«Hòstia, em bramava sovint, que he fet una puta tesi i no pare de publicar i d’assistir a congressos i va i tots me miren amb carussa perquè estic soltera.»@EmmaZafon i allò que passa quan resulta que no vas amb un home al costat:https://t.co/RDegRAG6mS.
— Catorze (@CatorzeCat) November 8, 2024
Corre la brama que allò que passa quan no vas amb un home al costat és similar a allò que passa quan vas amb la mirada de menyspreu d’un home al damunt. Sempre subjecte dels ulls d’un home, sempre reduïda a una reacció a la seva existència; sempre resposta, mai afirmació. La piulada de l’Emma és un exemple d’un fenomen que sovint patim les dones: la síndrome de la rosella alta.
El concepte de "síndrome de la rosella alta" es remunta a l'antiga Roma i s’il·lustra a través de la història del rei Tarquini el Superb. Tarquini el Superb va ordenar tallar les roselles més altes del seu jardí per evitar que eclipsessin les altres, més baixes. La imatge de la rosella alta i la necessitat de tallar-la perquè no faci ombra a les altres ha evolucionat: ara, es fa servir com a metàfora per representar les actituds que dissuadeixen els individus de destacar pels seus èxits. Avui dia, la síndrome de la rosella alta és freqüent, no només en els llocs de treball, sinó també en les relacions personals. Es pot manifestar a través de diferents comportaments, com ara minimitzar els èxits aliens, excloure les persones amb èxit dels cercles socials, o apropiar-se del mèrit de la feina de la persona que destaca. Durant l’època daurada de Messenger, reaccionaríem a la síndrome de la rosella alta amb un "de tu envidia nase mi fama".
Quan vaig descobrir “la síndrome de la rosella alta” vaig pensar dues coses. La primera: “per fi algú li ha posat nom.” Perquè les coses no es poden compartir, i per tant no existeixen, fins que no tenen nom o paraules. I la segona: fa molt de temps que “la síndrome de la rosella alta” taca les estructures de poder i les dinàmiques de gènere en el lloc de treball. No és un fenomen nou, és una d’aquelles infeccions socials que reben un diagnòstic tardaner. La recerca indica que les dones som especialment vulnerables a aquest fenomen, i sovint ens enfrontem a repercussions més greus pel nostre èxit en comparació als nostres companys masculins; la síndrome de la rosella alta afecta negativament especialment a dones i a professionals d'alt rendiment. El fragment de l’article de l’Emma il·lustra de manera crua i directa com és posseïda per la síndrome de la rosella alta. Aquesta síndrome es manifesta quan es critica o menysprea una dona tot i els seus èxits i assoliments, tot i haver aconseguit fites acadèmiques significatives, fins a quedar reduïdes a informacions anecdòtiques. A banda de la minimització de les seves virtuts i de les coses que sí que té, es troba amb una reacció social negativa a les coses que no té, i és allà on es posa el focus.
Faci el que faci, mai serà suficient per a un home. Mai serà com ell. Encara que ho sigui. O encara que tingui més nivell. Ser dona en un entorn masculinitzat sovint et converteix en una diana on es magnifiquen els errors i els dèficits –o el que es percep com un error o un dèficit–, i s’ignoren els encerts, els mèrits, i les habilitats o qualitats que una posseeix. Ja no parlem de celebrar-les; la idea és que una dona mai rebi reconeixement, perquè faria tremolar l’ego masculí i posaria en evidència la seva fragilitat. Una fragilitat de l’ego tan basada en la superioritat respecte a la resta –i respecte a les dones, especialment–, que es veuria amenaçada per algú que el fa qüestionar el relat inqüestionable que s’havia explicat –i que ningú li havia posat en dubte– sobre la seva superioritat. Una dona que destaca en un entorn dominat per homes desafia la narrativa establerta de la superioritat masculina, i al mateix temps exposa la vulnerabilitat i assumpcions caduques i falses en què es basa aquesta creença. Els homes, tan capficats a convertir el gènere en un camp de batalla –el símil bèl·lic no és casual, per a un home tot ha de tenir connotacions competitives o –, i cada dona que s'eleva és una revolució que contradiu el relat de la submissió, on la seva excel·lència és la sentència més contundent contra la mediocritat patriarcal. L'èxit d'una dona entre homes no és una amenaça, sinó un mirall que revela la fragilitat dels qui temen la seva llum.
Efectivament, en la situació de l’Emma hi entra en joc l’impacte del sistema patriarcal: malgrat els assoliments acadèmics d'una dona, se la pot menystenir socialment si no compleix amb el rol tradicional femení de tenir parella o formar una família. I reflecteix un doble estàndard evident: als homes se'ls valora principalment pels seus èxits professionals. A les dones se’ns jutja no només per la nostra carrera, sinó també pel nostre estatus sentimental i familiar. Els prejudicis de gènere fan que es qüestioni més sovint la independència de les dones i que se'ns exigeixin més mèrits per ser reconegudes professionalment. Més, sempre més, perquè no hi puguem arribar mai; si apuges la barra dels estàndards a una alçada impossible, garanteixes que sigui quimèric assolir-los i condemnes a la persona a una persecució infinita que mai donarà fruits, consumint-se pel camí. T’assegures del procés de debilitació i frustració de l’altre, i de què qui manté el control i el poder ets tu. Així funcionen el masclisme i l'heteropatriarcat. Alhora, creen un clima que, tot i que possibilita l'accés de les dones a l'academicisme i a oportunitats laborals exitoses, continua valorant-les principalment pels seus rols tradicionals. Els èxits professionals o acadèmics de les dones sovint es veuen com a secundaris o fins i tot com una amenaça a l'ordre establert. I, per tant, es genera una contradicció on els èxits poden ser menyspreats si no van acompanyats del compliment d'expectatives socials, perpetuant les desigualtats de gènere en l'àmbit professional i personal. Malgrat que actualment hi ha una incorporació massiva de dones en àmbits acadèmics i laborals històricament ocupats –envaïts– pels homes, persisteixen les barreres i prejudicis que dificulten el seu ple reconeixement professional.
Ara bé, a banda de la influència del sistema patriarcal, podem parlar explícitament de la síndrome de la rosella alta, ja que és una manifestació específica de la discriminació de gènere. "Hòstia, em bramava sovint, que he fet una puta tesi i no pare de publicar i d'assistir a congressos i va i tots me miren amb carussa perquè estic soltera." La frase encaixa en tots els criteris de la síndrome: d’una banda, descriu els assoliments acadèmics (ha completat una tesi doctoral, una fita acadèmica considerable), i continua publicant i participant activament en congressos, fet que prova la seva productivitat professional. Però, malgrat aquests aconseguiments, rep mirades de desaprovació, una reacció social negativa que ignora els mèrits professionals i fa un judici sobre la seva vida personal, on la seva solteria es converteix en un punt de crítica que eclipsa els èxits aconseguits. La síndrome de la rosella alta succeeix quan individus que desenvolupen tasques a feines amb alt rendiment es veuen apartats, criticats, o senten i pateixen el ressentiment dels companys perquè tenen èxit. I no només li passa a l’Emma, sinó que el seu exemple reflecteix una realitat més àmplia.
The Tallest Poppy és un estudi internacional liderat per Women of Influence+, una organització mundial líder compromesa amb l'avenç de l'equitat de gènere en el lloc de treball. Segons l’enquesta del 2023, el 86,8% de les dones enquestades van experimentar síndrome de la rosella alta a la feina. El 77% van veure com els seus èxits eren minimitzats. I el 72,4% van ser excloses de reunions o ignorades. Unes estadístiques que subratllen com la síndrome de la rosella alta afecta desproporcionadament les dones en l'àmbit professional. I unes xifres que indiquen que les dones som més propenses a ser "tallades" com una rosella alta quan destaquem professionalment. Els comportaments que subratlla l’enquesta reflecteixen formes de discriminació directa i indirecta basades en el gènere, que es pot presentar en moltes formes, com ara amb petits comentaris en grup, a portes tancades, o a la teva esquena. I revela les conseqüències d'aquesta síndrome, sistèmica i silenciosa, i l'impacte perjudicial que té sobre les dones en el lloc de treball arreu del món. Segons l’estudi de Rumeet Billan, investigadora i experta en cultura laboral, els factors principals que impulsen la síndrome de la rosella alta tenen arrels en el sexisme, els estereotips de gènere, i la inseguretat dels homes basada en els prejudicis de gènere sobre les capacitats de les dones. L’estudi va trobar que els homes tenien més probabilitats de sabotejar les dones minimitzant els seus èxits o deixant-les fora de les converses. El resultat per a les dones va ser l’augment de l'estrès, la baixada del rendiment, i l'esgotament intel·lectual i emocional al seu lloc de treball.
Moltes dones no volen parlar-ne perquè cal valentia, perquè tenen vergonya, perquè no saben com fer sentir la seva veu ni confien que algú l’escolti, perquè tenen por a les conseqüències d’explicar-ho, perquè es qüestionen si estan exagerant o si realment viuen el que viuen, perquè no volen posar els seus companys en evidència… i qui dia, passa, any empeny. La malaltia, mentrestant, es va propagant. La rosella alta pot ser tallada de maneres, molt discretes o subtils, així que la primera reacció és incomodar-se, però restar-li importància. Perquè les primeres vegades no n’hi ha per tant. Fins que l’acumulació de primeres vegades les converteix en la norma i, aleshores, sí que n’hi ha per tant. Poc a poc, amb comentaris a l'esquena, rumors inventats per desacreditar o devaluar la feina feta, crítiques pel que creus que són punts vàlids, o directament idees robades per les quals prenen crèdit, van tallant la rosella alta. I el silenci de la dona és el millor escut de l’home, perquè quan realment no saps què fer, i no saps ni si és prou rellevant per a compartir-ho, t’acaba portant a dessagnar-te lentament per acumulació de mil talls petits.
La síndrome de la rosella alta està profundament arrelada en les estructures de poder i les dinàmiques de gènere en el lloc de treball. Ho sap l’Emma i ho sabem totes les dones. La podem considerar una manifestació específica de discriminació de gènere en l'àmbit professional, i requereix una atenció i abordatge específics per promoure la igualtat d'oportunitats i el reconeixement just dels èxits de les dones en el lloc de treball. Cal desemmascarar els mecanismes de poder, revertir la narrativa de la inferioritat, admetre i valorar la resiliència femenina, qüestionar les estructures de dominació. Però és que, a més, la síndrome de la rosella alta no només afecta individualment, sinó que també pot tenir un impacte negatiu en la societat en general, descoratjant l'ambició i l'excel·lència. Em sembla important recordar que l'ambició i l’excel·lència per se no són negatives, desconsiderades, ni destructives: ho són només en el moment en què es pretenen assolir personalment a còpia de trepitjar i devaluar els altres. Combatre-ho requereix un esforç col·lectiu per canviar actituds i crear un entorn on l'èxit sigui celebrat, i no penalitzat, i on l’èxit aliè no s’entengui com una amenaça a la vàlua personal. Com em va dir algú una vegada: quina sort que tots som iguals, i quina sort que no som tots iguals.