Miquel Ferreres: «El meu acomiadament d''El Periódico' és un efecte col·lateral del 155»

El dibuixant explica algunes de les censures patides i assegura que "al diari, la figura del rei era cada vegada més protegida" | Considera que han "tornat els mitjans del règim, com abans hi havia la premsa del Movimiento"

Miquel Ferreres pintant una de les seves vinyetes.
Miquel Ferreres pintant una de les seves vinyetes. | Adrià Costa
03 de març de 2018, 16:30
Actualitzat: 04 de març, 20:49h
Miquel Ferreres (Barcelona, 1949) és dibuixant. Va començar a treballar com a periodista gràfic a El Correo Catalán, just els darrers mesos de la vida de Franco. Una etapa que creia que havia deixat enrere. Després de vint anys il·lustrant la realitat amb mirada àcida des de les pàgines d'El Periódico, el diari l'ha acomiadat i ha engegat una nova singladura professional a l'Ara. En aquesta entrevista, Ferreres -Premi Ciutat de Barcelona, Premi Internacional d'humor Gat Perich- explica l'entrellat d'una ruptura, que segons ell no s'explica sense el context polític de regressió que patim.   

- Què ha passat amb El Periódico?

- Ha passat el que ja fa temps veia que havia de passar, que s'ha trencat la relació. És com aquells matrimonis que van refredant la relació i es va congriant una atmosfera rara. L'empresa i el dibuixant han de tenir una confiança mútua. Si no, no funciona. El dibuixant, per la naturalesa de la seva feina, fa un producte una mica excèntric, fora dels carrils habituals, amb un llenguatge especial que sovint trenca amb els editorials.   

- Hi ha hagut algun moment clau en què s'hagi visualitzat aquest inici de trencament?

- Diversos moments. Vaig observar que la figura del rei, l'actual i el rei emèrit, s'anava convertint cada cop més en una figura molt protegida. Hi havia una reacció davant d'acudits sobre temes que eren vox populi i que, a l'alçada que estem del segle XXI, em semblen impròpies. Se m'han censurat més dibuixos en aquesta etapa de l'actual director que en tota la resta.  

- L'han censurat altres vegades?

- Sí, sí. Hi ha dibuixos que no han sortit i d'altres que s'han hagut de rectificar. La censura pot ser parcial o total.

Miquel Ferreres. Foto: Adrià Costa


- Amb l'actual director?

- Sí. Aquest va estar a punt de no sortir , en què es veu Rajoy entrant en una cabina telefònica, com fa Superman quan vol salvar el món, i sortint convertit en Franco. Em va dir: "És que estàs dient que Rajoy és en Franco". "Sí, ja és això". I em diu: "Posa Rajoy dins amb Franco, que així es veurà que no és el mateix". Això va ser el 27 d'octubre. Un que no va sortir va ser el maig del 2015, després de les eleccions municipals perquè s'hi veia l'alcalde Xavier Trias lligat a un arbre encerclat pels dirigents dels altres partits. No entenc perquè no. Mira que em va donar feina! Un altre que va ser escapçat va ser un al·lusiu a la cacera del rei, en què es veu la justícia anestesiada per Joan Carles I al costat de Miquel Roca, que diu: "Anestesiada estarà més tranquil·la". En el dibuix original la justícia estava ferida de mort. És del maig del 2013. En un altre, del juny del 2015, en el dibuix original es veia un periodista conegut.

- Paco Marhuenda.

- Sí. Se'l veu dient "quiero ver mañana una encuesta donde quedará claro que la mayoría no quiere aventuras y está por un partido solvente. Ya puedes empezar, Quitanilla. Tienes tres horas". Era per referir-me a les enquestes per encàrrec i em van dir que li treiés part del cabell perquè no es veiés que era el director de La Razón. Tots aquests casos estan dins de l'etapa de l'actual director.

- Com li van comunicar l'acomiadament?

- El propi director em va cridar. Em va dir que es volia fer una reestructuració.

- No va fer cap referència al contingut dels seus dibuixos?

- En absolut.
 

Una de les vinyetes de Ferreres censurada a El Periódico. Foto: Adrià Costa


- En qualsevol cas, l'argumentari del diari ha quedat desmentit per l'evidència de la censura del seu darrer dibuix.

- Es pot dir això, sí. L'aplicació de l'article 155 té efectes col·laterals, mines, bombes de dispersió i armes de tot tipus.

"El Periodico d'ara és molt diferent d'aquell que em va contractar. Tot va canviar després de l'arribada d'Enric Hernández"

- L'acomiadament d'El Periódico és un efecte col·lateral del 155?

- Jo ho veig així. Antigament, els diaris que no volien comprometre's amb l'opinió d'un dibuixant escrivien a sota: "El dibujante lo ha visto así". Es veu que els artistes tenen intuïció i veuen més enllà, encara que també es poden equivocar.   

- Portava 20 anys a la casa. El Periódico actual és molt diferent del que el va contractar?

- Molt diferent. El canvi el vaig notar després de l'arribada d'Enric Hernández. A mi em va contractar Antonio Franco. L'any 1995 ja em va oferir d'anar-hi, però jo estava a La Vanguardia. Al final hi vaig anar. He de dir que amb Antonio Franco mai vaig tenir cap problema, com tampoc amb l'etapa de Rafael Nadal. I jo sempre he pensat el mateix. Ja em coneixien.

"Antonio Franco era un director d'una peça i em consta que em va defensar moltes vegades"

- Creu que Enric Hernández ha fet el paper que li corresponia com a director?

- El paper del director ha de ser defensar la llibertat d'expressió dels seus. Antonio Franco va ser en aquest sentit un director d'una peça i em consta que em va defensar moltes vegades. Fins i tot davant d'ambaixades.

Ferreres ens mostra algunes de les vinyetes censurada a El Periódico. Foto: Adrià Costa


- Ambaixades?

- Sí. Amb motiu d'un dibuix que criticava la política israeliana als territoris ocupats. Era un dibuix fort, perquè equiparava la situació dels palestins amb la del poble jueu. L'ambaixada d'Israel va fer una protesta. Franco va fer un article de defensa meva -que es titulava Varsòvia i Ramal·la són comparables- il·lustrant-lo amb el meu dibuix.       

- Va anar a El Periódico després de marxar de La Vanguardia, on havia tingut també alguns conflictes.

- Són situacions diferents. Em va contractar Joan Tapia. El que veia és que se'm volia controlar molt, preguntant-me què pensava fer cada dia. Em notava sota la lupa. El dibuix també contrastava amb l'editorial i des de l'staff del diari se'm veia amb desconfiança. La meva decisió de marxar els va saber molt de greu, però la lleialtat ha de ser mútua. A La Vanguardia m'hagués pogut quedar de per vida. Però amb tants controls i pessigades de monja, no. Hi va haver un mes que a l'hora d'anar a buscar el taló per cobrar, vaig veure que algú l'havia retingut. Per mi, això va ser definitiu. Després, sent director Pepe Antich, va intentar per dues vegades que tornés a La Vanguardia.  

"No crec que a l'Ara em diguin res perquè dibuixi el rei o les infantes"

- Creu que a l'Ara tindrà més llibertat que a El Periódico?

- Evidentment. Home, no crec que em diguin res perquè dibuixi el rei o les infantes. S'ha d'estar en un lloc que no et generi problemes d'autocensura.

- Els mitjans espanyols han endurit tots la seva línia editorial arran del procés. Quin judici en fa?

- És una evolució cap a una defensa acèrrima de la Constitució i de l'Estat monàrquic tan monocolor que han eliminat les diferències ideològiques entre els mitjans. Agafo els diaris de Madrid i ja és intercanviable el que diuen El País, La Razón, ABC, El Mundo o El Alcázar, que ja no hi és. La portada d'El País titulant que els manifestants catalans passegen el seu odi a Brussel·les és una mentida i això sí que incita a l'odi. Abans era només la Cope, però ara ja són la SER i quasi totes. Torna a haver diaris del règim, com abans hi havia la premsa del Movimiento.    

Miquel Ferreres treballant en una de les seves vinyetes. Foto: Adrià Costa


- Per un dibuixant, és millor coincidir més amb la línia editorial?

- Crec que és bo que el dibuixant sigui discrepant però que li deixin fer, perquè això genera una imatge de pluralitat del mitjà.

- Veu el futur garantit per als dibuixants de premsa?

- Són necessaris perquè donen una visió desintoxicadora de la realitat. Però em fa l'efecte que molts diaris els veuen com una cosa supèrflua. Preferirien un decorador, que no emprenyés gaire. Però de dibuixants n'hi ha des que hi ha diaris. Fins i tot per fer invencions, com aquell que va ser enviat a Cuba per l'empresari de premsa nord-americà Randolph Hearst, que volia la guerra d'Estats Units amb Espanya. Aquell dibuixant va mostrar soldats espanyols registrant dones dels EUA i això va sortir a la premsa nord-americana, creant una onada d'indignació que va dur a la guerra. Un dibuix pot ser molt potent. Ara es volen dibuixants de mel i mató.    

- Els seus primers anys com a dibuixant van coincidir amb el final del franquisme, en aquell històric El Correo Catalán. Les comparacions són odioses, però fins a quin punt està revivint-ho?

- En aquell temps sabíem on estaven les línies roges, el que no s'havia de fer i, si ho feies, sabies a què t'arriscaves. En aquests moments, no sabem on estan les mines que poden explotar. Hem comès l'error de donar les llibertats per garantides. Per això molta gent que va viure aquells anys estan indignades. El que sí teníem clar és que anàvem endavant perquè allò s'acabava.

"Trobo molt optimistes els qui creuen que estem en el final del règim del 78"

- Aleshores veien que s'estava a les acaballes del franquisme. Ara es diu molt que assistim a la fi del règim del 78. Però creu que estem a les acaballes o som a l'inici d'una etapa nova que pot ser molt dura?

- Hi ha gent que diu que el règim que s'acaba. Però jo els trobo molt optimistes. Aquest Estat està reforçat pel vot de molta gent i actua com si estigués en guerra amb uns enemics espantosos. I això cohesiona. Amb dos partits, el PP i Ciutadans, competint per veure qui té més nassos per acabar amb el problema, sense recordar que Franco ja no se'n va sortir. I l'oposició d'esquerres està abduïda.
 

Miquel Ferreres. Foto: Adrià Costa


- Com a opinador, com veu la situació política a Catalunya? Què els diria als responsables polítics?

- Que salvin els mobles l'abans possible per treure'ns de sobre el 155. Anar a unes segones eleccions seria jugar a la ruleta russa. No havíem d'haver entrat en la fase de la boxa, sinó dels escacs.

- La seva escola com a dibuixant ha tingut alguns mestres decisius?

- Els dibuixants d'inicis del segle XX, com Apa, Cornet. Opisso... Gent que feia una bona il·lustració amb un missatge entenedor. Ja en el nostre temps, en Cesc i Perich han estat cabdals. Van saber moure's enmig de la censura governativa.    

- Dels personatges que dibuixa, n'hi ha algun que sigui més difícil de plasmar?

- Els personatges es poden dibuixar tots, tret dels que tenen una cara més anodina.

- Algun el diverteix especialment?

- Sí. La Soraya Sáenz de Santamaría. La dibuixo asseguda amb els peus penjant que no li arriben al terra. Sé que això la molesta especialment. Hi ha personatges agraïts, com Joan Tardà. I n'hi ha d'altres de molt fàcils perquè els has fet moltes vegades i els dibuixes amb els ulls tancats, com Rajoy o Puigdemont.   
 

Miquel Ferreres. Foto: Adrià Costa