La mare és mare soltera i ara la volen desnonar després de pujar-li el lloguer. El nen plora perquè la mare no el pot cuidar bé ja que està massa angoixada amb el pis. El PSC, amb aquesta dramàtica situació, fa el que millor sap fer: pa i circ i el crio ja s'oblidarà https://t.co/vjGGPs1XE4
— Ska Baby 💐🪂 (@SkaBabyr) July 22, 2024
El tuit fa referència a l’espot terrorífic de les Festes de la Mercè de Barcelona d’aquest any i la polèmica que se’n va generar. Segurament, el recordareu: en una peça audiovisual breu que pretenia narrar la història d’un nadó que viu a Barcelona amb la seva mare. El bebè plora, i només deixa de plorar quan veu una geganta ballant per la finestra. Després, es queda adormit en un llit de matrimoni buit gràcies a la música, el soroll dels focs artificials i les llums de la Festa Major de Barcelona. Algú va assenyalar, molt hàbilment i encertada, que cap mare soltera es podria permetre el pis que apareix a les imatges. Aquesta certesa sumada a la piulada, que subratlla la negligència cap a la criatura, em va fer tornar enrere al principi de la meva vida.
Les famílies monoparentals som un col·lectiu directament ignorat, deixat de banda. M’esgota que els fills de les mares solteres siguem els únics que les veuen. I que les hàgim de veure esgotades, menystingudes, negligides, abatudes. Sense poder deixar les feines on les exploten, sense poder agafar baixes per malaltia perquè els hi va el sou, arrossegant sempre alguna afecció que no acaba de sanar del tot, havent de treballar fins que, paradoxalment, treballar sense temps per curar i reposar les fa caure malaltes, o fins i tot deixant-les impossibilitades per a dur a terme la feina que les feia desatendre per tal de no haver de deixar de treballar –de cobrar–, que és el que, d’entrada, volien evitar.
El motor que les manté funcionals, tot i el desgast, és la voluntat de cuidar els fills, encara que hagin de limitar-se a cobrir les necessitats més fisiològiques, desatenent-ne la resta perquè no hi arriben. Tot sovint, viuen segrestades en una lluita constant per la supervivència que les porta a un estat continu d'esgotament, desesperació, i superficialitat en les cures. No és gens fàcil de viure com a mare, gens fàcil de viure com a filla, ni gens fàcil de mirar als ulls un cop t’has fet adulta. Com a nena, jo ho vivia amb un sentit d’inadequació permanent. La resta de companys de classe compartien parets i sostre amb el pare i la mare, i moltes maneres de fer, rutines i hàbits que jo considerava la normalitat, diferien totalment de la normalitat de la resta. Cada diferència se sentia com un dèficit –perquè, sovint, ho era. Com a infant, sentir que et falten coses i adonar-te que la resta sí que les té, per motius que desconeixes o que no entens bé del tot, t’ofega en la culpa (i la culpa t’ofega en la vergonya): és el fenomen de la “personalització”. “Si la culpa és meva per ser així, puc amagar-me o fer-me diferent perquè deixi de passar-me això que em passa per ser jo, i que em fa tant de mal”. Per això, fins que no vaig ser més adulta, admetia que era filla de mare soltera amb la boca més petita que gran. La realitat és que no era un cas únic perquè 1 de cada 10 nuclis familiars de Catalunya són monoparentals.
Segons les dades de l'IDESCAT de 2021 i l’Informe del Departament de DretsSocials, el període 2021-2022 els nuclis monoparentals representaven l'11,5% del total de llars de Catalunya. D’aquestes, gairebé un 79% eren encapçalades per mares solteres amb un o més fills. Dit d’altra manera: 3 de cada 4 famílies monoparentals les formaven una mare a càrrec d’una o més criatures. Les llars monoparentals encapçalades per mares solteres, doncs, representen el gruix més significatiu del total de famílies monoparentals; salutacions a tots els pares absents, perquè, com diu la frase, "no tots els homes, però sempre un home". Si en aquesta economia a alguns ja ens costa mantenir-nos a nosaltres mateixos amb el nostre sou, ¿com s’ho ha de fer, una dona amb un sol sou que ha d’alimentar, com a mínim, dues boques?
Determinats col·lectius i circumstàncies vitals presenten any rere any uns nivells de risc de pobresa molt superiors als de la mitjana. Per posar-ho en perspectiva: la taxa de risc de pobresa a Catalunya el 2022 afectava el 20% de la població de Catalunya. 2 de cada 10 persones cobrava menys del llindar d’ingressos mínim que es considera necessari per a un estàndard de vida òptim (l’any 2022 es va fixar en uns qüestionablíssims 11.840,6 euros anuals). La població estrangera, les llars monoparentals, les persones a l’atur o la població menor de 16 anys presenten nivells de risc de pobresa molt superiors als de la població general. Si les dades generals són esfereïdores, pareu atenció a les de les mares solteres amb fills, en concret: pateixen un risc de pobresa del 39,3%, gairebé el doble que la resta de la població. Sònia Bardají, la impulsora i presidenta de la Federació Catalana deFamílies Monoparentals de Catalunya, recorda que les mares solteres acostumen a ser dones socialment i emocionalment vulnerables amb moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la família. Entre els motius de la monoparentalitat d’aquestes mares hi ha la viduïtat, l’empresonament de la parella, però, sobretot, oh, sorpresa: l’abandonament per part de l’home/pare.
L’eco ressona de nou: s’ha de dir amb totes les lletres que sí, que l'abandonament per part de l’home, quan negligeix mare i fills abocant-los a una llar monoparental sense cap mena de suport econòmic o emocional, és una forma de violència masclista. L’abandonament sovint deixa la mare amb la responsabilitat exclusiva de la criança dels fills, exacerbant les desigualtats de gènere ja existents en la distribució de les responsabilitats de la criança. No només augmenta la càrrega emocional i econòmica sobre la dona, sinó que també perpetua la idea que la criança dels fills és una responsabilitat femenina per defecte. El deslligament total de la mare/parella i els fills és violència masclista. I en aquest context, precisament, reforça les estructures patriarcals que mantenen les dones en posicions de desigualtat i vulnerabilitat. Les mares solteres pateixen, no només per l’impacte emocional de l’abandonament, sinó per com s’ho faran a partir d’ara per criar amb només un sou. Ara, han de cuidar els fills soles i sense suport econòmic.
L’informe de Save The Children Más solas que nunca, del 2015, ja assenyalava aleshores que un dels aspectes que més angoixa genera a les mares solteres és no tenir prou diners per cobrir totes les necessitats dels seus fills. Moltes dones que encapçalen llars monoparentals afirmen tenir dificultats per arribar a final de mes. Moltes reconeixen tenir dificultats per permetre’s els productes de primera necessitat. Moltes no poden anar de vacances almenys una setmana a l'any. Moltes han de reduir despeses en alimentació del dia a dia, abstenint-se de productes més cars, tot i que necessaris per a una dieta més sana i equilibrada. Moltes s’abstenen de comprar medicines o de seguir tractaments pels problemes econòmics. Moltes han de reduir les despeses fixes de la llar. Sí, ja sé que ara el cunyat de bar que put a vi barat i puro i duu un bastonet entre les dents em dirà: “si volen diners, que treballin!” Llegeix amb atenció, Josep Maria: una part important de les mares solteres tenen dificultats a l’hora de trobar feina; al voltant del 43% estan a l'atur, segons l’informe sobre monoparentalitatde l’any passat elaborat per l'Ajuntament de Barcelona. El testimoni de la Manuela Macías, mare soltera resident a València, és exactament el de la meva mare, com m’imagino que també el de moltes altres: Esticbuscantfeina,peròemfaiggranilesempresesnovolendonesgrans.Ma mare ha dit aquestes paraules mil i una vegades, i mil i una vegades se m’ha esquerdat el cor.
Per si no fos prou, les obligacions de tenir cura dels fills poden limitar les oportunitats laborals disponibles per a les mares solteres, posant bastons a les rodes a la seva capacitat per buscar i mantenir una feina. D’altra banda, les que sí que tenen feina, s'han de fer càrrec de les responsabilitats familiars amb poca o cap ajuda, ja que acostumen a no tenir xarxes de suport, i els costa molt conciliar la vida laboral i familiar. Sovint, moltes van a parar a feines temporals, que les expulsen un cop no els surt a compte tenir-les a sou, o al sector serveis, que es troba en el seu punt alt durant les vacances, i quan baixa es desfà del personal innecessari. Sigui quina sigui d’entre les situacions descrites la que encaixa en les circumstàncies de la mare soltera, totes són precàries, cruels, injustes, incòmodes. I tenen conseqüències que van més enllà dels diners: la responsabilitat de cuidar els fills en solitari en tals contextos repercuteix negativament en la salut de la mare i dels fills, sent un factor predictiu de possibles patologies físiques o mentals. La precarietat econòmica afecta directament el benestar –la salut mental, física i social– de les mares i dels seus fills.
La presència de suport emocional i social fort, independentment de l’absència del pare, pot jugar un paper crucial en la mitigació de molts riscos, ja que la guia, l'orientació i la determinació –que tendeixen a desprendre’s del rol patern– són essencials per al desenvolupament psicològic i emocional dels fills. Però hi ha tendències sòlides fruit d’aquesta absència que solen manifestant-se en els fills d’aquestes famílies: dificultats a l’hora de construir i mantenir relacions, problemes d'autoestima, por al rebuig/abandonament, depressió, propensió a l’activitat sexual prematura, complicacions amb la presa de decisions (personals o compartides), problemes amb la intimitat emocional, conflictes amb la identitat, problemes amb la ira, o dificultats per gaudir del present i ànsia per anticipar un futur que, quan arriba, mai és prou satisfactori… Queda clar com les polítiques d'ocupació per si soles són insuficients si no s’acompanyen de polítiques socials que afavoreixin la conciliació i l'atenció necessària als fills.
Jo no hauria d’estar sobrecompensant, econòmicament i emocionalment, les conseqüències de la negligència d’un home que va accedir a tenir fills, però no a fer de pare. Ara que la meva sobrecompensació dona fruits i em permet repartir el pastís, era imperatiu fer descansar a ma mare. Però això meu no és una història de superació: només hem invertit els rols, i ara sóc jo qui carrega un rol molt semblant al de mare soltera sobrecarregada. Per això, això meu no és una història de superació: és un pedaç que maquilla la transmissió generacional de l'estrès econòmic i emocional de les mares solteres. I aquest cop, el nadó no deixa de plorar i no s’adorm entre focs artificials. És una història de frustració, d’incomoditat, de dolor, d’incomprensió i de comprensió prematura alhora, de soledat, d’autoexigència, d’aïllament, de culpa, de supervivència, de tenir un sostre, però no una casa, d’haver de créixer massa d’hora, d’haver de fer de mare i pare; de nits mirant la cortina blava sense conte de bona nit perquè la mare havia de guanyar-se el sou perdent la vida, perquè havia d’entregar el seu temps, salut i energia a canvi d’un sou que amb prou feines ens permetia sortir de Badalona tres dies sense haver de fer números. Per orgull, us podria vendre que m’he “salvat” a mi els meus i que me n’he sortit, però ni sóc orgullosa, ni és veritat del tot –les seqüeles són perennes–, ni vull vendre un fals discurs d’autosuperació fastigosament neoliberal, dels que defensen l’autoexplotació extrema a canvi d’una noció “èxit” més aviat modesta, o directament il·lusòria. Precisament perquè vinc de la merda, no vull escampar-la. Vull que ningú més es vegi obligat a menjar-se-la.
És urgent que es posi la lupa sobre la realitat de les mares solteres. Cal abordar-la des del reconeixement de la seva existència, perquè parlar de les coses les fa existir. I també cal abordar-la des de la pràctica: cal urgentment una inversió en llars monoparentals, amb una perspectiva forta de gènere i especial focus en la protecció de la infància. Invertir en el present és invertir en el futur, que sona a eslògan de cryptobro, però no ho és: les cadenes són poderoses. No les cadenes que asfixien i que a la pell hi deixen marques i blaus com les cortines de l’habitació de la meva infància, sinó les cadenes que garanteixen la transmissió de lligams ferms, humans, i sòlids. Faciliteu que els pares puguin estimar els fills, i fareu que els fills puguin estimar-se a ells mateixos. Amb prou sort i acompanyament, aprendran a estimar-se i a estimar els altres. I, amb una mica més de sort i acompanyament, triaran gent ferma, humana i sòlida de qui rodejar-se. En última instància, amb més sort i més acompanyament, acabaran triant algú que no provocarà que el conte de bona nit dels seus fills sigui “La mama ha d’anar a treballar”.