21
de juliol
de
2017, 10:16
Actualitzat:
10:33h
Christopher Nolan deixa el cinema amb tocs fantàstics per endinsar-se en la cruesa més extrema de la realitat: la batalla de Dunkerque, durant la Segona Guerra Mundial, consistent en la defensa i evacuació de les tropes aliades a Europa entre el 26 de maig i el 4 de juny de 1940, quan l'exèrcit alemany tenia acorralats un nombrosíssim grup de soldats del Regne Unit, França i Bèlgica, que hauran d'afrontar una batalla per la supervivència, amb l'alè –i les bombes– de l'enemic al clatell.
El punt de partida, recreat amb precisió per Nolan a través de les imatges d'arxiu que es conserven del fet, dona peu a una pel·lícula que defuig l'estimball habitual de l'obra bèl·lica amb rerefons de dramatisme exacerbat que busca l'acció i el sotrac. Per contra, el director sublima l'art d'explicar històries amb una narració perfecta i mesurada, repartida a través de tres plans temporals i escènics que es van entrellaçant en la tensió extrema que és la lluita per no morir.
Des de l'oceà, l'espigó o l'aire, amb el reforç excepcional de Hans Zimmer –un habitual tan inquietant i afilat com a Interstellar–, el director de films com la nova trilogia de Batman, Memento o Origen fa un nou cop de geni per oferir un tall intimista de com es viu la guerra en primer pla, per seguir demostrant una mirada de talent agosarat, amb un pols narratiu que demostra perquè és un escollit que sap arribar al cor i a la delectació del públic en cada pel·lícula que presenta.
L'exercici és extraordinari, la grandesa d'un cinema fet des de la visió subjectiva per arribar a mostrar tota la rudesa continguda d'un camp de batalla on no cal veure l'enemic per témer-lo. I la lliçó és clara: la guerra és un assumpte d'herois col·lectius, sovint anònims, que posen tot allò que poden de part seva per vèncer la barbàrie i defensar allò en què creuen.
Fotograma de «Dunkerque»