29
d'abril
de
2018, 09:57
Actualitzat:
04
de maig,
14:03h
La proposta de Ciutadans a l'exprimer ministre francès Manuel Valls perquè sigui el seu alcaldable per Barcelona ha posat aquest personatge en el primer pla i ha sacsejat la política catalana. Valls, segons ha dit ell mateix, s'ho està rumiant. Per l'exdirigent socialista francès, nascut a Horta el 1962, aspirar a disputar-li el lloc a Ada Colau seria un retorn a casa. Però la relació dels Valls amb Barcelona és complexa i poc coneguda.
Hi ha un testimoni essencial per conèixer molt de prop la relació entre els Valls i Barcelona. És el del pare de l'exprimer ministre. Es tracta de La meva capsa de Pandora. Memòries, de Xavier Valls, publicat per Quaderns Crema el 2003, a cura de l'escriptor -i exdiputat de la CUP- Julià de Jòdar. El pare del possible alcaldable repassa la seva vida, parla dels seus ancestres i vindica -amb elegància- la seva obra, sense amagar la ferida que arrossega contra el menyspreu que va patir durant dècades per bona part de la crítica barcelonina. Xavier Valls va néixer el 1923 i va morir el 2006. És enterrat al cementiri del Poblenou.
Un taüt amb la senyera
Xavier Valls explica els orígens de la seva família, que procedent de Mont-roig del Camp i de l'Urgell, es va instal·lar a Horta i es va dedicar a la banca. Brilla la figura de l'avi del pintor, Josep Maria Valls, advocat, catalanista de pedra picada de finals del segle XIX, col·laborador de La Renaixença i de L'Esperit Català, que va ser vicepresident de la Cambra de Comerç. Un home que, al morir, no va poder fer el testament en català, però va exigir que el seu taüt fos embolcallat amb la senyera. Un desi aquest que va provocar, el 1907, un conflicte polític. El governador civil va assistir a l'enterrament i la família va esperar a l'últim tram -del passeig Colom al cementiri- per col·locar la bandera.
El tiet avi del pintor, Agustí Valls, va ser fundador de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat i fou amic del bisbe Torras i Bages. Tant ell com Josep Maria van ser regidors de l'Ajuntament de Barcelona, i oposats al lerrouxisme, que aleshores tenia molta força en la política municipal. El pare de Xavier, Magí Valls, va seguir la tradició catalanista i fou, a més, un dels animadors de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard va formar part del planter d'El Matí, l'òrgan del catalanisme catòlic en què va destacar el fundador d'UDC, Carrasco i Formiguera.
El Guti, el primer pediatra
Les memòries de Xavier Valls, a cura de Julià de Jòdar, són un llibre molt ben escrit i ple d'episodis curiosos. El pintor explica l'alegria pel naixement dels seus dos fills, Manuel i Giovanna. De l'exprimer ministre diu que era ploraner i desnerit, i que van voler que nasqués a Horta. El nen, però, estava inquiet i no parava de bramar. I van recórrer a un pediatra, que va resultar ser Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, dirigent d'un PSUC en la clandestinitat. El metge va receptar el que considerava la millor medicina: llet de la mare. Poc després, els Valls van saber per la premsa de la detenció del Guti per la policia franquista.
La ferida: 40 anys sense exposar a Barcelona
En el llibre, i en la memòria dels Valls batega el que va ser el gran dolor de l'artista: no ser reconegut a casa seva. Xavier Valls explica la seva biografia com a pintor, la seva decisió de marxar a París i deixar enrere la ciutat de la postguerra, a finals dels quaranta, on tot era més difícil. Els contactes de la seva família a Horta, especialment amb l'escultor Charles Collet, van ajudar-lo a fer le primeres passes a la capital francesa. Allí començaria a treballar en diversos tallers de vitralls fins a fer-se un nom en el París de la pintura.
Valls va exposar a Barcelona als anys cinquanta, però des del 1959 al 1999 la seva obra va estar completament ignorada a Catalunya, mentre anava rebent reconeixements de tot arreu. Va ser fet cavaller de les Arts i les Lleters franceses i fins i tot el Centre Sofia va organitzar una mostra seva. Valls, que sempre va mantenir un vincle amb la seva ciutat i estiuejava a Horta, no se'n sabia avenir. Finalment, va ser el 1999, després d'una exposició a Madrid, que el galerista Artur Ramon li obre les portes. Xavier Valls explica això com la "reconciliació" amb la seva ciutat. L'èxit de crítica i de públic va ser total.
Però no tenia sort amb Barcelona. L'Ajuntament va adquirir una obra seva per al Museu d'Art Modern. Però el pintor relata que va saber que, en una de les remodelacions dels museus de la ciutat, van posar el quadre en una caixa i allí el van deixar, episodi que considera "vergonyós". La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi, però ell explica l'anècdota que en el diploma es van equivocar i van posar "Xavier Vall".
La relació amb Antoni Tàpies
Sense voler fer sang i amb cert humor, Xavier Valls explica com la seva obra, figurativista, va topar amb uns corrents artístics dominats durant anys per l'abstracció i el grup Dau al Set. En un moment donat, admet amb tristesa que "als que fèiem un paisatge, un retrat o una natura morta se'ns tenia per antiquats". Narra algunes trobades amb Antoni Tàpies, la figura més destacada de Dau al Set, i des del primer moment no hi va haver química. En un sopar a Sarrià, tots dos es van enganxar en una discussió en què Tàpies va sentenciar que "un home de dretes no pot ser un bon artista". Ja li podia anar citant Valls els autors que volgués, de Chateaubriand a Céline. Van sortir del sopar emprenyats. Només va faltar que Tàpies, al veure el Simca de Valls, digués: "Quina sort que teniu per aparcar, perquè jo amb el Mercedes...". A Xavier Valls no li agradava la gauche caviar.
Serà Manuel Valls l'alcaldable de Barcelona? Hi ha en la possible aventura barcelonina de l'exprimer ministre una voluntat de revenja històrica? En tot cas, si ho fa, haurà de ser amb una bandera molt diferent de la que, un dia, va cobrir el fèretre del seu besavi.
Hi ha un testimoni essencial per conèixer molt de prop la relació entre els Valls i Barcelona. És el del pare de l'exprimer ministre. Es tracta de La meva capsa de Pandora. Memòries, de Xavier Valls, publicat per Quaderns Crema el 2003, a cura de l'escriptor -i exdiputat de la CUP- Julià de Jòdar. El pare del possible alcaldable repassa la seva vida, parla dels seus ancestres i vindica -amb elegància- la seva obra, sense amagar la ferida que arrossega contra el menyspreu que va patir durant dècades per bona part de la crítica barcelonina. Xavier Valls va néixer el 1923 i va morir el 2006. És enterrat al cementiri del Poblenou.
Un taüt amb la senyera
Xavier Valls explica els orígens de la seva família, que procedent de Mont-roig del Camp i de l'Urgell, es va instal·lar a Horta i es va dedicar a la banca. Brilla la figura de l'avi del pintor, Josep Maria Valls, advocat, catalanista de pedra picada de finals del segle XIX, col·laborador de La Renaixença i de L'Esperit Català, que va ser vicepresident de la Cambra de Comerç. Un home que, al morir, no va poder fer el testament en català, però va exigir que el seu taüt fos embolcallat amb la senyera. Un desi aquest que va provocar, el 1907, un conflicte polític. El governador civil va assistir a l'enterrament i la família va esperar a l'últim tram -del passeig Colom al cementiri- per col·locar la bandera.
El tiet avi del pintor, Agustí Valls, va ser fundador de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat i fou amic del bisbe Torras i Bages. Tant ell com Josep Maria van ser regidors de l'Ajuntament de Barcelona, i oposats al lerrouxisme, que aleshores tenia molta força en la política municipal. El pare de Xavier, Magí Valls, va seguir la tradició catalanista i fou, a més, un dels animadors de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Més tard va formar part del planter d'El Matí, l'òrgan del catalanisme catòlic en què va destacar el fundador d'UDC, Carrasco i Formiguera.
El Guti, el primer pediatra
Les memòries de Xavier Valls, a cura de Julià de Jòdar, són un llibre molt ben escrit i ple d'episodis curiosos. El pintor explica l'alegria pel naixement dels seus dos fills, Manuel i Giovanna. De l'exprimer ministre diu que era ploraner i desnerit, i que van voler que nasqués a Horta. El nen, però, estava inquiet i no parava de bramar. I van recórrer a un pediatra, que va resultar ser Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, dirigent d'un PSUC en la clandestinitat. El metge va receptar el que considerava la millor medicina: llet de la mare. Poc després, els Valls van saber per la premsa de la detenció del Guti per la policia franquista.
La ferida: 40 anys sense exposar a Barcelona
En el llibre, i en la memòria dels Valls batega el que va ser el gran dolor de l'artista: no ser reconegut a casa seva. Xavier Valls explica la seva biografia com a pintor, la seva decisió de marxar a París i deixar enrere la ciutat de la postguerra, a finals dels quaranta, on tot era més difícil. Els contactes de la seva família a Horta, especialment amb l'escultor Charles Collet, van ajudar-lo a fer le primeres passes a la capital francesa. Allí començaria a treballar en diversos tallers de vitralls fins a fer-se un nom en el París de la pintura.
Valls va exposar a Barcelona als anys cinquanta, però des del 1959 al 1999 la seva obra va estar completament ignorada a Catalunya, mentre anava rebent reconeixements de tot arreu. Va ser fet cavaller de les Arts i les Lleters franceses i fins i tot el Centre Sofia va organitzar una mostra seva. Valls, que sempre va mantenir un vincle amb la seva ciutat i estiuejava a Horta, no se'n sabia avenir. Finalment, va ser el 1999, després d'una exposició a Madrid, que el galerista Artur Ramon li obre les portes. Xavier Valls explica això com la "reconciliació" amb la seva ciutat. L'èxit de crítica i de públic va ser total.
Però no tenia sort amb Barcelona. L'Ajuntament va adquirir una obra seva per al Museu d'Art Modern. Però el pintor relata que va saber que, en una de les remodelacions dels museus de la ciutat, van posar el quadre en una caixa i allí el van deixar, episodi que considera "vergonyós". La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi, però ell explica l'anècdota que en el diploma es van equivocar i van posar "Xavier Vall".
El pintor i escultor Antoni Tàpies. Foto: Canalhub
La relació amb Antoni Tàpies
Sense voler fer sang i amb cert humor, Xavier Valls explica com la seva obra, figurativista, va topar amb uns corrents artístics dominats durant anys per l'abstracció i el grup Dau al Set. En un moment donat, admet amb tristesa que "als que fèiem un paisatge, un retrat o una natura morta se'ns tenia per antiquats". Narra algunes trobades amb Antoni Tàpies, la figura més destacada de Dau al Set, i des del primer moment no hi va haver química. En un sopar a Sarrià, tots dos es van enganxar en una discussió en què Tàpies va sentenciar que "un home de dretes no pot ser un bon artista". Ja li podia anar citant Valls els autors que volgués, de Chateaubriand a Céline. Van sortir del sopar emprenyats. Només va faltar que Tàpies, al veure el Simca de Valls, digués: "Quina sort que teniu per aparcar, perquè jo amb el Mercedes...". A Xavier Valls no li agradava la gauche caviar.
Serà Manuel Valls l'alcaldable de Barcelona? Hi ha en la possible aventura barcelonina de l'exprimer ministre una voluntat de revenja històrica? En tot cas, si ho fa, haurà de ser amb una bandera molt diferent de la que, un dia, va cobrir el fèretre del seu besavi.