Hem quedat a un quart de quatre en un bar de la zona de les Bases. Per logística familiar li anava bé que fos allà: a les tres havia de deixar el seu fill gran, el Biel, a una fisioterapeuta que visita en aquell barri, i així ja no hauria de moure el cotxe. "Tindrem una horeta, que després vindrà l'Ivan amb el Luca i la Jaia i haurem de seguir amb la rutina", m'explica. Ens asseiem en una taula apartada de la resta, per conversar tranquil·lament. Dies enrere l'havia trucat per demanar-li d'entrevistar-la coincidint amb el Dia de la Mare (5 de maig), i ella de seguida va acceptar: "Gràcies per pensar en mi”, em va dir.

La Judit Pardo Costa va néixer a Santpedor el juliol del 1985, tot i que de seguida va marxar a viure a Artés, el poble on hi manté totes les amistats d'infantesa i joventut. Té tres fills: el Biel, d'11 anys; el Luca, de 8, i la Jaia, de 3. Amb el seu company, l'Ivan, es van conèixer treballant al cremallera de Montserrat: "Ens vam enamorar de seguida, i de fet, quan ara m'enfado o tinc moments de dubtes, recordo aquella època per connectar-me un altre cop a allò que teníem i que, per sort, hi segueix sent", confessa.

I és aquí quan veig que no he errat, en escollir-la a ella com a protagonista del Dia de la Mare per al diari. La Judit no parla per parlar, i no s'amaga de la realitat que li ha tocat viure. Si hi ha moments durs, els expressa. Igual que ho fa amb els bons. Què hi ha de dolent en anar a teràpia familiar? Quin mal hi ha en dir que durant un temps va prioritzar els seus fills a la parella i fins i tot a ella mateixa? Per què ha de callar i no dir que sent ràbia quan hi ha nens que es riuen del Luca, el seu fill mitjà, per tenir el cap més petit que la resta?

Ella, tot això, ho ha transcendit. Abans potser sí que li importava més donar la imatge que tot anava bé i que era d'aquelles mares que seguia al peu de la lletra tots els manuals de criança que li queien a les mans. Però ara ja no. Ara ha entès que, en aquesta vida, el quid de la qüestió és estar en coherència interna. I aquest aprenentatge va fer-lo, sobretot, arran del naixement del Luca.

Què li passa al Luca?
Té una mutació en el gen XRCC4. Només hi ha cinquanta casos al món, amb aquest diagnòstic.

De debò?
Sí, sí! Recordo que quan estava embarassada em van dir, a la setmana 20 de gestació, que alguna cosa no anava a l'hora perquè l'embrió era massa petit. Em van fer l'amniocentesi i, sorpresa! Tot va sortir bé. Per què? Doncs perquè identificar una mutació genètica que només pateix un 0,0000006% de la població mundial és com intentar trobar una agulla en un paller.

Potser el miracle ha estat tenir diagnòstic.
Sí, sí. Quan va néixer ja ens van dir que probablement no trobaríem diagnòstic. I, de fet, fins que no va fer els 3 anys no ens van saber dir què tenia.

Com és el Luca?
El Luca és un nen normal; l'únic que és més petit que la resta. Va néixer pesant menys d'un quilo i mig, i aquesta espècie de nanisme (la seva patologia s'inclou dintre del nanisme primordial), diguéssim que l'acompanyarà de per vida.

No creixerà més, per entendre'ns.
I si ho fa, serà molt lentament. El que sí que no canviarà serà el fet que tingui un cap molt més petit que la resta, i un petit retard maduratiu cognitiu.

Va a l'escola convencional, però?
Sí, sí, oi tant! Ell és un nen completament autònom! L'únic és que va més lent a l'hora d'incorporar segons quins aprenentatges. Per exemple, ell ara té 8 anys, i fa relativament poc temps que ha après a llegir i escriure. Pel que fa a la gestió emocional, hi ha coses que li costa d'endreçar més que a la resta... Però més enllà d'això, és completament normal; molt resolutiu i espavilat. Malauradament, no totes les persones amb aquesta mutació genètica han tingut la mateixa sort...

Què vol dir?
Que coneixem dos casos més amb aquesta malaltia i no tenen res a veure amb el Luca. Físicament sí que són iguals, però pràcticament no parlen, amb prou feines caminen, van amb bolquers, porten un botó gàstric...

Ostres!
Es veu que tot depèn d'on està situada la mutació.

Déu n'hi do de la informació que tenen d'aquesta malaltia tenint en compte la irrisòria afectació mundial que té.
Sí, sí! Sense anar més lluny, l'any passat, en una convenció sobre aquesta patologia que celebren anualment a Liverpool, van explicar que les darreres investigacions havien comprovat que les persones amb el nanisme del Luca no estaven predisposades a fer aneurismes. Tu saps el pes que em vaig treure de sobre? No et pots imaginar les nits que m'he arribat a aixecar del llit per comprovar que respirava! Hi ha molts infants que s'han mort d'això!

Quin patir!
Molt, de debò...

Com gestiona, com a mare, el fet de tenir un fill amb diversitats?
Són moltes coses. Quan vaig parir el Luca hi va haver un dol, és clar! No et preparen per tenir un fill que no és sa i que estèticament no està dintre dels cànons. I a nivell social, tot i que intento normalitzar molt, hi ha moments que costen. L'altre dia mateix, per exemple, ens va passar una cosa que va fer-nos empipar bastant.

No et preparen per tenir un fill que no és sa i que estèticament no està dintre dels cànons.

Judit pardo costa

Què va ser?
Érem a la platja, tota la família, i de cop van aparèixer uns nanos que ens van saludar i li van demanar al Luca que quants anys tenia. Quan els va respondre que 8, es van posar a riure, com burlant-se'n. Ell no entenia res, pobre. I jo i l'Ivan vam indignar-nos: on eren, els pares d'aquells nens? De debò ningú els diria que el que acabaven de fer no estava bé?

Sent que l'han compadit molt?
Bastant, sí. El missatge implícit de: "Ostres, a aquesta família, el que els ha tocat...!" en les mirades de la gent, és força comú. Però, saps què? Que jo penso exactament al contrari. El nom de Luca significa "portador de llum", i a mi això m'ha alliberat. Tot el que hem viscut ens ha ajudat a posar límits clars, a discernir què és important i què no i a tenir molta coherència interna.

Després del Luca decideixen tenir una altra criatura. No patien per si la mutació es tornava a donar?
Quan van donar-nos el diagnòstic del Luca, amb l'Ivan vam demanar què havíem de fer si volíem tenir un altre fill o filla i que no li passés el mateix. Ens vam dir que teníem dues opcions: una, inseminació in vitro; l'altra, provar-ho de forma natural i, quan estigués de 15 setmanes, fer-me la biòpsia corial per comprovar que tot anava bé.

Sospito que van optar per la segona.
Doncs sí! Vam ser atrevits! Ens van dir que tot estava bé i que tindríem una nena ben sana; una nena!

Va fer-li il·lusió aquesta quota femenina?
Jo creia que mai tindria una filla: sempre m'havia criat amb homes (el meu pare i el meu germà), els dos fills que havia tingut eren nens... Ho veia poc probable. I, en part, ho comprenia, perquè jo, de jove, vaig patir un Trastorn de la Conducta Alimentària, i no sabia fins a quin punt seria capaç d'acompanyar una nena cap a una relació sana amb el seu cos.

Uau...
Les meves circumstàncies vitals m'han obligat a haver-me de treballar i deconstruir molt. I penso, realment, que va ser quan vaig aconseguir desfer-me de creences i trencar amb patrons, que va arribar la Jaia. Ara sé que la puc acompanyar.

Les meves circumstàncies vitals m'han obligat a haver-me de treballar i deconstruir molt.

judit pardo costa

Quina lectura més bonica que en fa.
Sí, però no et pensis pas que soc la mare 10, eh! Tinc molt clar que la maternitat, igual que la vida, és un procés d'aprenentatge i reinvenció constant.

De reinvenció?
En el moment que arriba una persona nova en una família, tothom ha de ressituar-se. Recordo que el naixement de la Jaia va ser un hecatombe, perquè ningú sabia el lloc que ocupava. És aquí quan vam decidir anar a teràpia familiar: per retrobar-nos, per acceptar els canvis, per aprendre a conviure amb aquesta nova realitat... I això, a mesura que passin els anys, anirà succeint, perquè ells s'aniran fent grans, tindran altres necessitats, es forjaran com a persones...

Què és la maternitat per a vostè?
L'amor real; un amor que no trontolla mai. I, alhora, també podria descriure-la com un regal que es pateix i se sua.

Amb tres criatures deu haver hagut de renunciar a moltes coses...
A moltes! Però, saps què? Que intento no pensar-hi gaire, en això, perquè en el fons sé que aquests anys més intensos de criança passaran, i llavors ja tornaré a tenir més temps per a mi. Abans sí que era d'aquelles que volia arribar a tot: treballar, llegir, formar-me, anar aquí i allà... Fa un temps, però, que he après a rebaixar la pressa i a cultivar la temprança. I això no vol dir que no tingui moments de cagar-me en tot, eh! També hi són, però molt més apaivagats.

Fa un temps que he après a rebaixar la pressa i a cultivar la temprança.

judit pardo costa

Aquesta societat de la immediatesa en què vivim, amb el capitalisme per bandera, no ens ho posa fàcil, tampoc, això de deixar-nos fluir, que se'n diu ara.
Completament. Estem en un món que constantment ens fa pensar que ens estem perdent coses; quan som mares encara més. Però, per sort, jo aquest clixé de la immediatesa me l'he tret. I ha estat un alliberament brutal.

S'ha sentit molt jutjada, com a mare?
Sí, oi tant! Sobretot per deixar que els meus fills siguin nens: quin mal hi ha que saltin, cridin i riguin? També me n'he sentit per donar el pit fins molt tard. El Biel i el Luca van fer lactància materna fins als 5 anys, i la Jaia encara en fa ara. Porto 11 anys donant el pit. Però, i què? Estic en un moment vital en què m'és igual què digui o pensi la gent. I jo a vegades també jutjo, eh, però de seguida reflexiono i em dic que si el que fa aquella dona em molesta, no és problema seu, sinó meu.

Un desig per a totes les mares que vulgui compartir?
Que rebaixin el seu nivell d'exigència, tant en la maternitat com a la vida. Que no es martiritzin si durant tres dies fan el mateix per sopar, o si algun vespre surten amb la parella o les amigues al cinema. Al final, el que volen els nostres fills és veure'ns bé. Nosaltres som el seu exemple, i són les accions, el que compten. Les paraules se les endú el vent.