d'Antón. La Teresa, la seva dona, considera que el tennis "és la seva vida" i fins i tot hi posa una bona dosi d'humor. "Hi ha dies que juga mixtes. I una companya em pregunta si li sap greu que juguin junts. Li responc que no me'n sap gens mentre arribi content a casa. I li afegeixo que si arriba enfadat l'enviaré a casa seva", comenta.
Apart del tennis, Antón té dues altres activitats. Una és llegir. "Dedico tres hores al dia a llegir biografies i autobiografies", comenta. I l'altre és seguir els partits del Barça. Culer gràcies a un altre lleonès il·lustre com César Rodríguez, no es perd cap del conjunt blaugrana malgrat que darrerament les alegries són escasses.