05
de juny
del
2019
Actualitzat
a les
8:44h
Desconcert. Potser sigui la paraula més adient per a descriure la sensació dominant després de veure "El monstre de Banyoles", el Sense ficció d’ahir al vespre a TV3. Bé, d’entrada fàstic i dolor per allò que s'hi explica, pel fons de la qüestió: els abusos d’un professor d’una escola del poble durant els anys vuitanta i noranta. Però de seguida desconcert per com s’explica, per la poca cura periodística que deixa entreveure el reportatge. A l’al·lucinant descoberta del tema, a l’absoluta incomprensió de com va ser possible que ningú fes res per aturar aquell individu que maltractava nens i nenes i abusava sexualment de nenes, s’hi afegeix automàticament el desconcert per diverses qüestions que afecten el relat del reportatge.
El més flagrant: per què no s’explica qui i com va fer els enregistraments del professor (amb veu distorsionada i sense imatge) en què sembla penedir-se d’alguns dels seus actes i demostra ser un cínic nauseabund? Com es possible que no es faci ni una sola menció, que no s’aclareixi d’on ha sortit allò? El fet que no es mencioni el nom del professor respon a alguna qüestió legal? Per què no s’explica això? Al fons de la qüestió hi rau la terrible problemàtica legal que impossibilita accions legals: els crims de què podria ser acusat han prescrit. Per què no s’explica millor això? Per què no apareix un expert en lleis?
Al final apareixen uns rètols en què s’explica que el "monstre" té vuitanta-sis anys i passa llargues temporades a Cuba. Ah molt bé, i? No hi ha res més a dir sobre això? Un altre rètol agraeix la col·laboració dels actuals responsables de l’escola. Per què no apareix cap d’ells explicant res? I algun responsable del departament d’Educació en els anys retratats? I la regidoria? I l’alcaldia? El silenci flagrant és un dels protagonistes més colpidors del reportatge, potser hauria estat bé fer alguna menció sobre si els altres professors de l’escola d’aleshores han estat convidats a participar al reportatge. En cas afirmatiu, tots han declinat?
La història dels abusos té molta força i els testimonis que hi apareixen –en especial el de la Meritxell, la protagonista- molt valor. Només amb el que s’hi ensenya ja hi ha motius com perquè es remoguin algunes coses, perquè algunes consciències pateixin una sotragada. El paper dels pares, per exemple. Colpidor el que diuen els de la Meritxell, per exemple, el dolor que porten a sobre. Però a aquests lògics pensaments d’empatia i d’agraïment per haver fet el cor fort i que el silenci esclatés pels aires, s’hi afegeix, repeteixo, el desconcert pels forats que es deixen sense tapar, per la manca de cura en el relat i per les incomprensibles costures obertes que un valuós treball periodístic com aquest no mereix.
El més flagrant: per què no s’explica qui i com va fer els enregistraments del professor (amb veu distorsionada i sense imatge) en què sembla penedir-se d’alguns dels seus actes i demostra ser un cínic nauseabund? Com es possible que no es faci ni una sola menció, que no s’aclareixi d’on ha sortit allò? El fet que no es mencioni el nom del professor respon a alguna qüestió legal? Per què no s’explica això? Al fons de la qüestió hi rau la terrible problemàtica legal que impossibilita accions legals: els crims de què podria ser acusat han prescrit. Per què no s’explica millor això? Per què no apareix un expert en lleis?
Al final apareixen uns rètols en què s’explica que el "monstre" té vuitanta-sis anys i passa llargues temporades a Cuba. Ah molt bé, i? No hi ha res més a dir sobre això? Un altre rètol agraeix la col·laboració dels actuals responsables de l’escola. Per què no apareix cap d’ells explicant res? I algun responsable del departament d’Educació en els anys retratats? I la regidoria? I l’alcaldia? El silenci flagrant és un dels protagonistes més colpidors del reportatge, potser hauria estat bé fer alguna menció sobre si els altres professors de l’escola d’aleshores han estat convidats a participar al reportatge. En cas afirmatiu, tots han declinat?
La història dels abusos té molta força i els testimonis que hi apareixen –en especial el de la Meritxell, la protagonista- molt valor. Només amb el que s’hi ensenya ja hi ha motius com perquè es remoguin algunes coses, perquè algunes consciències pateixin una sotragada. El paper dels pares, per exemple. Colpidor el que diuen els de la Meritxell, per exemple, el dolor que porten a sobre. Però a aquests lògics pensaments d’empatia i d’agraïment per haver fet el cor fort i que el silenci esclatés pels aires, s’hi afegeix, repeteixo, el desconcert pels forats que es deixen sense tapar, per la manca de cura en el relat i per les incomprensibles costures obertes que un valuós treball periodístic com aquest no mereix.