Barcelona, ciutat del cinema. Barcelona i rodalies, territori de cine. La setmana que ve, el dia 19, s'entreguen els premis Gaudí a l'auditori del Fòrum, que està a tocar del Besòs, prop de Sant Adrià. Si em poso poètic, una mica cursi, puc dir que el cinema tot ho conquesta, que és un tsunami –ara tot són tsunamis- beneficiós. Penso en el cinema quinqui de José Antonio de la Loma, penso en els marges, en les fronteres, en el cine popular d'acció que omplia les sales i creava cinefílies omnívores.
L'ESCAC està a Terrassa, l'ESCAC compleix vint-i-cinc anys. Recordo que ja deu fer cosa de deu o dotze anys vaig anar amb el gran Paco Poch –productor irreductible, força de la natura, grandíssima persona- a veure Josep Maixenchs, fundador de l'ESCAC, per a fer-li una entrevista. Ja estaven instal·lats a Terrassa i fins allà vam anar. Em va explicar de tot: els inicis, la duresa del trajecte, la consolidació, els estudis, els primers èxits, l'evolució de l'escola, els grans títols, els premis, els dubtes, les certeses... Va ser una conversa encantadora i molt constructiva.
Avui, Maixenchs ja no hi és però la seva obra continua dempeus i gaudint d'una madura plenitud. No voldria fer cap espot publicitari de l'ESCAC. Tinc molt present un que es va veure durant mesos –inclús anys- als cinemes Verdi, un anunci que es deia "Vols fer cinema?" i que recorria un dia en la vida d'un jove des que es llevava fins que se n'anava a dormir. Cada acció del dia rodada amb un pla diferent: primer pla, travelling, càmera lenta i ràpida, tall, fos a negre... L'he retrobat ara a YouTube i ha sigut com un viatge en el temps. L'enllaç indica que l'anunci és de 2009, però jo diria que és bastant anterior.
Una bona escola de cinema és símptoma de civilització. Una ciutat –sigui Barcelona, sigui Terrassa- amb escola de cine és una ciutat que val la pena. En aquest terrible joc d'equilibris que és la personalitat d'una ciutat, val la pena recalcar que si es perden gavadals d'autenticitat cada dia, també existeixen substrats, estructures que perviuen per a salvar el pòsit formatiu, el caliu cultural, la vida que respira i que avança a ritme somort però també implacable. A l'escala que vulgueu atribuir-li, l'ESCAC és una d'aquestes estructures.
Javier Ruiz Caldera, Mar Coll, Dani de la Orden, Patricia Font, Kike Maíllo, Alejandro Marzoa, Guillem Morales, Àlex Pastor, Sergi Pérez, Nely Reguera, J.A. Bayona, Roser Aguilar, Elena Trapé... Són alguns dels directors de cinema que han forjat el seu ofici en aquesta escola de cinema. Ells, i desenes d'altres professionals de la cinematografia: muntadors, directors de fotografia, tècnics de so, guionistes, directors d'art... Tot un univers de professionals. No és important ara dilucidar si les pel·lícules ESCAC –a través de la productora Escándalo Films- són totes bones o menys bones –com a tot arreu, hi ha de tot- sinó tan sols constatar que l'univers de professionals és sòlid i que vint-i-cinc anys no són res.
