Oriol Comas: «El joc de taula ha renascut en ple boom dels videojocs»

Quan deixem enrere l'adolescència i ens endinsem en la vida estressant que suposa ser una persona adulta, l'entreteniment passa a un segon pla. El joc ens ha acompanyat en el que podem considerar com el Segle d’Or d’aquesta afició: la infància. Alguns d’aquests nens, però, decideixen arrelar aquesta disciplina cultural i convertir-la en un estil de vida per reivindicar el joc com a una opció quotidiana per ocupar el nostre temps lliure. Oriol Comas, autor i estudiós de jocs i divulgador de la cultura del joc, és un d’ells.

Oriol Comas (Barcelona, 1956) és llicenciat en Filologia Romànica i ha transformat la seva afició pels jocs de taula en professió. Dirigeix el Dau Barcelona, un festival del joc que, des de 2012, no ha parat de créixer en nombre de participants i en editorials que en volen formar part. Se celebra al llarg de tot aquest cap de setmana a la Fabra i Coats de Sant Andreu. Ah, i gratuït.

- Com entenem el joc?

- Sí que és veritat que, en general, de grans deixem de jugar. D’aquí ve la idea que jugar és una cosa de nens i, com que la vida és més seriosa quan creixem, només podem jugar quan som petits, tot i que jugar és una activitat bona, i ho demostra l’experiència.

Jugar desperta diferents tipus d’emocions, més enllà de guanyar i perdre, que això és més secundari. La majoria de jocs el que és important és jugar, passar l’estona amb qui vols, fent una cosa que està bé perquè et fa riure, pensar, barallar-te, seduir, imaginar… És igual que els llibres.

Quan llegeixes sempre ho fas per a tu, en canvi, quan jugues ho fas amb algú. A més, quan llegeixes et pot passar de tot a traves del llibre, però al joc et passa a través de tu, ja que el joc és de les poques disciplines culturals en el qual l’espectador és el protagonista.

- Per les xifres del Dau Barcelona, és evident que hi ha interès. Quin és el joc que despunta o els atrau més? 

- En els jocs, com en tot, hi ha modes i tendències. Jo crec que una tendència creixent des de fa anys són els jocs cooperatius, en els quals no jugues contra els altres, sinó amb els altres contra les regles del joc. Tots junts han d'aconseguir resoldre el joc. Els jocs de rol, en general, són d’aquests tipus.

Els jocs narratius també són tendència, els jocs en els quals es parla, com per exemple el Memory. En aquest joc, tots els jugadors han de tenir memòria a la vegada per guanyar. És molt interessant. El Codi Secret és un altre exemple.
 
- Quin país té més arrelada aquesta tradició del joc?

- A Europa, primer Alemanya i després França. L'estat espanyol està despuntant en termes de negoci i de mercat, però, com estava molt avall en termes de joc, no ha crescut gaire. A Alemanya el joc és una activitat familiar des de fa 50 anys, perquè estan molta estona junts, molt més que aquí.

A França el moviment és més de tipus cultural. Gràcies a que hi va haver molta gent que va començar a jugar, van sorgir revistes i botigues de joc i van fer créixer aquesta disciplina cultural. A l'Estat, per exemple, només hi ha 30 o 40 botigues especialitzades, de les quals tres a Barcelona. A fora hi ha més i molt millors que les que tenim nosaltres.

- Què diferencia el Festival Dau d'altres que se celebrin a Alemanya o França?

- A Alemanya la fira més gran de joc cobra 15 euros diaris. En aquest aspecte, el Dau no és cap negoci, sinó un lloc on aprendre a jugar. A més, és una festa tant pels autors dels jocs com per jugadors experts o persones que simplement els hi agrada jugar. Però, sobretot, és una oferta de l’ajuntament -i gratuïta- perquè les famílies pensin en el joc com a una manera d'ocupar el seu temps.

Per això fem sessions de jocs als centres cívics o fem un Dau per a les escoles. A cada sessió del Mini Dau hi assisteixen uns 200 nens. També anem als centres de gent gran, ja que són grans jugadors, però no veuen més enllà que la brisca perquè ningú s’ho ha plantejat mai.

"No li donem importància perquè entre tots hem creat una vida molt estressant on no tenim temps per res i hem de córrer sempre"

- Això vol dir que no donem suficient importància al joc?

- No li donem importància perquè entre tots hem creat una vida molt estressant on no tenim temps per res i hem de córrer sempre. Els nens també tenen una vida molt ocupada, perquè quan acaben l’escola tenen molts extraescolars i els mestres no tenen temps d'incorporar el joc a les aules perquè han complir amb el currículum dels estudis, i això a fora no pasa. Per exemple, al Regne Unit el joc és una activitat de prestigi cultural.

Podríem dir que el joc és la Ventafocs, està adormit. Aquí tenim dues males idees: que jugar és de nens i que els nens juguen per aprendre. Els nens juguen per jugar, com els adults, i aprenen quan volen aprendre. Un joc et pot despertar les ganes de conèixer més, com una novel·la o un viatge, però l’objectiu del joc és divertir-se. Té uns valors associats, i per això el joc és important a les escoles.

- Quins són aquests valors?

- Jugar té el benefici que tots els que juguen són iguals. No hi ha ningú més savi que l’altre, tots estan en les mateixes condicions per jugar. A més, has de saber escoltar, saber callar per escoltar els altres, saber esperar el teu torn... són uns valors que si els nens aprenen des de petits, d'adults els tindran molt assimilats.

Quan juguem ens adaptem a unes regles que no ens trobem en la nostra vida diària. Al Monopoly, per exemple, arruïnes als altres, però a la vida real no. En el joc has d’aprendre unes tècniques que no apliques a la vida.

Pots ser un lladre, un assassí, un drac... és un espai de llibertat on pots prendre qualsevol decisió sense que hi hagi cap conseqüència, a diferència de la vida real. El joc també és un bon laboratori pels nens per saber com viure, i a cost 0, més enllà de perdre o guanyar.
 
- Vostè sap perdre?
- 
En la majoria de jocs em poso sense voler en la pell de la persona que ha inventat el joc i penso: què haurà fet per arribar fins allà? Però hi ha altres jocs que em piquen i si perdo m’emprenyo. Intento dissimular, però em fa molta rabia perdre, encara que en la majoria de jocs no m’importa.

- El joc, com comentava, té bastants beneficis. Hi ha cap desavantatge?

- Jo crec que el desavantatge principal és que som mandrosos i no volem llegir les regles del joc. Per això són importants els festivals, perquè la mandra desapareix. Entres, seus i algú t'explica el joc. Això és la part beneficiosa dels festivals dels jocs.

"La creativitat als videojocs està estancada, perquè els jocs que fan repeteixen els models que funcionen"

- Què n’opines dels videojocs?

- Fa cinc mil anys que juguem a jocs com ara i en aquest temps han passat molts videojocs: guerres, èpoques de fam, grans malalties, epidèmies... i no hem parat de jugar. El joc sempre ha tingut competència, i no només els videojocs sinó qualsevol forma de lleure. Si gastes els diners al cine no compres un joc, o si llegeixes un llibre treus temps per jugar. 

És veritat que el videojoc és una indústria molt més gran que els jocs de taula, però en tots aquests anys de boom del videojoc és quan el joc de taula ha renascut. Cada any se'n venen més i no para de créixer.

- Els jocs de taula tenen més beneficis?

- Com a experiència de jugador poden ser similars, encara que per a mí no ho són massa.
El joc té una riquesa en la manera de jugar, ja que juguem cara a cara, ens enganyem, ens toquem... però amb els videojocs sempre és per pantalla. A més, la creativitat als videojocs està estancada, perquè els jocs que fan repeteixen els models que funcionen i són jocs en permanent reconstrucció. Hi ha més creativitat en el joc de taula, i es veu perquè les empreses de videojocs comencen a reclutar a gent del món del joc de taula per treballar amb ells.

- Llavors, si els jocs de taula estan renaixent, vol dir que el mite que els joves no juguen és fals?

- És veritat que hi ha una franja d’edat, els joves a partir de 14 anys, que els hi costa jugar. Però passa com amb les persones grans, no juguen fins que els convides a jugar i aleshores s’hi posen. Per tant, també és culpa dels que seguim perpetuant la idea que amb quinze anys els nois i noies deixen de jugar.

- En algun moment el joc s’ha hagut d’adaptar per sobreviure i no quedar-se estancat?

- Després del Monopoly el joc es va estancar, a finals del segle passat, perquè jocs com aquell n'hi havia pocs. Des del Catán hi ha una explosió de moltes maneres de jugar. Ara els jocs són més ràpids, les regles del joc estan més ben explicades i simples. El joc s’ha adaptat en regles, en duració de joc, en producció i en tendències, com el joc cooperatiu.
 
- Al Dau podem veure jocs cooperatius?

- I tant! El festival tenim unes 700 taules de joc i n'hi ha 250 reservades a disposició de les editorials de jocs. També tenim un espai per joc infantil i 70 taules per prototips, on creadors desconeguts presenten les seves novetats per donar-les a conèixer.

També hem organitzat una partida gegant de rol amb el joc Path Finder, que està basat en aquest estil cooperatiu de la disciplina. En aquesta partida, juguen 100 persones i cadascú controla una part del joc i han d'avançar en grup.

- Com a novetat, heu organitzat un curs oficial de formació de mestres perquè apliquin el joc dins les aules. Heu pensat explotar més aquest àmbit?

- La idea del Dau és ser el joc a la ciutat, començar a impregnar diferents espais per superar la barrera de l'espai i la barrera de l'espai –no només limitar-nos als dos dies del festival-. Per això estem contents de poder anar a centres civics, casals de gent gran i escoles per poder portar aquesta idea a l'àmbit de l'educació, ja que per nosaltres és la base per poder enganxar-te a aquesta disciplina.

- Per tant, podríem dir que l'educació és la millor opció per revertir la tradició del país de no jugar a jocs de taula?

- Jo vinc d'una família que sempre ha tingut la tradició de llegir. Jo ara llegeixo molt gràcies a ells, perquè sinó igual ara no hagués llegit tant. Si de petit jugues i segueix jugant amb la família i amb amics, acabarà formant part de la teva quotidianitat.

- A quin joc s'ha enganxat recentment?

- Afortunadament, cada any surt un joc que m'enamora. Per exemple, hi ha un que es diu The Mind, que només consisteix en 100 cartes i segueix la línia de joc cooperatiu i narratiu. Cadascú té una carta i has d'aconseguir fer una pila amb les cartes ordenades només mirant als altres jugadors, sense poder parlar ni fer cap gest. És molt interessant

- Dirieu que el joc cooperatiu i narratiu seguirà sent tendència més endavant?

- Jo crec que sí, i passaran moltes més coses. Jo crec que hi haurà, fins i tot, una hibridació entre la tecnologia -l'ús del mòbil, per exemple- i els jocs de taula, però seguint aquesta línia del joc cooperatiu.