Conchita Peña: «Hi ha el risc de perpetuar la beneficència»

La crisi sanitària ha posat en primer pla la realitat del col·lectiu de treballadors socials, fins ara poc visibilitzats. Un col·lectiu que se sent poc reconegut, tot i que ha estat al primer rengle de l'actuació contra els efectes socials de la pandèmia. Són una bona antena de la realitat social del país i per això hem conversat amb Conchita Peña (Còrdova, 1963), degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT) i coordinadora del Pla Social i Sanitari del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB), format per la Generalitat i l'Ajuntament. 

Conchita Peña ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional a l'Hospital Vall d'Hebron, on ha estat responsable del servei d'Atenció a la Ciutadania i Treball Social, així com membre del seu comitè de Bioètica. És especialista en mediació i resolució de conflictes. Ara alerta que una situació d'UCI social és més que una possibilitat si no s'actua de manera enèrgica. 

- Amb aquesta crisi ens hem adonat que existeix un col·lectiu de treballadors socials?

- No. La ciutadania encara no ens coneix, malgrat la pandèmia. Ens costa molt que s'identifiqui el nostre rol, que és important perquè fem una tasca d'acompanyament emocional i psicosocial. Hi ha una part de l'emergència sanitària que té a veure amb els primers auxilis emocionals, així com de detecció de col·lectius d'especial vulnerabilitat i de les necessitats que apareixen en un moment de crisi com aquesta. El treballador social pot exercir la seva professió en diferents àmbits: a justícia, a educació, en infància o en salut. 

- És un col·lectiu molt divers i potser això dificulta visibilitzar-lo d'una manera clara?

- Els treballadors socials que estem en el sistema sanitari estem lluitant perquè se'ns reconegui com a personal sanitari, on tenim un rol propi, que és identificar els problemes socials vinculats a la malaltia. A justícia, treballem a presons, acompanyant a famílies i tractant els temes vinculats a les tuteles.      

"El 95% del col·lectiu som dones i no és fàcil per nosaltres accedir a posicions de comandament"

- I a què es deu aquest desconeixement?

- Per diversos factors. D'una banda, per una qüestió de gènere. Som un col·lectiu molt feminitzat. Un 95% dels treballadors socials som dones. No és fàcil per nosaltres accedir a posicions de comandament. I no parlo per mi, precisament. També en part perquè som un grup molt centrat en ajudar els altres i no sempre pensem en nosaltres com a col·lectiu professional o en estratègies de visibilització. Portem més de cent anys, però som encara un col·lectiu relativament jove. Som els hereus de les antigues assistents socials.

- Aquesta crisi sanitària comportarà una crisi econòmica. També serà una crisi social. De quina magnitud?

- Té un impacte social brutal perquè persones que no formaven part d'un sector vulnerable s'hi han vist abocats per la malaltia. La nostra societat passarà de la UCI sanitària a la UCI social. Molts grups socials començaran a patir, des dels treballadors afectats per la crisi econòmica als autònoms, que tindran dificultats per pagar les quotes. 

- El que ha passat a les residències d'avis ha estat un accident o fruit d'una situació que ve de lluny?

- Si no hagués arribat la Covid-19, això no hauria passat. El coronavirus ha agreujat una situació que no era la idònia, però la situació no era previsible. Tant des de Salut com des d'Afers Socials i Família s'estava treballant, en el marc del PAIS en el model actual de residències per fer reforç sanitari i millorar les condicions de contractació.  

"Les polítiques socials han de tenir un objectiu pedagògic que capaciti els individus per actuar autònomament, sense necessitat de recórrer constantment a l'administració"

- Un aspecte especialment dramàtic és el dels casos de maltractaments a infants o de violència de gènere. Han augmentat en ple confinament?

- No tinc les estadístiques, però s'ha estat fent un seguiment telefònic de les persones confinades per simptomatologies lleus. I es detecten situacions d'aquest tipus.

- Quines són les mesures més urgents que s'haurien d'establir en el terreny social?

- Jo seria molt exigent en la implementació de la renda garantida, que crec que està evolucionant positivament. Volem que el reglament pel seu desplegament s'acabi d'una vegada. 

- De les mesures adoptades fins ara, què troben a faltar? 

- Som molt crítics amb el govern espanyol perquè cada vegada va implementant una específica per a cada situació en lloc de definir un pla de millora de les polítiques socials i plans de contingència de manera immediata. Som molt crítics amb les polítiques globals perquè s'estan vulnerant els drets socials de la ciutadania. Com a element positiu destacaria que hem pogut treballar conjuntament les àrees de salut, afers socials i famílies, no a nivell de tot Catalunya, però sí en moltes zones, com a Barcelona i part de l'àrea metropolitana.  

- Estem davant d'una vulneració flagrant de drets socials?

- Las polítiques socials han de tenir un objectiu pedagògic que capaciti els individus per actuar autònomament, sense necessitat de recórrer constantment a un Estat o administració protectora que decideixi què és el millor per nosaltres. Han de ser polítiques que promoguin l'autonomia personal i que garanteixin la igualtat d'oportunitats perquè l'ascensor social funcioni. Han de garantir el drets socials de les persones, no únicament la cobertura de necessitats bàsiques. Els serveis socials avui per avui no tenen caràcter universal i això comporta la vulneració de drets. Per exemple, en l'accés a l'habitatge i l'accés al treball. Necessitem polítiques socials que dignifiquin les persones i no perpetuar la beneficència. 

- Hi ha el risc de perpetuar la beneficència?

- Aquest risc existeix. No es tracta de generar ajudes per cada crisi, sinó de crear un sistema de protecció social flexible que permeti produir canvis estructurals en la societat perquè les persones tinguin oportunitats per prendre les seves decisions. Els ajuts han de ser una via transitòria, no una solució perpetuada. La crisi social generada per la Covid-19 requereix canvi de model de les polítiques socials i econòmiques, o tindrem grans grups de població amb un gran patiment. També tinc dubtes seriosos de com es compaginaran les noves prestacions amb les ja existents, quines incompatibilitats es generaran i quines dificultats burocràtiques trobarem en la seva tramitació. 

- Com veu el col·lectiu de treballadors socials en el futur immediat? 

- És molt probable que, com ja va passar en la crisi del 2011, el treballadors socials ens trobem fent de mur de contenció entre la ciutadania i administració, al ser la cara visible i la via d'accés a les prestacions. En canvi, el nostre rol hauria de ser el de la detecció, el diagnòstic social i el tractament per recuperar l'equilibri entre la persona i el seu entorn. Un exemple clar és el reglament de la renda garantida de ciutadania, fruit d'una iniciativa ciutadana i que va néixer amb esperit d'universalització, però que no garanteix l'accés a determinades situacions. 

- I les reivindicacions més urgents del sector? 

- El primer que demanaria és el respecte per la nostra professió i la seva especificitat. Els que fem el diagnòstic social d'un cas determinat som els treballadors socials. Un metge no pot fer un diagnòstic social, com nosaltres no podem fer un diagnòstic clínic. També ens agradaria tenir més visibilitat com a col·lectiu en els mitjans de comunicació, on han sortit tots els col·legis, de metges, de psicòlegs i d'infermeria, mentre que el col·legi de Treball Social no ha estat convidat enlloc. A més, quan apareixem se'ns sol situar en el paper de les persones que gestionen prestacions. Nosaltres som pèrits, som mediadors, som sanitaris, tenim expertesa en infància, en vulnerabilitat habitacional, treballem amb col·lectius de persones sense llar, etc. 

"Tenim uns convenis salarials molt per sota de la nostra categoria professional"

- I en un pla més de tipus laboral? 

- En general, tots els professionals que treballem en el tercer sector tenim uns convenis molt precaris. Parlo també de les empreses que gestionen la contractació de personal a les residències de gent gran. Tenim uns convenis salarials molt per sota de la categoria professional que tenim. Reivindiquem el salari digne també pel treballador social. 

- Quant cobra de mitjana un treballador social a Catalunya? 

- Depèn. Un treballador social pot cobrar una mitjana de 1.200 euros mensuals nets. Els que treballen a les residències se situen en uns 900 euros, i a salut cobren uns 1.400 euros, que és un sou equiparable al d'un professional administratiu. 

- De tots els àmbits d'aquesta lluita contra la Covid-19, de quina tasca del treball social està més orgullosa? 

- A Barcelona ciutat hem liderat la implementació dels hotels-salut. I ho hem fet amb una mirada social, engegant un dispositiu alternatiu a l'aïllament domiciliari. Això s'ha treballat conjuntament amb l'àrea d'atenció primària de Salut i amb l'Institut Municipal de Serveis Socials. Destacaria també tot el referent a l'acompanyament telefònic, no només a nivell de donar informació sinó de seguiment de casos vulnerables, com també tot el que s'ha fet quant a repartiment d'aliments.