Sabeu quin percentatge dels 4.395 pisos disponibles per llogar a Barcelona a Idealista costen menys de 600€ mensuals? Un 0,02%, que equival a UN pis de 26 m², sense ascensor, i que es queda a 5€ del límit de l’ajut als lloguers. Els 4.394 pisos restants superen el límit. https://t.co/fmQhFMlfzVpic.twitter.com/sVC0yyLeRb
— Àlex (@alexsnclmnt) October 22, 2024
Corre la brama que perdem la vida guanyant diners que gastem en lloguers que gairebé no podem pagar. Tot just fa un any que visc en un pis de lloguer a Barcelona o, dit d’una altra manera, ara fa un any que treballo per ajudar a mantenir a la propietària, que ni tan sols sé quina cara fa, d’un pis que ni sento meu, ni és, ni serà meu. El comparteixo amb la Sandra i entre les dues paguem més dels 600 euros mensuals —el preu màxim permès per rebre l’ajuda al lloguer del govern espanyol— per un menjador igual de gran que el vestidor de la Kim Kardashian. El preu mitjà d'arrendament a Catalunya durant el primer trimestre d’aquest any es va situar en els 868,85 euros. A la ciutat de Barcelona, superava els 1.193 euros mensuals. Podríem assenyalar l’estat espanyol i el capitalisme neoliberal com a violències agreujants i/o causants de la crisi de la vivenda a Catalunya i no us estaria descobrint res de nou, però últimament el tema de l’habitatge em lleva la son i voldria explicar-vos per què.
Sé que el meu espai és molt important, per mi. Necessito sentir que tinc un racó de món on amagar-me, que en aquell espai puc ser jo, i que aquell espai s’adapta a mi. Un espai propi proporciona no només refugi, sinó també un sentit vital de seguretat, estabilitat i comoditat, serveix com a santuari on relaxar-se i recarregar energies, i és un lloc on adquirim un sentiment de pertinença forjant la identitat personal, connectant amb les emocions i amb les persones que estimem. Com diu Holly Golightly a “Breakfast At Tiffany’s”: "No vull posseir res fins que trobi un lloc on jo i les coses encaixem. No estic segura d'on és, però sé com és. És com Tiffany. Si pogués trobar un lloc real que em fes sentir com Tiffany, llavors compraria alguns mobles i li posaria un nom al gat!" I és que abans d’independitzar-me, m’imaginava vivint sola en un pis, comprant alguns mobles i decorant habitacions, potser adoptant un gat. De moment, he hagut de desar la idea al congelador, entre els glaçons i la bossa de minestra de verdures.
Abans d’independitzar-me, també provava de calcular quants anys hauria d’estalviar per comprar-me un pis. És un càlcul que, cada cop més, m’he vist obligada a acceptar com una incògnita. M’he hagut de resignar a un pis compartit sense data de caducitat orientativa, sense expectatives, sense traces d’horitzó on albirar un futur a curt termini, i molt menys un mínim pla de vida. Anar fent, sobrevivint, avançant pel calendari sense xarxa ni baranes. I tot perquè formo part d’aquella part de la població que obrim l’aplicació del banc i ens preguntem “com pot ser?”.
L’accés a l’habitatge continua sent un dels problemes que més afecten la gent jove. No és un malestar infundat, que alguns atribueixen a una presumpta fragilitat de la “generació de vidre” per desacreditar preocupacions legítimes; detectar i manifestar l’absència d’oportunitats bàsiques i dignes no té res a veure amb la fragilitat. Té a veure amb la realitat. Una realitat hostil en forma de dades com que, de mitjana, els joves catalans no ens podem emancipar fins als 30 anys (quatre anys per sobre de la mitjana europea). El cost del lloguer, l’encariment dels preus de la vida, i l’enquistament dels salaris ens resten el poc poder adquisitiu dels que hem heretat més traumes que propietats; els joves tenim menys capacitat d'estalvi, fet que dificulta tant la compra, com el lloguer.
La desigualtat generacional fa que les persones més grans de 75 anys acumulin cinc vegades més riquesa que els menors de 35 anys, bàsicament en forma d'habitatge en propietat. Més del 45% dels joves de la demarcació de Barcelona no arriben als 25.000 € d'ingressos anuals i no podem accedir a un habitatge de compra ni de lloguer. Hi ha una manca d'oferta d'habitatges públics i privats a preus accessibles, especialment a les grans ciutats. A més, la tensió en el mercat de lloguer fa que els joves ens veiem abocats al lloguer davant la impossibilitat de comprar, però els preus del lloguer també s'han disparat. L’any passat, la Generalitat va sol·licitar 655 ordres de desnonament en pisos de la seva propietat, dels quals se’n van executar 132. Cent trenta-dues vegades que el govern ha dit a algú, sense paraules, que no té dret a un lloc on viure. La manca de sostre dels preus deixa sense sostre a les persones. No posar-ne —ni als preus, ni a les persones– és atemptar contra la vida.
Tinc clar que deixaré d’encaixar dins la categoria de “jove” abans de reunir prou diners per pagar-me un pis. Algunes institucions intenten sostenir la situació amb pedaços: com que els joves encara no acumulem prou riquesa, allarguen el concepte de “joventut” concedint-nos uns anys extra per a aconseguir-ho. La T-jove ha passat de considerar “joves” els menors de 25, a considerar-nos-en fins als 30 anys. Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya. Però en lloc d’una muntanya, s’hi trobarà una nevera amb pizzes congelades, tres tuppers i un bric de tomàquet fregit. No ens enganyem: no és que siguem joves durant més anys, és que ens passem més anys sent pobres. Som adults amb carteres d’adolescent. La situació no només afecta l'accés a l'habitatge, sinó que també té implicacions en la salut mental, la planificació vital i el desenvolupament personal. L'habitatge és un dret bàsic fonamental perquè va molt més enllà de proporcionar simplement protecció física: és la base per a una vida digna i estable, amb implicacions psicosocials profundes. Disposar d'un habitatge adequat proporciona seguretat, privacitat i un sentit de pertinença, elements essencials per al benestar emocional i mental. La manca d'habitatge o viure en condicions precàries cronifica l’estrès i afecta negativament la salut física i mental. A més, l'habitatge estable és crucial per al desenvolupament personal i familiar, i facilita l'accés a l'educació, l'ocupació i la participació en la comunitat. Sense un lloc sa on viure, la integració social es dificulta, així com l'establiment de relacions duradores i la planificació del futur. Garantir l'accés a un habitatge digne no només compleix amb un dret humà bàsic, sinó que contribueix en la cohesió social i el benestar col·lectiu.
Vaig llegir en algun lloc que el primer pas per sentir que pertanys a la vida és dominar el llenguatge del jo. Després, cal aprendre el llenguatge del món. I, finalment, cal desenvolupar el do de l’art de traduir-los. Però, ¿què passa quan aprens que el llenguatge del món atempta contra la teva existència? ¿Què passa quan el teu llenguatge es perd en la traducció perquè el món no està receptiu a l’altra banda? Apareix la dissonància cognitiva, la incomoditat mental en percebre incompatibilitat entre cognicions, com idees, creences, emocions, o entre cognicions i comportaments: els joves no podem independitzar-nos malgrat creure en l'autonomia personal. Els veïns, que creuen en el dret a viure al seu barri, es veuen forçats a marxar per culpa de la gentrificació. Persones que necessiten habitatge es troben en situació de pèrdua de la llar. Polítics que defensen el dret a l'habitatge no implementen mesures efectives. Alguns mitjans focalitzen en temes secundaris, com el debat sobre l’ocupació, que representa un percentatge mínim dels casos, mentre hi ha 173.000 habitatges en mans de grans tenidors. La dissonància cognitiva és constant. Jo no me la trec del cap. I apareix pel simple fet d’existir al món: voldria gaudir de ser-hi, però no puc perquè és precisament el món, qui em fa mal. Aquesta experiència dolorosa és fruit de la tensió entre el desig d'existir plenament al món i la percepció que aquest mateix món és hostil o indiferent a la teva existència. Abordar aquesta dissonància institucionalment implicaria reconèixer la magnitud del problema, implementar polítiques efectives (com la mobilització d'habitatges buits o la promoció d'habitatge social), o replantejar el model de propietat i accés a l'habitatge.
Però, si les institucions no aborden les necessitats del poble, quin és el nostre marge d’actuació? L’acció col·lectiva, l’organització, la revolució. Però això requereix temps, recursos, esperança, solidaritat i energia per fer-se. I és justament el que els governs i el sistema econòmic erosionen, per activa i per passiva. Quedem sotmesos a l’instint de supervivència i al consol de la indefensió apresa. La piulada de l’Àlex reflecteix la realitat del mercat immobiliari barceloní i el tipus de pressió i estrès que suposa la manca d'opcions assequibles de lloguer. Ens aboca a una lluita constant per la supervivència, impedint-nos gaudir dels beneficis de la vivència, essencial per al benestar humà i la sostenibilitat social. El problema afecta principalment els joves, sí, però com tota malaltia estructural, els símptomes són d’abast intergeneracional; ens encallem en un cicle frustrant on el treball i els diners es dediquen principalment a cobrir una necessitat bàsica com l'habitatge, que entre altres despeses que foraden la butxaca, resulta cada vegada més inassequible. La rodeta del hàmster no s’atura, però el hàmster no té forces per córrer. Vivim per a treballar, i no podem descansar de treballar perquè hem de treballar per optar a descansar. Quan tot és esgotador, saber destriar entre lluites és essencial per conservar el que cal per a guanyar-les. Els objectius els tinc clars: el dret a un habitatge accessible i digne, la defensa contra la desnacionalització catalana, i el decreixement turístic de Barcelona. I sí, si trobés un lloc que em fes sentir com Breakfast At Tiffany’s, llavors compraria alguns mobles i adoptaria un gat. De moment em miro com se’m caguen els coloms al balcó.