«La La Land» treu llustre al cinema musical

La culpa és de Damien Chazelle, un director jove, de mirada elegant i de nas fi per trobar el millor embolcall possible a cada història. És el culpable de tornar a posar de moda el musical amb la pel·lícula de qui tothom parla, La La Land, que aquest diumenge recollia set Globus d'Or de rècord. Un èxit que, com ja va passar Whiplash (2015), ens torna a sorprendre a través d'uns personatges que encomanen passió i que són el centre d'una història que ens fa sortir del cinema amb ganes de viure, cantar i de ballar, mentre recuperem l'essència que va fer grans les pel·lícules del Hollywood amb aroma de clàssic.
 
Després d'aquells anys d'apogeu i de lluentor indiscutible, el gènere ha anat perdent protagonisme i incidència a la gran pantalla, fins a acabar sent una expressió anecdòtica de les novetats de la cartellera. En els darrers temps, però, la revifada fa mirar el futur del musical amb un cert optimisme. Recentment, entre d'altres, hem gaudit de memorables peces animades com Frozen, però també de films desacompelxats com la recent i entranyable Sing Street (John Carney, 2016), la lleugera Sunshine on Leith (Dexter Fletcher, 2013) o l'elegància d'un immortal com Els miserables (Tom Hooper, 2012).
 
De cop, però, totes aquestes fites es veuen desbordades pel "fenomen La La Land", el film culpable de tornar a posar de moda –i en primera pàgina informativa– el gènere que va fer de Hollywood una "fàbrica de somnis" i que va ser, durant dècades d'or i lluentons, totalment imprescindible i sinònim d'assistència massiva a les sales. La fórmula, clara i indiscutible: transcendir el pur entreteniment amb històries que facin riure, plorar, estimar i somiar, a ritme de línies melòdiques cantables, d'algun pas de ball sorprenent i d'actors en estat de gràcia. I això és, en síntesi, el que fa de La La Land un gran èxit.
 

Destins creuats, romanticisme i nostàlgia

A totes, així comença el film. En un embús, els destins de Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling) xoquen fortuïtament, i ja no hi ha marxa enrere. Ella és una aspirant a actriu que persegueix el somni de ser important a la meca del cinema, a Los Angeles; ell, un pianista de jazz que no vol renunciar a res. De fons, el ritme és frenètic i esdevé el gran pilar del film gràcies a la música que ha composat expressament Justin Hurwitz, inseparable col·laborador de Chazelle, i influït per Michel Legrand i totes aquelles melodies que van donar consistència a la Nouvelle Vague.
 
Sembla fàcil, però el viatge de produir un film així és tot un repte: aixecar un musical amb l'aroma de Fred Astaire i Ginger Rogers, amb aquelles convencions que el van convertir en el gènere més imponent de Hollywood. Això n'explica un constant esperit lúdic, una imatge preciosista, una història farcida de detalls i constants homenatges i un elenc que, del primer al darrer, s'han cregut la història i tot allò que podia representar.

De l'èpica a la quotidianitat, de l'adéu al somriure per la vida no viscuda, en un esclat d'optimisme que revitalitza i torna a fer-nos creure en el cinema com a fàbrica de somnis, mentre tot segueix un ritme natural davant nostre. Perquè, si La La Land és la pel·lícula del moment, ho és per saber explicar el món d'ara amb la nostàlgia, amb la passió i amb l'autenticitat del millor dels passats possibles, convertint en il·lusió tot allò que ens fascina.