La generació Z a Catalunya es troba immersa en un profund debat sobre el feminisme. Mentre que alguns defensen amb fermesa la igualtat de gènere i els drets a les dones, altres s’allunyen d’aquesta postura més que mai, i fins i tot es posicionen de manera crítica o contrària al moviment. Aquest fenomen no és aïllat, és part d’un procés de polarització que està modelant la manera com els joves catalans es relacionen amb les qüestions de gènere i feminisme.
Tot i que el país ha tendit a ser un referent històric en les lluites pels drets de les dones, les dades actuals mostren una tendència preocupant: la distància emocional i ideològica entre joves i feminisme creix. Segons un estudi del CIS de 2023, només el 57% dels joves d'entre 18 i 24 anys es consideren feministes, deu punts menys que l'any 2018. Entre els homes, la xifra cau al 42%. A Catalunya, l’Observatori Sociològic del Consell Nacional de la Joventut alerta que el discurs antifeminista guanya força, sobretot a TikTok, YouTube i Telegram.
Per al politòleg i professor a la UPF Joan Miró, això s’explica per la desafecció política i la cerca de discursos fàcils davant una realitat incerta. “Molts joves no se senten representats per cap partit ni per les organitzacions socials tradicionals. I en aquest buit, qui parla més alt és qui ofereix solucions més simples, encara que siguin tòxiques”, afirma. En aquest context, l’extrema dreta, la manosfera i figures com Andrew Tate han trobat un camp fèrtil per propagar idees antifeministes.
La nova fórmula de fragmentació
L’antropòloga i experta en estudis de gènere Silvia Carrasco Pons considera que la clau de l’actual polarització rau en la influència massiva de les xarxes. "TikTok és un canal que et premia si polaritzes, si crides, si confrontes. El feminisme s’ha convertit en una caricatura dins aquests espais", afirma. Carrasco apunta especialment cap a la manosfera, una comunitat digital que presenta els homes com a víctimes del feminisme. "Es ven la idea que els joves han perdut drets, que les dones tenen avantatges, que OnlyFans és un privilegi femení… Tot plegat, sense context ni mirada crítica", subratlla.
Aquest discurs també es vincula amb l’estètica de la meritocràcia neoliberal: si una dona “triomfa” sexualment, ho fa per mèrit propi i no per una estructura patriarcal que la sexualitza. "El mercat ha trobat en el cos de la dona una nova mercaderia, i molts joves, sense una educació política o feminista sòlida, ho assumeixen sense qüestionar res. Això s’ha convertit en un desastre", sentencia Carrasco.
Aquesta ofensiva no només arriba per xarxes. Els mitjans convencionals també hi tenen part de responsabilitat. Miró remarca que molts han contribuït a simplificar i ridiculitzar el feminisme: "Sovint es parla del moviment com si només fos un tema d’aliats homes que han de demanar perdó i dones que criden. Això ha generat una visió extremadament polaritzada i falsa". També la cobertura d’assumptes com el cas Rubiales o els debats sobre llenguatge inclusiu s’han presentat més com espectacle que no pas com a reflexió. “Quan l’opinió pública rep el feminisme com una provocació, és que alguna cosa falla”, insisteix Carrasco.
Espais de resistència
Tot i aquest context, hi ha espais que intenten resistir. Tallers autogestionats, debats intergeneracionals, projectes de cooperació entre escoles i associacions feministes, i sobretot xarxes de suport mutu entre joves. “Nosaltres estem intentant obrir espais on es pugui parlar de feminisme des d’una mirada tranquil·la, sense imposicions i amb escolta activa. Això també és feminisme: cuidar, entendre, compartir”, afirma l’activista feminista Paula Sánchez.
Aquest feminisme més pedagògic i inclusiu busca desactivar l’enfrontament. Carrasco proposa que es comenci des de baix: “Educació, cura, comprensió de la realitat diversa. I sobretot, escoltar les joves, no imposar relats”. Mentre els algoritmes continuïn premiant determinats discursos i no hi hagi solucions des de la base, la fractura continua apareixent en l'horitzó.
