Audiència Nacional, una pesada herència franquista

La decisió de la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela d'enviar a la presó sense fiança el vicepresident Oriol Junqueras i set consellers més que han declarat avui per rebel·lió, sedició i malversació, ha tornat a posar tots els focus sobre aquest organisme judicial, molt controvertit des del mateix moment de la seva creació, el 1977. El novè conseller que ha declarat avui, Santi Vila, podrà evitar la presó si afronta la fiança de 50.000 euros que se li ha imposat.
 
El 27 de setembre passat, Lamela va acceptar la denúncia de la fiscalia per sedició contra les mobilitzacions de protesta per les detencions i registres, especialment la que es va fer davant el departament d'Economia. D'aquesta manera, l'Audiència Nacional irrompia en el camí del referèndum. L'organisme judicial arrossega controvèrsia des del seu naixement i un sector de penalistes qüestiona obertament la seva existència.

Aquest 2017 en què s'han commemorat els 40 anys de tants fets històrics (les primeres eleccions democràtiques, la recuperació de la Generalitat) s'han complert també els de la creació de l'Audiència Nacional. Va ser el gener del 1977, en un país que començava a treure's les teranyines del passat però que vivia agitat per la tensió política i social. Començava la Transició. Sobre l'Audiència Nacional va pesar, des de la primera hora, un llast molt feixuc.

Hereu del TOP  

El mateix dia que es creava l'Audiència Nacional (AN) es dissolia el Tribunal d'Ordre Públic (TOP), exemple de la repressió franquista. Hi ha un fil -més que roig, negre- que porta del vell Tribunal de Repressió del Comunisme i la Maçoneria, de record infaust, al naixement de l'AN. L'execució del dirigent comunista Julián Grimau (1963) va provocar una onada de protestes fora d'Espanya. El règim va entendre que havia d'intentar maquillar-se i va crear el TOP, format per magistrats civils, el que es va presentar com un senyal d'obertura.

Provisionalitat

Mort Franco i amb la Transició en marxa, el govern Suárez va decidir dissoldre'l i crear una nova instància judicial, l'Audiència Nacional. Tot indicava la seva provisionalitat: va recollir les facultats del TOP per jutjar els delictes contra el terrorisme, la Corona i les altes instàncies de l'Estat, i ha anat assumint els delictes sobre criminalitat i justícia universal. En opinió de Mariona Llobet, professora de Dret Penal de la UPF, considera que "en aquell moment, podia tenir sentit situar un tribunal a Madrid perquè a Euskadi no es podia impartir justícia per les circumstàncies que es vivien allí, amb molts jutges amenaçats. Però després això ja no té sentit". En definitiva, responia a un moment àlgid de l'activitat terrorista i quan era molt perillós ser jutge al País Basc. Però el fet que va decidir la seva creació ja és només passat.

Per accedir a ser magistrat de l'Audiència, calia posseir un diploma d'especialització, atorgat pel Centre d'Estudis Judicials, depenent directament del ministeri de Justícia. Des de l'inici, l'AN va estar molt mediatitzat. I el fet de romandre a Madrid ha nodrit les crítiques d'un sector de penalistes, que assenyalen que la seva existència afecta el principi del jutge natural (que els judicis tinguin lloc allí on es comet el delicte).   

Inconstitucional?

L'Audiència és un tribunal preconstitucional, creat, a més, per decret llei, no pas per llei, com estableix la Constitució (articles 81 i 122). Es creia que amb l'aprovació d'aquesta, el 1978, l'AN desapareixeria. Però no va ser així. El mateix nom del tribunal, Audiència Nacional, va provocar polèmica perquè es va considerar que era un intent de subratllar el poder central de l'Estat en plena ebullició de les nacionalitats a Euskadi i Catalunya.

"És un tribunal massa específic, amb unes competències tan concretes que poden generar sempre sospites"

El 1990, el Tribunal Constitucional va sentenciar la constitucionalitat de l'AN, malgrat el vot particular del magistrat Gimeno Sendra. Però un sector del dret continua afirmant que és un organisme més que qüestionable. Jordi Nieva, professor de Dret Penal de la UB, és una de les veus més crítiques amb l'existència de l'AN: "És un tribunal massa específic, amb unes competències tan concretes que poden generar sempre sospites".

Nieva també és crític amb la figura dels jutges estrella, generats per macrocauses judicials que han tingut un gran impacte mediàtic. Per ell, el millor seria que les competències de l'Audiència passessin als diversos tribunals ordinaris. Sobre el residu franquista que pot acumular el tribunal, Jordi Nieva assegura que "en el que sí que és hereu del franquisme és en el seu origen".  

Una línia molt reaccionària

Mariona Llobet (UPF) critica la línia ideològica que ha seguit l'Audiència: "Moltes de les seves sentències han demostrat un esbiaix molt conservador, com tot allò relacionat amb el famós article 578 del codi penal, sobre apologia del terrorisme". Llobet recorda casos com el dels titellaires que van ser acusats d'enaltiment del terrorisme per un muntatge teatral en què apareixia una pancarta dient Gora ETA. Els dos artistes van ser empresonats quatre dies sense fiança fins que el cas va ser sobresegut.

"Hi ha casos on es delata que l'Audiència actua com un tribunal que castiga la dissidència política"

El 2014 va condemnar a un any de presó un veí de Torres de Segre per desitjar la mort de la família reial a Facebook. Els casos que freguen, com a mínim, els drets fonamentals són continus. Com el que va afectar el regidor de Vic Joan Coma, detingut i imputat per sedició després que el ple de l'Ajuntament osonenc aprovés una moció en favor de la declaració de ruptura del parlament del 2015. El cas va ser finalment arxivat. O el d'una noia de 21 anys per qui la fiscalia de l'Audiència demanava dos anys de presó per un tuit amb un acudit sobre l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco. Finalment, ha estat condemnada a un any de presó. Un cas aquest que va provocar una allau de protestes. Fins i tot una néta de l'almirall, Lucía Carrero-Blanco, va fer públic un comunicat considerant-ho un "disbarat".

Per Mariona Llobet, "són casos en què es delata que l'Audiència actua com un tribunal que castiga la dissidència política". Segons Llobet, "la denúncia de sedició contra les concentracions sobiranistes s'inscriu en la mateixa línia". Jordi Nieva, per la seva part, es mostra escèptic amb el recorregut que pugui tenir l'acusació de sedició: "La jutgessa ha obert un expedient, però dubto molt que això vagi més enllà d'una acusació per desordres públics".