Quan «Trainspotting» deixa de ser el que era

Moltes coses han canviat en aquestes darreres dues dècades, des que Trainspotting (1996) va convertir-se en un impacte generacional amb afectes, angoixes i les pulsions que explicaven què era ser jove, què era menjar-se la vida, i què era que la vida t'acabés devorant. Icònica per la manera de dir i per allò que explicava, el cinisme es donava la mà amb un excitant nervi narratiu, comandat per Danny Boyle, cineasta enganxat al tren d'un cinema desvergonyit i voraç. Acabava de fer una d'aquelles obres que sobreviu a les necessitats de cada nova generació.
 
Vint anys després, hauríem de preguntar-nos a qui va adreçada i què vol T2: Trainspotting, la seqüela d'aquella història. Ewan McGregor, Robert Carlyle, Jonny Lee Miller i Ewen Bremner repeteixen paper i solvència. Mark torna a Edimburg després d'haver fugit amb tres terços del botí, convertit en un assaig de broker que ha malgastat la necessitat de cremar cada oportunitat que li dona la vida. Simon és un xantatgista hiper-musculat i ressentit que ja no té inoculat el descontrol del mal viatge. Begbie fuig de la seva caricatura al mateix temps que fuig de la presó, per acabar sent un bufó més alterat que mai. Spud prova de buscar la redempció en els plaers metadònics de la literatura. Ja no són qui eren, però nosaltres, espectadors, tampoc.
 
Inspirada en Porno, també escrita per Irvine Welsh, T2: Trainspotting es basa més en ella mateixa com a producte cinematogràfic que en cap altra consideració. És entretinguda i estèticament impecable. Però no és Trainspotting, perquè Trainspotting és una altra cosa. El trànsit d'una pel·lícula a l'altra arriba a través de l'absència de sorpresa, per l'ús visual del record del precedent, per algunes línies de guió que subratllen el passat en comptes de l'ara mateix, convertida en un cant a la infantesa –la innocència– perduda. Potser és això, i aquest n'és el drama.
 
En tot aquest temps, la traïció ha deixat el cinisme per transformar-se en un acte d'autocomplaença i en un intent de nostàlgia col·lectiva. Danny Boyle continua sent efectista, no hi pot fer res, ara amb enquadraments perfectes on abans hi havia intuïció i unes ganes sàdiques de devorar l'anquilosament del cinema de classicisme pompós. Però la segona part de Trainspotting és mancada de vida, d'argument i de noció del propi homenatge. És un batibull onanista que interpel·la l'espectador per dir-li que, efectivament, s'ha fet gran.