David Trueba: «La crisi ens ha fet adonar que no podem sobreviure sense els altres»

David Trueba (Madrid, 1969) no deixaria mai de llegir un llibre de Phillip Roth o d'Alice Munro. Ni es cansaria de veure El apartamento, de Billy Wilder, un geni a qui va conèixer durant l'any i mig que va viure a Hollywood, mentre estudiava cinema a l'American Film Institute. Ell, el déu a qui admirava tant el seu germà Fernando, també sobrevola cadascuna de les obres que ha fet el petit del clan Trueba, l'artista més polièdric. Gran conversador, d'una afabilitat exquisida, ens atén per parlar de Tierra de campos (Anagrama), la història d'un fill que puja a un cotxe fúnebre per enterrar el seu pare al lloc on va néixer.
 
- David Trueba és un creador excepcional, amb totes les lletres. Cinema, literatura, música, articles, premsa, guions, cròniques, idees.
 
- Això serà més comú del que sembla, a mesura que avancin els temps. En la meva època sobtava, però ara ja no. Sempre he tingut el desig per no deixar-me guanyar per una, entre cinema i literatura. Quan he tingut un èxit en una, sempre he tornat a l'altra. Sempre he tingut un desig de mantenir-les al mateix nivell. Si hagués d'escollir, hauria de triar-ne una, és evident. Físicament, la literatura sempre guanya perquè el cinema desgasta molt, arriba un moment en què ja no saps d'on treure els diners. Percebo, però, que al futur n'hi haurà molts més, com jo. Els joves d'ara tenen un encreuament d'influències i valors molt més natural que abans.
 
- Com a creador, la literatura és la millor via d'entrada al cinema?
 
- Jo crec que sí. Però hi ah un moment de crisi al cinema, on sembla que l'audiovisual ha de ser superior a allò literari dins d'una pel·lícula.  A mi sempre m'han acusat de ser massa literatura, de fer pelis amb massa text. Qualsevol camí és bo per a cinema. Per a mi, un literat és una persona a qui li interessa tot, perquè tot pot ser utilitzat en un text. I el que percebo és que hi ha massa cineastes només preocupats per les tècniques narratives i per la part més cosmètica. Veig massa pel·lícules buides. Per a crear un bon personatge cal tenir un valor literari.
 
- Com i quan decideix que aquella idea, aquella imatge o inspiració serà una novel·la o una pel·lícula?
 
- Les idees neixen d'una idea molt germen. La novel·la que veus és un moment en origen, una imatge. Això es va nodrint d'elements que el fan narratiu i que l'estenen. Però el germen original és un espurneig, una troballa, una cosa que passa pel cap, un detall. En el meu cas, encara que sembli absurd, aquest espurneig ja diu si és una pel·lícula o una novel·la.
 
- Recorda quin va ser l'espurneig que va encendre la història de Tierra de campos?
 
- N'hi ha dos. El primer, una escena que s'explica just al principi de la novel·la. El protagonista és a l'aeroport amb la seva família. Això em va passar a mi. Et quedes sense embarcar, és ple pont, i a la finestreta et diuen que no s'hi pot fer res. Fins que una dona aixeca el cap, em pregunta. "Ets David Trueba, oi? El teu pare es deia tal". I m'explica que l'adorava, que havia anat a casa seva a treballar, etc. I quan em pregunta com està, li contesto que ha mort fa uns mesos. El pare, tota la vida, havia volgut això, que quedés un rastre de bona persona. Volia fer "el bé", i nosaltres rèiem, li trobàvem un punt catòlic. Tornant a la història, ella em demana perdó, jo li dic que no passa res, i de seguida, fa una gestió a l'ordinador i ens troba lloc en un avió. La família em pregunta: "com has arreglat això del bitllet?". I jo els dic: "no ho he arreglat jo, sinó el vostre avi". En aquell mateix vol ja vaig començar a barrinar la història. El pare em va deixar d'herència aquesta hostessa.
 
- I el segon?
 
- Em vaig recordar de la imatge del seu poble, Tierra de campos. És una zona de cereals on els terrenys són petits i pertanyen a petits propietaris. Quan va sorgir això d'Internet, una cosa que em molestava molt és que en un territori tan ric, el de les comunicacions, hi hagués propietaris tan grans: Google, Facebook, Apple, Twitter. A mi m'agradaria que el camp fos més autònom.
 
- La història parla d'una generació de gent que va ser molt humil, que volien que seu fill estudiés i prosperés més que ells.
 
- Aquesta generació m'interessa moltíssim. Hem avançat en moltes coses, permetem més la llibertat i som ara més tolerants. Però som massa ambiciosos sobre nosaltres mateixos, i gens ambiciosos en allò que ens rodeja. La crisi ens ha fet adonar que no podem sobreviure sense els altres. Per exemple, les pensions: les paga la joventut, els immigrants, que al teu país continuï venint gent. Algú ha explicat a la gent que no, que cal tancar les fronteres. Hem individualitzat massa a la gent. Socialment, això és un suïcidi.
 
- Amb la crisi i amb el que va provocar la crisi, això es va intentar revertir, amb el 15-M.
 
- Sí, de vegades amb un idealisme massa naïf. De fet, no fa falta tant, no cal destruir el sistema ni convertir-te en cooperativista. N'hi ha prou amb llevar-se un matí i preguntar-se per què les benzineres tenen self service, si tenim tants milions d'aturats? Per què es permet que en un diari es contracta a tothom extern, sense tenir seguretat laboral? Això són conquestes laborals que van conquerir els nostres avis i que nosaltres hem perdut en mitja hora!
 
- La crisi va reactivar aquesta consciència social, però ara tornem enrere.
 
- L'element tecnològic acaba aïllant a la gent. En no tenir una relació constant, és molt fàcil que des de qui té influència et divideixin. L'aïllament és clau. Quan parlen de públic en el cinema, per exemple. Així perd importància la relació del producte cultural amb la persona, i no tant amb l'explotació. Tu vols vendre i guanyar diners, però el que vols és que et llegeixin i et valorin. L'optimització ha estat una pessimització de la societat. Les noves tecnologies fan que la gent es quedi a casa i li fan creure que tenen un marge d'influència altíssim. Però, a casa, l'únic que fan es desfogar-se, perquè si vols tenir influència has de teixir aliances amb altra gent.
 
- Tenim un exemple claríssim amb la campanya que va patir el seu germà, Fernando Trueba. Un boicot fet amb l'odi com a arma. Una vergonya.
 
- Una vergonya nacional, en la qual no va moure un dit ni un sol director de cinema. Només Pedro Almodóvar. Al mon del cinema, com que Tele5 i Antena3 paguen pel·lícules a algú, tothom vol ser aquest algú. Tu busques alguns companys que donin la cara per tu, i tots et diuen que no, que algun dia volent reballar amb ells. Tothom mira per ell mateix. Quan els taxistes propostes per Über, no penso que els taxistes siguin millors. Però penso que ells estan defensant uns drets laborals i que no puc posar-me en contra d'ells, per molt que les meves experiències en taxis siguin negatives.
 
- Tots acabem sent esclaus de les ambicions que tenim.
 
- En el cas del meu germà, les reaccions eren una oportunitat per tancar-li el negoci i la boca. I això, és clar, incitat per uns interessos particulars. La manera amb què van atacar la seva manera de viure fregava l'apedregada d'una botiga. Quan això es fa el dia d'una vaga general, van a la presó. En el cas del meu germà, no. Va ser molt dur.- És el preu que es paga quan tens una opinió a la contra d'allò establert.
 
- Fa massa temps que al món de l'espectacle se li diu "calla" de moltes maneres. Hi ha molt interès que els intel·lectuals, els artistes, no opinin sobre moviments socials, sobre l'actualitat. Això provoca que no hi hagi crítiques i que hi hagi molta gent que et vulgui tancar la boca. I com ho fan? Amenaçant de tancar-te el negoci.
 
- A diferència d'aquella generació que volia que els fills prosperessin, ara hem passat a l'era del triomf immediat.
 
- Una mare explicava que havia matriculat el seu fill de tres anys pensant en el futur laboral. Això és una aberració. has de pensa ren la felicitat del nen, que passi el màxim temps possible jugant i sent feliç.
 
- Vostè no va anar a l'escola fins que no va tenir sis anys.
 
- És el regal més gran que m'han fet mai. Tot el que sóc ho dec a aquest accident. La meva mare em va portar a fer parvulari als tres anys, igual que als meus germans. Jo vaig plorar i la meva mare va tenir un atac de protecció... i vam estar tres anys a casa. No li podré agrair mai prou. Allò em va obrir molt el cap. Escoltàvem la ràdio, planxàvem, anàvem a comprar. Veia tot allò mentre els altres estaven aprenent les lletres. Jo explicava als meus germans tots allò que vivia, em vaig convertir en una mena de narrador.
 
- Abans m'explicava els gèrmens de Tierra de campos, la història d'un fill que puja a un cotxe fúnebre per anar a enterrar el seu pare al lloc on va néixer. Tinc entès que necessita posar el títol tot seguit.
 
- Tinc aquestes idees germinals, vaig construint la narració al cap i busques el lloc on vas, què et falta, etc. En aquest moment, és quan necessito el títol per continuar escrivint. El títol abraça tota la història. No és el mateix Enterrar a tu padre que Tierra de campos. És molt significatiu. El títol el poso com si fos el destí cap on vaig. Molta gent, de fet, m'ha dit que no és prou comercial.
 
- El protagonista, Dani Mosca, fa cançons. Al pare no li agrada que canti.
 
- No és que no li agradi, és que no li sembla un ofici.
 
- Sempre dona una importància primordial als personatges. Com els treballa? És fonamental tenir un bon esquema de personatges?
 
- En general els successos de les històries que escric són molt quotidians: enamorar-se, desenamorar-se, perdre un ésser estimat, néixer, distanciar-se d'uns amics... Són coses comunes, que poden passar a molta gent. La gràcia és trobar personatges per saber com resoldran aquesta situació comuna on els poso. És com a les sèries, que només tenen segon acte, conflicte rere conflicte. Al final, segueix la sèrie perquè t'interessen els personatge si com ho resolen ells, no uns altres.
 
- La generació protagonista de Tierra de campos és també la protagonista de Vivir es fácil con los ojos cerrados. La pel·lícula aconsegueix dotar d'un llarg somriure una història trista.
 
- A la pel·lícula, el professor, interpretat per Javier Cámara, estava rodejat per un mon autoritari i sense sensibilitat. Ell volia portar els joves al seu territori, els volia ensenyar un altre camí. En aquesta novel·la, he amalgamat les dues coses: la societat i la generositat. M'agraden els personatges que tenen un punt de contradicció internes: el professor de Vivir... era una persona generosa, però a al vida privada no tenia res, estava sol i abandonat. No havia resolta la seva vida, però volia resoldre la dels altres. Aquesta contradicció em sembla fascinant.
 
- És la manera d'explicar que dins de la complexitat de l'ésser humà hi ha un costat bo i un de dolent.
 
- Tenim instints i egoisme, però també bondat. I això és la història de la humanitat: som uns tipus imperfectes, abominables i violents, però al mateix temps capaços d'haver fet obres d'art, d'haver estat generosos amb la gent, de crear un gran progrés, d'haver adaptat al mon modern valors impossibles d'incloure a l'empresa o a la societat. És molt bonic que les dues pulsions de l'ésser humà siguin destruir Síria i acollir un sirià.
 
- Què pensa de l'IVA cultural, que baixa a tot arreu menys al cinema? Sembla una venjança del govern.
 
- Ho és. La gent del cinema no s'atreveix a dir-ho, però és una venjança. Som un gremi díscol i aquestes són els conseqüències. Als del cinema, l'únic que ens salvarà és que la política europea sobre el cinema dirigeixi la política espanyola sobre el tema. Si no, anem a la catàstrofe. Aquí tenen mania a quatre o cinc noms, que els volen enfonsar, i per aquesta raó són capaços de perjudicar a tothom. Portem quinze anys sense guanyar cap festival internacional, sense tenir representació a les grans cites del cinema, quan no fa gaire érem habituals. El cinema espanyol es trobava lluitant per l'Oscar pràcticament cada any. I d'això no fa pas gaire. Mentre el cinema, aquí, estigui en mans del poder, estarem sempre sacsejats. Hi ha llistes negres... i les tolerem.