Judici de l'1-O, autòpsia del procés

La radiografia de què va passar la tardor del 2017 a Catalunya no s'ha fet al Parlament ni al Congrés dels Diputats. S'ha produït al Tribunal Suprem arran de la repressió de l'Estat i la judicialització amb la qual el govern de Mariano Rajoy va dedicir afrontar el conflicte polític obert entre la Generalitat i la Moncloa. Els quatre mesos i 52 sessions de judici a la sala segona presidida per Manuel Marchena han servit perquè els acusats expliquessin la seva visió del referèndum i la declaració de la independència, i per contraposar-la amb el relat de "cop d'estat" bastit per la Fiscalia.

Què va passar, doncs, entre l'1-O i la proclamació de la República? Què es va dir durant aquells dies i què s'ha dit al Suprem? Fins a quin punt les defensen han desacreditat els fets del 2017 per aconseguir una sentència més favorable per part del tribunal? Aquests són els cinc punts clau de l'autòpsia al procés que s'ha practicat davant de Marchena.

1. El referèndum no era un acte "concloent"

"El referèndum no serà un altre 9-N perquè serà vinculant, oficial i tindrà una llei que l'empari". La frase és de Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat. La va pronunciar el 3 de juliol del 2017, en plena incertesa al Govern sobre si la votació es duria a terme sense acord amb l'Estat. Pretenia subratllar que, malgrat els dubtes interns i l'oposició de l'Estat, el referèndum es faria. Al judici, però, encausats com Dolors Bassa, exconsellera de Treball i empresonada a Alcalá Meco, han indicat que l'1-O no era un acte "concloent" per arribar a la independència. És a dir: no era vinculant.

La suspensió que va arribar del Tribunal Constitucional (TC), de fet, es va "acatar", com va detallar també Bassa. Durant l'estiu i la tardor, el discurs del Govern -que havia acollit actes en favor del referèndum fins dos dies abans de la votació, inclosa la recepció d'una delegació de la plataforma Escoles Obertes- es basava en què la maquinària dependria de l'executiu. L'externalització de la votació, en tot cas, ha quedat clara durant el procés obert al Suprem. Especialment a l'hora de negar la malversació: segons els acusats, tots els preparatius es van aturar amb la prohibició del TC i cap dels acords governamentals que destinaven diners a l'1-O es van acabar complint.

2. Lleis de desconnexió incomplertes "sistemàticament"

Els dies 6 i 7 de setembre del 2017 van suposar l'inici de la fase irreversible cap al referèndum. Es van aprovar dues lleis: una que emparava la votació i una altra, la de transitorietat jurídica, que definia tots els passos cap a l'estat català en cas de victòria del sí. El dia 6, passades les onze de la nit, el Govern sencer va signar el decret de convocatòria del referèndum, suspès immediatament pel TC i al qual l'independentisme va respondre, l'endemà, amb l'aprovació de la norma de transitorietat. La llei que permetia l'1-O contenia un article clau: els resultats s'havien de dur al Parlament al cap de dos dies de la proclamació dels resultats. Se'n van trigar més.

La Generalitat no va complir amb els terminis de la llei del referèndum ni va aplicar els preceptes de la norma de transitorietat

Puigdemont va comparèixer el 10 d'octubre, però per suspendre la declaració de la independència. Les lleis de desconnexió, com va dir Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, es van "incomplir sistemàticament". No només la del referèndum, sinó també la de transitorietat: un cop declarada la independència, no es va fer cap pas per complir amb la norma aprovada pel Parlament. La Generalitat no es va posar en contacte amb les cancelleries, no es va despenjar la bandera espanyola i el Govern va optar per reunir-se de forma discreta, quan faltaven ja poques hores per la sortida d'uns quants dels seus membres -amb Puigdemont al capdavant- en direcció a l'exili.

3. La declaració d'independència que no es va votar

El 27-O del 2017 el Parlament va aprovar la proposta de resolució que declarava la independència. Un text en què es declarava la "República catalana com a Estat independent i sobirà", i que donava continuïtat al mandat del referèndum. La imatge que va deixar la cambra catalana durant aquella sessió va ser històrica. La proposta -que no la declaració, segons han precisat les defenses- va ser aprovada per 70 vots a favor, 10 en contra i dues abstencions. Els 52 diputats de l'oposició van marxar com a protesta i, només una hora després, el Senat va aprovar l'aplicació immediata de l'article 155 de la Constitució per suspendre l'autogovern de Catalunya. 

Una jornada històrica que segons les acusacions culmina la rebel·lió, però que les defenses defineixen com a purament simbòlica. Així ho van destacar alguns dels acusats, molt especialment Josep Rull, titular de Territori i Sostenibilitat, que va circumscriure la DUI a una declaració "política". També ho van fer Jordi Turull, encarregat de la Presidència, i Joaquim Forn, exresponsable d'Interior. L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, que va voler deixar molt clar que el que s'havia votat era la part resolutiva, es a dir, la declaració política de rebuig a l'article 155, i no la part dispositiva, on es declarava la independència. Res de tot això va ser desplegat, tot i la crida de Puigdemont, des de les escales del Parlament, a "defensar" la República.

4. Els Mossos, al costat o al davant?

El paper dels Mossos ha estat utilitzat per afavorir -o no- els interessos de totes les parts. Considerats durant tot el judici com la quarta pota de la rebel·lió -el "braç armat" al servei de l'independentisme- al costat del Govern, el Parlament i la societat civil, totes les proves han servit per intentar acreditar el seu paper al costat o enfront de l'executiu de Puigdemont. Forn, el seu màxim responsable, s'ha esforçat a negar que hi hagués un comandament polític. Tant durant l'interrogatori inicial com en el torn d'última paraula, l'exconseller ha negat donar ordres als Mossos. En aquest sentit també ho va defensar Melero, el seu advocat, que fins i tot va descriure el seu patrocinat com el "defensor" no només de la tasca dels Mossos, sinó també de la policia i la Guàrdia Civil. 

Forn va declarar públicament que els Mossos garantirien la celebració de l'1-O, però el cos no va rebre cap ordre en aquest sentit

Aquesta mateixa idea és la que va defensar el major Josep Lluís Trapero -sota jurament- quan va ser interrogat com a testimoni. "Va alimentar quelcom que encara estem pagant i que no es correspon amb la realitat", va assegurar l'excap de la policia catalana, sobre les declaracions de Forn durant els seus primers dies com a conseller d'Interior. Llavors, va dir que els Mossos garantirien l'1-O. Segons Trapero, cap membre del Govern "va donar instruccions" ni "suggerències". Una autonomia professional que fins i tot es va materialitzar en un dispositiu -que finalment no es va desplegar- per detenir Puigdemont el 27-O si ho requeria l'àmbit judicial. 

5. La unilateralitat era negociació

"La via unilateral ja l'hem aplicat una vegada i ja hem vist com ha acabat", reflexionava aquesta setmana un alt càrrec del Govern pocs dies després del final del judici. El referèndum es va dur a terme sense acord amb l'Estat -malgrat les múltiples ofertes, respostes sempre amb una porta tancada per part de la Moncloa-, i la declaració d'independència també es va aplicant únicament la legitimitat del Parlament. Resulta, però, que durant el judici hi ha hagut encausats -és el cas de Raül Romeva, exconseller d'Exteriors- que va definir la proclamació de la República com un intent de "diàleg multilateral", implicant també les institucions internacionals.

És cert que la mà estesa de Puigdemont i del seu Govern es va allargar fins a l'últim moment -així ho testimonia la mediació d'Íñigo Urkullu-, però en determinats moments es van fer passos endavant cap a la unilateralitat sense presentar-los com una estratègia per forçar la negociació. És el cas, per exemple, del dia -9 de juny del 2017- que es va posar data i pregunta a l'1-O. Un gest que, al Suprem, les defenses dels exmembres del Govern han posat com a exemple per "forçar" l'Estat a negociar. Cap d'ells va servir per obrir una negociació política i tot ha acabat al Suprem, on a banda d'escatir responsabilitats penals sobre el referèndum s'hi ha radiografiat el procés.