La "Incerta glòria" d'Agustí Villaronga és l'arc emocional que uneix els camins de quatre personatges en caiguda lliure, la contenció mil·limètrica d'un relat intimista
Marcel Borràs i Núria Prims, en Lluís i la Carlana d'«Incerta glòria»
La trilogia iniciada amb El mar i continuada amb Pa negre va consolidar el duet format per Isona Passola, productora de passió i concreció desbordant, i Agustí Villaronga, un director de talent inconformista i gens complaent. És en la unió d'aquestes dues maneres de veure que hi rau l'èxit de l'adaptació d'Incerta glòria, l'episodi final d'aquest cicle fílmic. Ara, agafant una novel·la que és, per essència, inadaptable. La mateixa Passola, en un arravatament de prudència avant-la-lettre, afirmava que sentien por per l'estrena, por de veure com reaccionarien els lectors de la novel·la, i de com es rebria l'aposta del film en la tria d'allò que mostra.
No era pas fàcil. Però aquí tenim el gran encert que converteix el film en un dels esdeveniment més importants de la insulsa cartellera catalana, acostumada a estrenes d'ampul·lós farciment comercial o de pretensions pagades amb la vanitat de l'auteur. Sortosament, la Incerta glòria d'Agustí Villaronga és un retrat de la cruesa d'una guerra que no es veu, d'una trinxera que només veiem cavar i inundar-se, d'unes ferides que són cicatrius en cos i ànima, d'un país que va quedar esbocinat per la part més dolorosa, el futur. És això, aquest film prodigiós: l'arc emocional que uneix els camins de quatre personatges en caiguda lliure.
El drama que podreix les passions humanes
La pel·lícula immortalitza els ressons d'un fracàs, a tots nivells. En Lluís, contingut i pesarós, pateix l'envestida d'una realitat que no és com havia de ser. En Soleràs és el deliri d'un món que era i ja no serà, la llibertat de l'artista, l'acrobàcia de la voluntat de ser un mateix, lliure, fugisser, conscient. La Trini és la bondat d'un acte de fe, la resistència de l'ideal d'un món que encara ha de ser, en un futur llunyà. La Carlana, l'embruix d'una societat ferida de mort, que ho faria tot per salvar els seus i per salvar la poca dignitat que la guerra permet. Marcel Borràs, Oriol Pla, Bruna Cusí i Núria Prims ho broden. Perquè el protagonisme no són les bombes, sinó el drama que podreix les pulsions humanes.
Des del primer minut, en un inici on encara veiem les mans del cineasta situant les peces al taulell, la història és una contenció mil·limètrica d'emocions que acaben configurant un relat intimista amb un rerefons bèl·lic que mai és a escena. Sense girs dràstics, sense subratllats innecessaris –la reviscolada fe de la Trini i el sèrum que arriba a mans de qui ha d'arribar, absents del film–, Villaronga demostra que és un mestre en l'art d'ensenyar-nos deliris i passions, sense perdre el nervi d'una història apta per a totes les mirades. Com si tota la joventut no fos més que "la incerta glòria d’un matí d’abril", com si el vers de Shakespeare que inspirà Joan Sales acabés sent la divisa d'una filmografia que no vol deixar de colpir-nos.
