11
de desembre
de
2019, 17:43
Actualitzat:
17:43h
Antonio César va treballar al metro de Barcelona des del 1974 fins al 2011. Durant 32 anys va fer-ho als túnels, manipulant amiant. De fet, va acabar respirant les seves fibres, i el 19 de març li van detectar un càncer de pulmó. La Seguretat Social ha reconegut que la patologia és una malaltia professional directament relacionada amb l'exposició a l'amiant durant la seva etapa laboral, i és la primera vegada que això passa a TMB.
César és contundent a l'hora de valorar la gestió que TMB ha fet de la presència del material contaminant al llarg dels anys i confia que el seu cas serveixi per impulsar les reivindicacions dels actuals treballadors.
- Com era el seu dia a dia quan treballava al metro?
- Jo treballava manipulant amiant, sobretot el que tenien els seccionadors de línia, que anaven separats per un marc d'uralita. Els foradava i cargolava. Els seccionadors serveixen per aïllar els trens que han de ser reparats i així permeten que la resta de combois continuïn en funcionament.
- Quan fa uns mesos va trobar-se malament, va relacionar-ho amb l'amiant?
- No, jo pensava que era un refredat, però la tos no parava i vaig anar al metge. Primer al CAP i després a un de privat. Quan va veure la taca al pulmó a la radiografia em van trucar per anar a l'hospital. Em van confirmar que era càncer el 19 de març.
- I quan es va establir relació amb l'amiant?
- Va ser el pneumòleg. Em va preguntar tota la meva vida laboral i va veure-ho.
- Quan vostè treballava a metro es tenia la mateixa consciència sobre la perillositat de l'amiant que ara?
- Per començar, cap empresa reconeix que té amiant d'entrada. Com que no ho reconeixen, no et protegeixen. Jo no tenia cap informació quan manipulava la uralita, no portava ni màscara. Això també és responsabilitat del comitè d'empresa d'aleshores. No feien res per reclamar-ho i, si ho feien, no es veia. Pensa que als soldadors els donaven davantals i guants fets d'amiant per treballar.
- Si tingués l'oportunitat de parlar amb qui manava aleshores a TMB i a l'Ajuntament de Barcelona què els diria?
- Per començar, me'n recordaria de la seva família, com es diu vulgarment. L'empresa no protegeix els seus treballadors i ho hauria de fer. Després es queixen que hi hagi baixes per motius de salut.
- Creu que els treballadors i els sindicats tindran prou força per exigir responsabilitats?
- Jo ja he posat el meu granet de sorra i espero que serveixi perquè donin les proteccions necessàries als altres companys.
César és contundent a l'hora de valorar la gestió que TMB ha fet de la presència del material contaminant al llarg dels anys i confia que el seu cas serveixi per impulsar les reivindicacions dels actuals treballadors.
- Com era el seu dia a dia quan treballava al metro?
- Jo treballava manipulant amiant, sobretot el que tenien els seccionadors de línia, que anaven separats per un marc d'uralita. Els foradava i cargolava. Els seccionadors serveixen per aïllar els trens que han de ser reparats i així permeten que la resta de combois continuïn en funcionament.
- Quan fa uns mesos va trobar-se malament, va relacionar-ho amb l'amiant?
- No, jo pensava que era un refredat, però la tos no parava i vaig anar al metge. Primer al CAP i després a un de privat. Quan va veure la taca al pulmó a la radiografia em van trucar per anar a l'hospital. Em van confirmar que era càncer el 19 de març.
- I quan es va establir relació amb l'amiant?
- Va ser el pneumòleg. Em va preguntar tota la meva vida laboral i va veure-ho.
- Quan vostè treballava a metro es tenia la mateixa consciència sobre la perillositat de l'amiant que ara?
- Per començar, cap empresa reconeix que té amiant d'entrada. Com que no ho reconeixen, no et protegeixen. Jo no tenia cap informació quan manipulava la uralita, no portava ni màscara. Això també és responsabilitat del comitè d'empresa d'aleshores. No feien res per reclamar-ho i, si ho feien, no es veia. Pensa que als soldadors els donaven davantals i guants fets d'amiant per treballar.
- Si tingués l'oportunitat de parlar amb qui manava aleshores a TMB i a l'Ajuntament de Barcelona què els diria?
- Per començar, me'n recordaria de la seva família, com es diu vulgarment. L'empresa no protegeix els seus treballadors i ho hauria de fer. Després es queixen que hi hagi baixes per motius de salut.
- Creu que els treballadors i els sindicats tindran prou força per exigir responsabilitats?
- Jo ja he posat el meu granet de sorra i espero que serveixi perquè donin les proteccions necessàries als altres companys.
La crisi de l'amiant continua oberta al metro de Barcelona Foto: Adrià Costa