«Fences», un recital que val la pena gaudir

Allunyada de la fanfàrria que acostuma a gravitar al voltant de les grans favorites dels Oscars, Fences –que compta amb quatre nominacions– ha estat dissenyada per convèncer des de la subtilesa, fent bé la feina i sabent què vol dir als espectadors. Per aconseguir-ho, usa unes armes que tant valen per al cinema com per al teatre, en un equilibri perfecte: text granític, diàlegs amb substrat i credibilitat i, sobretot, uns actors sublims que conquereixen cada escena, cada pla, cada rèplica. Un recital que val la pena gaudir.
 
La pel·lícula adapta l'obra de teatre homònima d'August Wilson, escrita el 1983. El diàleg entre formats aconsegueix l'efecte de no deslligar-se mai dels escenaris de Broadway, sense oblidar que el cel·luloide explica les veritats d'altres maneres i amb altres trucs. Denzel Washington, que ja havia interpretat el paper teatral, repeteix en el paper i s'atreveix a dirigir-la. La història recrea els anys 50 des d'una convicció crua, endinsats a les entranyes d'una antiga estrella del beisbol que ara es guanya la vida recollint escombraries, en una acció reclosa a les quatre parets d'una llar.
 
Càmera i actors en estat de gràcia

La llar, en aquest cas, convertida en família que, al seu torn, és entesa com un tancat, com l'estructura que ha de construir-se al voltant, unes "fences" (tanques) que són el motiu que fa tenir reptes i que, alhora, lliga al protagonista a una vida que no és com havia de ser. Sense apartar la mirada d'allò que passa en el microcosmos que és la llar en si mateixa, Fences és un exercici interpretatiu esplèndid, un tour de force entre càmera i uns actors en estat de gràcia. Amb un Denzel Washington a qui veus l'odi, les babes, amb qui rius i amb qui t'emprenyes, amb una Viola Davis que roba el cor a l'espectador, robant el carisma al marit.
 
Aroma real a anys 50, tensió dramàtica ininterrompuda, rerefons racial, intèrprets que mereixen tots els premis possibles, una història que ens endinsa en la realitat ordinària d'una família que s'assembla massa a les famílies de veritat, amb totes les mancances possibles i amb tot l'encant que això pot tenir. Caldrà sumar als mèrits del director que el film no sigui una mera adaptació al cinema d'una obra teatral, sinó que sigui una obra híbrida, estranya, viva en la transició irresolta entre dos llenguatges tan diferenciats. Que sigui, també, un escenari amable que acaba sent claustrofòbic, com la mort, com el mal que provoca la vida.