Els cartells, preciosos contenidors d'història

El cartellisme, ho va dir Javier Pérez Andújar durant el seu pregó de la Mercè de fa un parell d’anys, és un dels oficis més bonics del món. El cartellisme, sí, l’art del pòster publicitari, la composició visual i gràfica pensat per a anunciar, comunicar al món alguna cosa. De cartells d’hi ha de moltes menes. Els que anuncien productes d’alimentació i de neteja, certàmens i fires de mostres, actes esportius, convencions, propaganda política i institucional, empreses de tota mena, iniciatives publiques i privades. Ja fa uns anys que Enciclopèdia Catalana, amb molt bon criteri, es dedica a historiar aquest art sovint oblidat, deixat de la mà de l’historiografia més clàssica i canònica. Edita uns llibres grossos, amples, mastodòntics, luxosos i costosos. Una barbaritat de llibres, vaja.

Hi ha un terreny del cartellisme que m’apassiona especialment, els esdeveniments culturals: música, òpera, circ, cine, folklore popular, festivals, fires literàries. És fascinant seguir el rastre de les èpoques i la manera com els dibuixants i dissenyadors hi han deixat la seva empremta. Entendre que la història pot també documentar-se amb ells, amb els gustos estètics, les corrents artístiques, els moviments culturals, socials i revolucionaris. El cartellisme és un “isme” que explica els “ismes” de la història. Quin món tan apassionant i inesgotable.

És fascinant, per exemple, saber que els grans pintors catalans van ser extraordinaris cartellistes. És fascinant saber que el cinema de Pere Portabella, per exemple, són també els cartells qui Tàpies i Miró van fer per algunes de les seves pel·lícules. És fascinant saber, per exemple, que el grandíssim Cesc va fer durant molts anys el cartell de la Fira del Llibre de Barcelona. És fascinant, per exemple, saber que el Modernisme s’explica també a partir de cartells d’espectacles de Casas, Rusiñol . Són fascinants tantes i tantes coses.
 
Estic content perquè ara, dins el trajecte traçat per Enciclopèdia, li ha tocat el torn als espectacles, al teatre en concret. Així, ens trobem amb Cartells catalans. Òpera teatre i espectacles (1890-2015). Són 171 exemplars, reproduïts amb altíssima qualitat, la majoria provinents de l’arxiu de l’Institut del Teatre, alguns de la Biblioteca de Catalunya i també de l’Arxiu Històric de Barcelona. A judici dels dos autors encarregats de la selecció dels materials i de la redacció dels textos, Roser Pintó i Santi Barjau, el volum és una història visual de l’evolució dels components i gustos estètics que han marcat l’art català dels últims cent vint-i-cinc anys.

El cartellisme és un art fràgil i volàtil, efímer, perquè poca gent pensava que calia guardar els cartells després d’haver complert amb la seva missió: estar enganxats a les parets dels carrers, les marquesines, els pirulís, la tanques i els aparadors. O penjats dels fanals. O decorant l’entrada dels cinemes, els teatres i les sales de festes. El paper es feia malbé ràpid, es podia arrugar, doblegar, humitejar, trencar, estripar i arrugar. Això quan no anava de dret a la paperera. Quants tubs malgirbats, quants manyocs i carpetes queden encara per aquests mons de déu a l’espera que algú els rescati.

És per això que s’ha de celebrar ben fort l’existència d’aquest llibre que ens ocupa. Divideixen el segle i un quart amb cinc períodes històrics. Si anem passant pàgines veiem precisos cartells modernistes, un de Rusiñol que il·lustra la seva pròpia obra L’alegria que passa, un de Ramon Casas per a una sessió de putxinel·lis als Quatre Gats. Utrillo i Adrià Gual també hi tenen cabuda. Un festival Wagner al Liceu l’any 1910. Els mítics ballets russos, l’expressivitat del cubisme i les avantguardes artístiques. Margarida Xirgu, l’estada del gran còmic Totó a Barcelona el 1946, les estrenes de Lorca, els balls de màscares, La Passió...
 
Tharrats, Brossa, Viladecans, Perejaume, Guinovart, Bartolozzi, Subirachs, Plensa, també Enric Satué i Claret Serrrahima i Mariscal i Nazario. La dialèctica entre l’escenari el llenç o l’estudi de disseny. Impactant dialèctica. I poc estudiada, poc difosa, poc exposada. I arribem als nostres dies, després de l’explosió dels Jocs Olímpics –decisiva en el terreny estètic- al Sónar i al Primavera Sound. Un llibre impressionant, amb poca lletra però molt precisa, amb pàgines que expliquen quantitat d’històries de la nostra història, històries de Barcelona, històries de grans i petits teatres, històries de creadors, revolucionaris, grans actrius, autors torturats, pintors d’imaginació desbocada, artistes de l’abstracció, innovadors, sopranos i ballarines, músics de trompeta i de pandereta, pallassos, domadors, equilibristes i unes feres ferotges que travessen el hula-hop en flames.