Els exoplanetes, claus per saber si hi ha vida més enllà de la Terra

Els planetes externs al Sistema Solar són un element clau per a respondre una de les qüestions més profundes de la humanitat: hi ha vida en algun altre lloc de l’Univers? Potser per això la seva recerca ha estat considerada entre les més influents de 2016.

Un planeta és un objecte sense llum pròpia que orbita entorn una estrella i té suficient massa tant per haver aconseguit una forma pràcticament esfèrica, com per netejar el seu entorn d’altres planetoides en haver-los absorbit per la força de la gravetat. Aquest darrer criteri és el que va classificar Plutó com a planeta nan.

Els primers planetes extrasolars (exoplanetes) es van detectar el 1992 orbitant entorn un "púlsar", una estrella que emet radiació intensa a intervals curts i regulars. I, el 1995, es va identificar el primer que orbitava entorn una estrella «normal». Des d’aleshores, la seva recerca ha estat un camp molt dinàmic: segons la base de dades internacional d’exoplanetes se n’han confirmat 2950 i hi ha 2504 candidats; s’estima que hi pot haver fins a cent mil milions (100x1.000x106).

Com els planetes no emeten llum, identificar-los és buscar una agulla en un paller. Per a fer-nos càrrec, el Sol és mil milions de vegades més brillant que la Terra i el seu diàmetre, mil vegades superior; per això es fa molt difícil d’observar el trànsit d’un planeta com el nostre passant-hi pel davant. Per això s’han detectat de forma indirecta, és a dir, deduint-ne l’existència.
 
Un planeta orbitant una estrella en modifica el comportament. La força de la gravetat pot provocar petites variacions en el moviment. Una disminució de la intensitat lumínica pot ser deguda a un planeta que se situï entre l’observador i l’estrella. I un comportament inesperat, per petit que sigui, alerta els astrònoms. Algunes de les troballes d’exoplanetes les han fetes astrònoms aficionats; l’astronomia és una de les ciències amb més científics no vinculats professionalment a l’acadèmia.

Els planetes externs al Sistema Solar són un element clau per a respondre una de les qüestions més profundes de la humanitat: hi ha vida en algun altre lloc de l’Univers?

La troballa més important de 2016 ha estat l’exoplaneta Próxima B, detectat a l’Observatori Europeu del Sud (ESO), a la Silla, Xile, i confirmat per altres observatoris que enfoquen l’hemisferi sud. Pròxima B orbita entorn a l’estrella més pròxima al Sol, Pròxima Centauri (alpha Centauri), a només quatre anys llum de distància.

Feia tres anys que se sospitava de l’existència de Pròxima B pel comportament de Pròxima Centauri, que en un període d’11,2 dies i a cinc quilòmetres per hora, s’acosta al Sol i retrocedeix. Aquesta variació repetitiva va fer pensar en l’existència d’un planeta amb una massa lleugerament superior a la de la Terra (1,3 vegades).

Pròxima B orbita a set milions de quilòmetres de l’estrella, mentre que la Terra ho fa a 149 milions de quilòmetres del Sol. Tot i que es troba molt més a prop del seu sol que Mercuri del nostre, el fet que Pròxima Centauri sigui una nana roja, petita i relativament freda, el situa en la zona potencial d’habitabilitat, ja que podria tenir aigua líquida a la superfície.

Durant 2016 hi ha hagut altres moments notables. Des de l’Observatori Europeu del Sud i el telescopi espacial Hubble s’han trobat tres planetes vermells de dimensions i temperatures similars a les de Venus i la Terra, orbitant entorn una estrella nana a quaranta anys llum del Sol. La missió Kepler de la NASA ha detectat més de mil exoplanetes, troballa que gairebé n’ha doblat el nombre (en rigor, són encara candidats).

Tant els tres planetes vermells, com també quaranta dels identificats per la missió Kepler són a la zona potencialment habitable. Això fa que el total d’exoplanetes detectats en aquesta zona siguin ja noranta-tres. Sens dubte, però, la troballa més important és Pròxima B. No se sap si hi ha vida, però ja es planifiquen missions per a estudiar-ho. Per això, el líder de l’equip que el va localitzar, Guillem Anglada-Escudé, ha estat considerat per la revista Nature un dels deu científics més influents de l’any.