14
de desembre
de
2017, 13:36
Actualitzat:
16:19h
Johan Cruyff salta, amb les cames enlaire, en una postura acrobàtica que li va valer el sobrenom de "l'Holandès volador". La instantània ha passat a ser tan memorable com el gol que va marcar al Camp Nou, contra l'Atlético de Madrid, i que ha quedat immortalitzat com una gran icona gràcies a l'ull d'Horacio Seguí, tota una institució del fotoperiodisme català. Humil, apassionat i xerraire, és memòria viva de l'art de fer fotografies, d'explicar el món i d'aturar la vida en un instant màgic. I és tot un pou de vivències, d'anècdotes i de coneixences, com demostra La meva vida en un 'clic', el llibre que ha publicat l'editorial Base i que compta amb els textos de Toni Vall, col·laborador de NacióDigital.
"Li vaig fer una entrevista fa cosa d'una any", explica Vall, el transcriptor necessari per fer-nos arribar aquesta obra de manera precisa i deliciosa. "En aquell moment vam activar el llibre, i teníem clar que, d'una banda, havíem d'explicar tota una vida, la seva. I de l'altra, reivindicar i posar en valor una obra fotogràfica impressionant, que va des dels retrats musicals al futbol". Al capdavall, explicar que Horacio Seguí ha fet "una feinada increïble" i que, al mateix temps, s'ha preocupat molt de conservar i guardar el seu llegat fotogràfic. "Ara seria el moment de posar-lo en valor", rebla l'autor del text.
Com ell mateix escriu al prefaci de l'obra, Seguí ha tingut "un esperit de treball i de sacrifici insubornables, ha construït amb constància una immensa obra fotogràfica. I també ha estat previsor a l’hora de guardar-la i classificar-la". Avui, la gran majoria d'aquesta obra es troba centre l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat i l'arxiu del Futbol Club Barcelona, i es pot tastar en un llibre que compta amb una acurada selecció de fotos a càrrec de Gemma Fàbregas i que és, gràcies al testimoni de l'autor recollit per Vall, el millor resum d'un recorregut professional de més de mig segle.
El fotògraf d'un temps i d'una ciutat
Pelé, els Beatles, Laszi Kubala, Pep Guardiola, Paul Anka, Elton John o Nino Bravo, entre milers d'altres –anònims i cèlebres– formen part d'un llibre fascinant que esdevé la mesura d'una trajectòria envejable –en tots els sentits– i que té un nivell altíssim com a document històric i com a peça artística en si mateixa. Entre càmeres antigues, negatius i desenes d'àlbums, ens trobem a casa seva –a les Corts: on, si no?– per repassar una vida dedicada a la imatge i que s'ha convertit en testimoni de grans fets –sobretot en camps de futbol i recintes esportius–, però també en la memòria de la quotidianitat d'un temps i d'una ciutat que passaven del blanc i negre al color.
Mentre repassa la vida amb tot luxe de detalls, amb 86 anys i el cap perfectament afinat, recordem noms, dates i anècdotes, com si no hagués passat el temps. "La infantesa de la nostra generació va ser molt dura", explica Seguí. "I jo tenia l'absència del pare i una mare que havia de treballar". Temps difícils que va superar amb imaginació i sense pensar gaire en l'esdevenidor. I va passar de "construir" bombes casolanes amb els nens del barri a rebre la seva primera càmera, amb 13 anys. "Vaig començar que no sabia res de fotografia. De fet, no he anat mai a cap escola. Vaig aprendre molt d'una revista que es deia Arte fotográfico, i soc totalment autodidacta".
Bregat primer com a retratista de figures musicals, Seguí arriba al futbol a través de la revista Barça. "Al principi, em sentia un intrús. La feina que jo feia era anar a la tribuna i fotografiar personatges a la llotja". I després, tot va venir rodat. "Vaig tenir la gran sort que se'm van acudir coses com fer la fotografia d'abans dels partits, que abans no es feia i ara la fan tots els clubs i a tots els partits". Més tard, va passar a ser fotògraf oficial del FC Barcelona, sota el mandat del president Montal, durant quatre anys. "Era molt curiós, perquè en aquell moment jo era el corresponsal de Marca i Diario As, i també el fotògraf del Barça. Ara seria impossible!".
Una lluita incansable pels drets dels fotoperiodistes
Seguí és fill d'uns temps en què la professió s'aprenia exercint-la i practicant-la. I els més disposats a treballar i a seguir aprenent cada dia eren els qui acabaven prosperant, com Horacio Seguí. "No m'agraden els diners, però m'ha agradat guanyar-ne", confessa, amb mitja rialla. Potser el seu ofici no li ha servit per ser ric, però sí per guanyar moltes altres coses, la majoria molt més importants: grans amics i, sobretot, la dignitat de lluitar pels drets dels seus companys de feina. Com afirma Toni Vall, "el fotoperiodisme és encara un convidat de pedra en el reconeixement artístic". I Seguí va ser un dels noms que més es va significar en la lluita per aconseguir el reconeixement dels fotoperiodistes.
La reivindicació dels drets del fotògraf i dret de propietat intel·lectual va ser una disputa molt seriosa. "Vam lluitar molt per la propietat de la nostra obra i pel reconeixement dels drets d’autor. Molt pocs mitjans feien constar els nostres noms a les fotos publicades, cobràvem de manera molt injusta, de vegades ni constàvem com a autors, i va arribar al punt que els diaris es quedaven les nostres fotos en propietat als seus arxius i les publicaven quan volien, sense pagar drets", recorda Seguí. I l'any 1987 es van plantar. A Madrid, va ser en un acte amb el president Felipe González, quan els fotògrafs van deixar les càmeres a terra en senyal de protesta. "A Barcelona, nosaltres vam fer el mateix, quatre dies després al Camp Nou i abans d'un Barça-Madrid". Va ser Seguí qui va anar a parlar amb l’àrbitre i li va comunicar la decisió. "Es va organitzar un cacau considerable", amb un Nicolau Casaus fora de si i de qui no guarda gaire ben record.
Batalles i molta vida, continguda en una conversa torrencial, que va d'un lloc a un altre, que repassa fets i gent sense parar. Podríem quedar-nos molta més estona xerrant, potser dies. I sempre hi hauria coses a dir i per descobrir. Aquesta deu ser la grandesa de figures tan imprescindibles com Horacio Seguí. Un fotògraf que ha sabut retratar el seu temps i que ha estat on havia d'estar. També una persona excepcional, viva per sempre en la seva obra i que ara podem redescobrir amb La meva vida en un 'clic', un llibre que posa Seguí i la seva fotografia al lloc que mereixen i que es presenta aquest dijous 14 de desembre a la Sala Berlín del Camp Nou.
"Li vaig fer una entrevista fa cosa d'una any", explica Vall, el transcriptor necessari per fer-nos arribar aquesta obra de manera precisa i deliciosa. "En aquell moment vam activar el llibre, i teníem clar que, d'una banda, havíem d'explicar tota una vida, la seva. I de l'altra, reivindicar i posar en valor una obra fotogràfica impressionant, que va des dels retrats musicals al futbol". Al capdavall, explicar que Horacio Seguí ha fet "una feinada increïble" i que, al mateix temps, s'ha preocupat molt de conservar i guardar el seu llegat fotogràfic. "Ara seria el moment de posar-lo en valor", rebla l'autor del text.
Com ell mateix escriu al prefaci de l'obra, Seguí ha tingut "un esperit de treball i de sacrifici insubornables, ha construït amb constància una immensa obra fotogràfica. I també ha estat previsor a l’hora de guardar-la i classificar-la". Avui, la gran majoria d'aquesta obra es troba centre l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat i l'arxiu del Futbol Club Barcelona, i es pot tastar en un llibre que compta amb una acurada selecció de fotos a càrrec de Gemma Fàbregas i que és, gràcies al testimoni de l'autor recollit per Vall, el millor resum d'un recorregut professional de més de mig segle.
Horacio Seguí, mostrant la cèlebre foto de Cruyff convertit en «Holandès volador» Foto: Mariona Batllés
El fotògraf d'un temps i d'una ciutat
Pelé, els Beatles, Laszi Kubala, Pep Guardiola, Paul Anka, Elton John o Nino Bravo, entre milers d'altres –anònims i cèlebres– formen part d'un llibre fascinant que esdevé la mesura d'una trajectòria envejable –en tots els sentits– i que té un nivell altíssim com a document històric i com a peça artística en si mateixa. Entre càmeres antigues, negatius i desenes d'àlbums, ens trobem a casa seva –a les Corts: on, si no?– per repassar una vida dedicada a la imatge i que s'ha convertit en testimoni de grans fets –sobretot en camps de futbol i recintes esportius–, però també en la memòria de la quotidianitat d'un temps i d'una ciutat que passaven del blanc i negre al color.
Mentre repassa la vida amb tot luxe de detalls, amb 86 anys i el cap perfectament afinat, recordem noms, dates i anècdotes, com si no hagués passat el temps. "La infantesa de la nostra generació va ser molt dura", explica Seguí. "I jo tenia l'absència del pare i una mare que havia de treballar". Temps difícils que va superar amb imaginació i sense pensar gaire en l'esdevenidor. I va passar de "construir" bombes casolanes amb els nens del barri a rebre la seva primera càmera, amb 13 anys. "Vaig començar que no sabia res de fotografia. De fet, no he anat mai a cap escola. Vaig aprendre molt d'una revista que es deia Arte fotográfico, i soc totalment autodidacta".
Bregat primer com a retratista de figures musicals, Seguí arriba al futbol a través de la revista Barça. "Al principi, em sentia un intrús. La feina que jo feia era anar a la tribuna i fotografiar personatges a la llotja". I després, tot va venir rodat. "Vaig tenir la gran sort que se'm van acudir coses com fer la fotografia d'abans dels partits, que abans no es feia i ara la fan tots els clubs i a tots els partits". Més tard, va passar a ser fotògraf oficial del FC Barcelona, sota el mandat del president Montal, durant quatre anys. "Era molt curiós, perquè en aquell moment jo era el corresponsal de Marca i Diario As, i també el fotògraf del Barça. Ara seria impossible!".
Horacio Seguí, amb una de les seves màquines Foto: Mariona Batllés
Una lluita incansable pels drets dels fotoperiodistes
Seguí és fill d'uns temps en què la professió s'aprenia exercint-la i practicant-la. I els més disposats a treballar i a seguir aprenent cada dia eren els qui acabaven prosperant, com Horacio Seguí. "No m'agraden els diners, però m'ha agradat guanyar-ne", confessa, amb mitja rialla. Potser el seu ofici no li ha servit per ser ric, però sí per guanyar moltes altres coses, la majoria molt més importants: grans amics i, sobretot, la dignitat de lluitar pels drets dels seus companys de feina. Com afirma Toni Vall, "el fotoperiodisme és encara un convidat de pedra en el reconeixement artístic". I Seguí va ser un dels noms que més es va significar en la lluita per aconseguir el reconeixement dels fotoperiodistes.
La reivindicació dels drets del fotògraf i dret de propietat intel·lectual va ser una disputa molt seriosa. "Vam lluitar molt per la propietat de la nostra obra i pel reconeixement dels drets d’autor. Molt pocs mitjans feien constar els nostres noms a les fotos publicades, cobràvem de manera molt injusta, de vegades ni constàvem com a autors, i va arribar al punt que els diaris es quedaven les nostres fotos en propietat als seus arxius i les publicaven quan volien, sense pagar drets", recorda Seguí. I l'any 1987 es van plantar. A Madrid, va ser en un acte amb el president Felipe González, quan els fotògrafs van deixar les càmeres a terra en senyal de protesta. "A Barcelona, nosaltres vam fer el mateix, quatre dies després al Camp Nou i abans d'un Barça-Madrid". Va ser Seguí qui va anar a parlar amb l’àrbitre i li va comunicar la decisió. "Es va organitzar un cacau considerable", amb un Nicolau Casaus fora de si i de qui no guarda gaire ben record.
Batalles i molta vida, continguda en una conversa torrencial, que va d'un lloc a un altre, que repassa fets i gent sense parar. Podríem quedar-nos molta més estona xerrant, potser dies. I sempre hi hauria coses a dir i per descobrir. Aquesta deu ser la grandesa de figures tan imprescindibles com Horacio Seguí. Un fotògraf que ha sabut retratar el seu temps i que ha estat on havia d'estar. També una persona excepcional, viva per sempre en la seva obra i que ara podem redescobrir amb La meva vida en un 'clic', un llibre que posa Seguí i la seva fotografia al lloc que mereixen i que es presenta aquest dijous 14 de desembre a la Sala Berlín del Camp Nou.
Moment de l'entrevista a Horacio Seguí, amb Toni Vall, autor dels textos del llibre Foto: Mariona Batllés