09
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
17:56h
Tots els noms del desig (Rosa dels vents, 2016) és un recull de vint-i-dos relats amb nom de dona, literalment. Contes breus i directes que són moguts per les ganes d'arribar a un lloc, a una sensació o a un benestar, i que formen el debut literari d'una periodista de llarg recorregut. Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, 1967) és una de les veus històriques de la ràdio nacional, on treballa des del 1991 i on ha estat editora del Catalunya Matí, del Catalunya Vespre i de l'informatiu del migdia. Actualment, forma part d'El matí de Catalunya Ràdio. Ara, entre feina i notícia, entre vivència i conversa, Romagosa fa un pas endavant i mostra tot allò que tenia escrit i mai no havia mostrat.
- Com a periodista, compta amb una llarga trajectòria, però és ara que publica el seu primer llibre. L'escriptura creativa ha estat una vocació tardana o era una dèria que mantenia en secret?
- Sóc de les persones que escriu sense dir-ho a ningú, que va fent coses quan li ve de gust i quan té temps. De fet, ara no en tinc gaire, de temps: faig el matí a la ràdio amb la Mònica Terribas i em llevo a les quatre de la matinada. La meva família no sabia que escrivia i s'han emportat una bona sorpresa. Només n'eren coneixedors la meva parella i la meva filla, que ho saben perquè són els qui viuen amb mi. La meva germana, per exemple, es va quedar molt parada.
- Què la va fer decidir a llençar-s'hi de ple?
- Em vaig lesionar l'espatlla i vaig haver de fer recuperació durant tot un any. I allà em vaig trobar una concentració de gent que tenia ganes de trobar-se millor i de fer coses. Tot allò era molt inspirador i jo anava escrivint en una llibreta petita.
- Convivia amb un munt de gent que era moguda per un desig, al capdavall.
- El desig ens mou a tots, tots volem arribar a alguna cosa. Aleshores, vaig buscar diferents tipus de desigs. Pel que fa al llibre, no hi ha una cosa en comú, però sí que hi ha un fil que podem entendre. Entre el primer conte i el darrer hi ha un nexe, una picada d'ullet. I fer lligar els contes ha estat un joc.
- Tots els noms del desig és format per 22 relats curts que denoten sensacions i accions, on el tema es presenta ràpid i sense massa floritures. És fruit de la seva vocació periodística?
- Porto molt de temps treballant com a periodista de ràdio i això deixa empremta. Crec que he fet uns contes per dir-los. Si te'ls expliqués, molt probablement m'aturaria en alguns detalls més, però crec que te'ls podria explicar tal i com són escrits. És una qüestió de deformació professional: per què haig d'anar a florir una cosa que tinc molt clar que passarà, si amb poques paraules t'ho explico i tu t'acabes fent una pel·lícula al cap? M'agrada descol·locar el lector, que cadascú completi el relat.
- Són noms de persones que coneix?
- He posat noms que tinc a l'abast, i de la meva generació. Però no surten els noms més íntims de família, perquè si feia un conte que es digués Emma, l'hauria fet de veritat. I això no volia que passés. Sí que apareix el meu entorn d'amistats i, també, alguns noms comuns que em serveixen per retratar heroïnes quotidianes. Tots –homes, dones, grans, petits– tenim els nostres desigs. De tots els noms, fixa't que el més "sofisticat" és l'últim, que és el relat que parla més de futur.
- El primer conte es diu Sílvia i explica la fantasia d'una dona que fa 40 anys i es "deixa anar", una de les constants del llibre.
- Tots tenim un horari marcat, on sabem què farem cada dia de la setmana al matí, tarda i nit. Tenim la vida tan programada que no podem sortir d'allà. Arriba un punt on vols que et passin coses interessants de manera improvisada. Quan et passa una cosa bonica que no tens prevista, la sensació és tremenda. Tenia la necessitat de dir que m'agrada que passin aquestes coses! La Sílvia va a la Casa Batlló quan fa 40 anys. I confesso que això és veritat: jo ho vaig fer! És fantàstic trencar amb la rutina d'un dia laborable. I, quan ho fas, això et dispara la imaginació i et porta a d'altres coses.
- Aquest relat et situa molt en l'esperit que té el llibre. Mostra una manera de viure i també prepara el lector pel que vindrà.
- La tria del primer conte és fonamental: si poses una història trista, li dónes al llibre un to que no té. Si poses una història més transgressora, et pots pensar que tot el llibre és igual. Aquest, com bé dius, volia ensenyar una mica la mà.
- Quin va ser el criteri per ordenar els contes?
- Tenia molt clars el primer i l'últim. També sabia que aquests dos contes havien d'anar enllaçats. Pel que fa als altres, senzillament procurava que si una història era un pèl més atrevida, la següent fos un punt més tendra o trista, i així anar compensant. Volia que el lector tingués alts i baixos a l'hora de llegir.
- Pren apunts en una llibreta. És així com escriu els contes o a la llibreta només hi ha l'espurna inicial?
- Sempre vaig amb una llibreta i m'ho apunto tot, en qualsevol racó. Sóc d'escoltar molt i, per raons laborals, sento moltes notícies i converses. Això fa que una escena qualsevol m'activi l'escriptura. I llavors és quan apunto idees, sense més i en sec. Pot ser una paraula com "guants". I el fet d'anar escrivint fa que vinguin altres coses, pràcticament a raig: hi ha contes que els he escrit a mà, de dalt a baix, mentre seguia el tractament de recuperació.
- Bona part dels relats parlen de coses que tothom pot haver pensat o que li podrien haver passat. Hi ha molta versemblança, encara que siguin accions amb altes dosis de fantasia.
- En tots els contes hi ha alguna veritat, i molt sovint hi ha alguna cosa meva. No em funciona si començo una història des de zero, sense notes. Necessito veure les coses, m'agrada flirtejar amb la realitat.
- També hi ha algunes històries pujades de to.
- Hi ha gent que m'ha dit que s'ha sorprès amb algunes de les històries que apareixen al llibre. Però, al capdavall, tot el que hi surt forma part de la vida de tothom, no hi ha cap cosa forçada. M'he deixat anar i prou.
- Tots els noms del desig té deutes amb algun autor que hagi llegit?
- Sempre m'han agradat els contes. I Rodoreda. De fet, el meu petit homenatge és Aloma [un dels relats]. A causa de la feina haig de llegir molt i quan més llegeixo més se'm dispara la imaginació. Però no tot és llegir: quan més vius, també tens més coses per explicar.
- El llibre és travessat pel desig que res quedi per fer, com diu a Marianne; o a Montse, on hi ha tensions sexuals no resoltes amb un company de feina, on diu: "cap desig no podrà continuar sent desig si s'acaba satisfent"; Paula parla de la llibertat i de no saber-nos acceptar tal com som; o les pessigolles de sortir i deixar el teu home que mostra Helena.
- Crec que les dones tenim certa tendència a donar molt... i sempre ens deixem a nosaltres per l'última de la llista. Aquesta roda de la rutina fa que no tinguis temps de pensar, ni en tu ni en ningú. ¿Per què no fas un llibre, si t'agradaria fer-lo? ¿Per què no quedes amb algú que fa tres anys que no veus si et ve tant de gust? Com que les dones no tenim temps i ens deixem per les últimes, sempre van quedant desigs acumulats. I això no pot ser!
- Àlex(d'Alexandra) m'ha fet pensar en les nines reborn. També és un desig no acomplert.
- En aquest conte tenia la idea molt clara, però gens clar el final. Quan el vaig tenir, pensava que m'havia passat. Hi ha gent que fa bestieses per tenir un fill! i això em va servir per portar-ho a l'extrem. Inicialment, no volia aquest final, però em va sortir això.
- El conte que porta el seu nom, Marta, és el més llarg. Era intencionat?
- No! Simplement necessitava explicar molts detalls.
- Al darrer conte, diu: "jo sempre compleixo els desigs que tinc apuntats a les llistes".
- Faig moltes llistes i no sé si és molt positiu . Apunto coses a tot arreu, a les llibretes, en un pòstit, a les agendes, etc. Sempre faig llistes!
- Ara sí: per què uns guants liles?
- Perquè en tinc uns que em vaig comprar a Venècia, perquè em servien per donar un to inicial al llibre, lleugerament atrevit. I perquè és una peça que et fa disparar la imaginació. Té misteri i no diu res, en si mateixa. Quan algú et llegeix, et sents com despullat... perquè jo sé que els relats, en el fons, tenen moltes petites veritats.
- Com a periodista, compta amb una llarga trajectòria, però és ara que publica el seu primer llibre. L'escriptura creativa ha estat una vocació tardana o era una dèria que mantenia en secret?
- Sóc de les persones que escriu sense dir-ho a ningú, que va fent coses quan li ve de gust i quan té temps. De fet, ara no en tinc gaire, de temps: faig el matí a la ràdio amb la Mònica Terribas i em llevo a les quatre de la matinada. La meva família no sabia que escrivia i s'han emportat una bona sorpresa. Només n'eren coneixedors la meva parella i la meva filla, que ho saben perquè són els qui viuen amb mi. La meva germana, per exemple, es va quedar molt parada.
- Què la va fer decidir a llençar-s'hi de ple?
- Em vaig lesionar l'espatlla i vaig haver de fer recuperació durant tot un any. I allà em vaig trobar una concentració de gent que tenia ganes de trobar-se millor i de fer coses. Tot allò era molt inspirador i jo anava escrivint en una llibreta petita.
- Convivia amb un munt de gent que era moguda per un desig, al capdavall.
- El desig ens mou a tots, tots volem arribar a alguna cosa. Aleshores, vaig buscar diferents tipus de desigs. Pel que fa al llibre, no hi ha una cosa en comú, però sí que hi ha un fil que podem entendre. Entre el primer conte i el darrer hi ha un nexe, una picada d'ullet. I fer lligar els contes ha estat un joc.
- Tots els noms del desig és format per 22 relats curts que denoten sensacions i accions, on el tema es presenta ràpid i sense massa floritures. És fruit de la seva vocació periodística?
- Porto molt de temps treballant com a periodista de ràdio i això deixa empremta. Crec que he fet uns contes per dir-los. Si te'ls expliqués, molt probablement m'aturaria en alguns detalls més, però crec que te'ls podria explicar tal i com són escrits. És una qüestió de deformació professional: per què haig d'anar a florir una cosa que tinc molt clar que passarà, si amb poques paraules t'ho explico i tu t'acabes fent una pel·lícula al cap? M'agrada descol·locar el lector, que cadascú completi el relat.
- Són noms de persones que coneix?
- He posat noms que tinc a l'abast, i de la meva generació. Però no surten els noms més íntims de família, perquè si feia un conte que es digués Emma, l'hauria fet de veritat. I això no volia que passés. Sí que apareix el meu entorn d'amistats i, també, alguns noms comuns que em serveixen per retratar heroïnes quotidianes. Tots –homes, dones, grans, petits– tenim els nostres desigs. De tots els noms, fixa't que el més "sofisticat" és l'últim, que és el relat que parla més de futur.
- El primer conte es diu Sílvia i explica la fantasia d'una dona que fa 40 anys i es "deixa anar", una de les constants del llibre.
- Tots tenim un horari marcat, on sabem què farem cada dia de la setmana al matí, tarda i nit. Tenim la vida tan programada que no podem sortir d'allà. Arriba un punt on vols que et passin coses interessants de manera improvisada. Quan et passa una cosa bonica que no tens prevista, la sensació és tremenda. Tenia la necessitat de dir que m'agrada que passin aquestes coses! La Sílvia va a la Casa Batlló quan fa 40 anys. I confesso que això és veritat: jo ho vaig fer! És fantàstic trencar amb la rutina d'un dia laborable. I, quan ho fas, això et dispara la imaginació i et porta a d'altres coses.
- Aquest relat et situa molt en l'esperit que té el llibre. Mostra una manera de viure i també prepara el lector pel que vindrà.
- La tria del primer conte és fonamental: si poses una història trista, li dónes al llibre un to que no té. Si poses una història més transgressora, et pots pensar que tot el llibre és igual. Aquest, com bé dius, volia ensenyar una mica la mà.
- Quin va ser el criteri per ordenar els contes?
- Tenia molt clars el primer i l'últim. També sabia que aquests dos contes havien d'anar enllaçats. Pel que fa als altres, senzillament procurava que si una història era un pèl més atrevida, la següent fos un punt més tendra o trista, i així anar compensant. Volia que el lector tingués alts i baixos a l'hora de llegir.
- Pren apunts en una llibreta. És així com escriu els contes o a la llibreta només hi ha l'espurna inicial?
- Sempre vaig amb una llibreta i m'ho apunto tot, en qualsevol racó. Sóc d'escoltar molt i, per raons laborals, sento moltes notícies i converses. Això fa que una escena qualsevol m'activi l'escriptura. I llavors és quan apunto idees, sense més i en sec. Pot ser una paraula com "guants". I el fet d'anar escrivint fa que vinguin altres coses, pràcticament a raig: hi ha contes que els he escrit a mà, de dalt a baix, mentre seguia el tractament de recuperació.
- Bona part dels relats parlen de coses que tothom pot haver pensat o que li podrien haver passat. Hi ha molta versemblança, encara que siguin accions amb altes dosis de fantasia.
- En tots els contes hi ha alguna veritat, i molt sovint hi ha alguna cosa meva. No em funciona si començo una història des de zero, sense notes. Necessito veure les coses, m'agrada flirtejar amb la realitat.
- També hi ha algunes històries pujades de to.
- Hi ha gent que m'ha dit que s'ha sorprès amb algunes de les històries que apareixen al llibre. Però, al capdavall, tot el que hi surt forma part de la vida de tothom, no hi ha cap cosa forçada. M'he deixat anar i prou.
- Tots els noms del desig té deutes amb algun autor que hagi llegit?
- Sempre m'han agradat els contes. I Rodoreda. De fet, el meu petit homenatge és Aloma [un dels relats]. A causa de la feina haig de llegir molt i quan més llegeixo més se'm dispara la imaginació. Però no tot és llegir: quan més vius, també tens més coses per explicar.
- El llibre és travessat pel desig que res quedi per fer, com diu a Marianne; o a Montse, on hi ha tensions sexuals no resoltes amb un company de feina, on diu: "cap desig no podrà continuar sent desig si s'acaba satisfent"; Paula parla de la llibertat i de no saber-nos acceptar tal com som; o les pessigolles de sortir i deixar el teu home que mostra Helena.
- Crec que les dones tenim certa tendència a donar molt... i sempre ens deixem a nosaltres per l'última de la llista. Aquesta roda de la rutina fa que no tinguis temps de pensar, ni en tu ni en ningú. ¿Per què no fas un llibre, si t'agradaria fer-lo? ¿Per què no quedes amb algú que fa tres anys que no veus si et ve tant de gust? Com que les dones no tenim temps i ens deixem per les últimes, sempre van quedant desigs acumulats. I això no pot ser!
- Àlex(d'Alexandra) m'ha fet pensar en les nines reborn. També és un desig no acomplert.
- En aquest conte tenia la idea molt clara, però gens clar el final. Quan el vaig tenir, pensava que m'havia passat. Hi ha gent que fa bestieses per tenir un fill! i això em va servir per portar-ho a l'extrem. Inicialment, no volia aquest final, però em va sortir això.
- El conte que porta el seu nom, Marta, és el més llarg. Era intencionat?
- No! Simplement necessitava explicar molts detalls.
- Al darrer conte, diu: "jo sempre compleixo els desigs que tinc apuntats a les llistes".
- Faig moltes llistes i no sé si és molt positiu . Apunto coses a tot arreu, a les llibretes, en un pòstit, a les agendes, etc. Sempre faig llistes!
- Ara sí: per què uns guants liles?
- Perquè en tinc uns que em vaig comprar a Venècia, perquè em servien per donar un to inicial al llibre, lleugerament atrevit. I perquè és una peça que et fa disparar la imaginació. Té misteri i no diu res, en si mateixa. Quan algú et llegeix, et sents com despullat... perquè jo sé que els relats, en el fons, tenen moltes petites veritats.
Marta Romagosa Foto: Esteve Plantada