24
de maig
del
2020
Actualitzat
a les
18:33h
La setmana de Pablo Iglesias es va començar a complicar dimarts, el dia més intens de la negociació per la pròrroga de l'estat d'alarma. Quan el suport d'ERC penjava d'un fil, el líder de Podem i vicepresident espanyol va intercanviar missatges amb Pere Aragonès, home fort dels republicans. No era el primer contacte dels darrers dies, també hi havia hagut una videconferència prèvia, amb Gabriel Rufián i la cúpula del partit. La conversa de dimarts no va servir per encarrilar el suport d'ERC. Aragonès, amb línia directa amb Pedro Sánchez i que també havia parlat amb la vicepresidenta Carmen Calvo, va comprovar que la Moncloa havia triat un altre soci. I, malgrat la incomoditat d'Iglesias, Podem no va alçar la veu.
L'estat d'alarma es va validar dimecres al Congrés, i va arribar la tempesta política, arran de l'anunci de la derogació de la reforma de l'estat d'alarma per l'acord amb Bildu. La gestió del pacte amb els abertzales va tornar a posar el focus en la complexa gestió del govern de coalició, que ha deixat episodis de desavinences internes en els dos mesos llargs de resposta a la pandèmia, per molt que la Moncloa vulgui passar pàgina.
L'entorn d'Iglesias constata que, tot i les turbulències, el líder de Podem se sent fort per entomar els reptes de la legislatura, ara que pilota el partit sense contestació interna. A més, està convençut que el programa del seu partit pren encara més sentit en un moment de crisi com aquest.
La setmana passada, el vicepresident espanyol va obrir el meló de l'aportació fiscal dels més rics i en els darrers dies ha reforçat la vigència del compromís electoral de modificar la legislació laboral. La setmana que ve, previsiblement, el consell de ministres aprovarà l'ingrés mínim vital. Iglesias té recepta pròpia, per molt que Sánchez remeni altres plans.
El matrimoni de conveniència amb el PSOE
El PSOE tenia la temença, ja iniciada la setmana, que la votació de la cinquena de pròrroga de l'estat d'alarma podia descarrilar-se. El pacte amb Ciutadans havia deixat fora de l'equació ERC i a la Moncloa volien assegurar-se que al Congrés els números sortirien. Podem tornava a estar incòmode amb l'aliança amb Ciutadans -Iglesias no s'ha estalviat dir que prefereix ERC com a soci-, però el partit morat va prioritzar el pragmatisme.
Així va entrar en escena Bildu, que va esgarrapar un pacte a canvi de l'abstenció amb dos punts: derogació de la reforma laboral de "manera íntegra" i més capacitat d'endeutament per a les administracions del País Basc i Navarra. Una victòria doble, tenint en compte que a Euskadi hi ha eleccions el 12 de juliol i els abertzales competeixen amb el PNB. El PSOE va donar per assumible un acord en matèria laboral que ja havia signat amb Podem a l'inici del mandat i Iglesias va veure que Bildu el podia ajudar a complir promeses que ministres socialistes, com Nadia Calviño, veuen amb moltes reticències, i a aigualir el pacte amb la dreta que representa Inés Arrimadas.
Les declaracions contradictòries de ministres socialistes i de Podem, i la bufetada rebuda pel món econòmic -la CEOE ha suspès el diàleg amb el govern espanyol- va fer evident l'enèsima crisi a l'executiu. El govern de coalició és un matrimoni de conveniència que ha hagut d'atendre una crisi descomunal quan encara es començava a conèixer. Sánchez ja ha demostrat que no té problemes per aplicar la geometria variable en funció de les conveniències i Iglesias és al govern amb la intenció que l'empremta de Podem en la resposta a la crisi no sigui la mateixa que va formular el govern socialista de Zapatero el 2008.
Més poder que mai al partit
El líder de Podem tanca la setmana amb un aval pràcticament unànime del partit al seu full de ruta. Dijous va ser reelegit secretari general de la formació morada per quatre anys més, amb un suport del 92,19% dels inscrits. El document ètic de la candidatura d'Iglesias, que obre la porta a ampliar el límit de mandats -de vuit a dotze anys-, està pensat per mantenir el timó del partit si el govern de coalició té recorregut més enllà d'una legislatura.
El secretari general de Podem i vicepresident del govern espanyol acumula poder. Des de la sortida pactada d'Anticapitalistes -amb vídeo de comiat conjunt amb Teresa Rodríguez- i el trencament més abrupte amb Íñigo Errejón -avui líder de Més País-, Iglesias no té un contrapès al partit.
Les veus crítiques amb decisions de la cúpula o de l'executiu no sorgeixen de l'estructura de Podem, sinó de les aliances territorials de Podem. Els comuns només han fet matisos als últims moviments d'Iglesias -Jaume Asens té una estreta relació amb el vicepresident-, per bé que Colau, com a alcaldessa de Barcelona, manté una agenda pròpia, com s'ha demostrat aquesta setmana amb la carta enviada a Sánchez per demanar un pacte d'Estat per garantir el dret a l'habitatge.
Una línia més moderada per conviure a la Moncloa
El divorci entre Iglesias i Errejón, consumat el gener del 2019, ve precedit d'un historial de deslleialtats creuades entre els dos fundadors de Podem, que van exhibir un dels xocs més agres al congrés de Vistalegre 2, quan el conflicte va esclatar més enllà dels grups de Telegram. Allà no només es va fer evident el distanciament personal i el fet que Podem, convertit en maquinària electoral, no havia aconseguit consolidar espais per dirimir els conflictes interns -les purgues han estat una constant en el currículum d'un partit jove-. També es va visibilitzar un xoc d'estratègies.
Iglesias va defensar aleshores que Podem havia de preservar un caràcter impugnatori i irreverent, i configurar un partit d'esquerres capaç de ser el braç polític de moviments sindicals i socials sota la lògica de tenir un peu a les institucions i cent al carrer. La partida la va situar en l'eix esquerra-dreta. Errejón, per la seva banda, va defensar una lògica populista de crear un moviment transversal que superés marcs simbòlics i identitaris de l'esquerra per arreplegar suports de centre i que fos capaç de muscular-se prou com per esdevenir una demos contra les elits. Al contrari que Iglesias, mai va defensar la coalició amb IU. La partida la va situar en l'eix nou-vell i des de baix-des de dalt, i va ser acusat dins del seu partit d'arrossegar Podem a ser una mena de PSOE renovat.
No deixa de ser paradoxal, doncs, que al final hagi estat Iglesias qui estigui ara a la Moncloa en una relació amb el PSOE que, tot i que sigui tensa, l'ha portat a moderar el posicionament del partit per salvar la coalició. "Sabem que ens hem de menjar gripaus", reconeixen dirigents del partit.
Refundar-se des del govern
Erosionat per les batalles internes, per la guerra mediàtica i per la consolidació del lideratge de Pedro Sánchez al PSOE, Podem va assumir després de les eleccions del 28 d'abril del 2019 que es veia abocat a una refundació. La necessitat es va fer encara més evident després de les eleccions municipals del 26 de maig, marcades per la pèrdua de musculatura territorial i d'alcaldies importants com la Madrid. Barcelona la van retenir gràcies a l'acord d'Ada Colau -que va quedar per darrere d'ERC als comicis- amb el PSC i els vots de Manuel Valls, i la victòria de Kichi a Cadis va ser agra per a un Iglesias que va haver de renunciar a intentar domar l'ànima anticapitalista.
Les trencadisses del partit a escala estatal ha tingut rèpliques de diferent naturalesa a escala autonòmica. Al País Valencià, Compromís va trencar amb Podem per anar de la mà de Més País. La divisió es va pagar cara a la Comunitat de Madrid, l'únic lloc on Errejón va queixalar fort. A Galícia, teixir una coalició amb les marees va ser un suplici per als actors implicats. La direcció estatal va quedar orfe a Andalusia, timonejada pels anticapitalistes de Teresa Rodríguez, i a Catalunya la confluència amb els comuns no ha estat possible perquè la inestable secretaria general sempre ha apostat per preservar un perfil propi.
La repetició de les eleccions espanyoles el 10-N va ser la maçada més gran que ha patit el partit des de la seva fundació. Es va quedar amb 35 diputats i per davant va passar Vox com a tercera força. L'esperit del sorpasso al PSOE quedava enterrat en el calaix dels desitjos. La debilitat de Sánchez, però, que no va obtenir la majoria que esperava per governar en solitari, va ser la salvació per fer possible el govern de coalició al qual mesos abans es va negar.
Podem Catalunya, una pedra a la sabata
En paral·lel a la votació per renovar la cúpula de Podem a escala estatal, Podem Catalunya ha fet també l'elecció de la cap de llista per a les pròximes eleccions al Parlament. Es tracta de la representant que s'integrarà a la llista encapçalada per Jéssica Albiach, un cop la data dels comicis estigui fixada. Noe Bail, l'exlíder del partit que ha estat recentment rellevada a petició de la majoria de la direcció, s'ha imposat a la diputada al Parlament Conchi Abellán, la candidata oficialista apadrinada per la direcció dels comuns. El partit està en aquests moments en mans d'una gestora, la tercera que té des de la seva creació.
El cert és que Iglesias no ha aconseguit tenir prou ascendència sobre la cúpula de la branca catalana. No va congeniar amb Albano Dante Fachin, a qui va abocar a la dimissió, i només durant els mesos que Xavier Domènech va estar al capdavant de Podem Catalunya al mateix temps que Catalunya en Comú va acaronar la fita d'aconseguir la confluència amb els comuns. Amb la dimissió sobtada de Domènech, tampoc se'n va sortir amb el relleu. L'oficialitat dels comuns i de la direcció estatal van encimbellar Jaume Durall, però va ser Noe Bail -procedent de la direcció de Fachin- qui va guanyar contra pronòstic per tan sols 19 vots de diferència.
La confluència inacabada i la falta d'arrelament territorial, ha estat també un llast per consolidar l'espai a nivell territorial, una de les grans assignatures pendents del magma de les esquerres que tenen com a referent Ada Colau a Barcelona. La relació entre l'alcaldessa i Iglesias ha estat sempre complexa, però s'ha aplanat des de que Podem és al govern espanyol i que Jaume Asens és el nexe del grup parlamentari a Madrid.
L'estat d'alarma es va validar dimecres al Congrés, i va arribar la tempesta política, arran de l'anunci de la derogació de la reforma de l'estat d'alarma per l'acord amb Bildu. La gestió del pacte amb els abertzales va tornar a posar el focus en la complexa gestió del govern de coalició, que ha deixat episodis de desavinences internes en els dos mesos llargs de resposta a la pandèmia, per molt que la Moncloa vulgui passar pàgina.
L'entorn d'Iglesias constata que, tot i les turbulències, el líder de Podem se sent fort per entomar els reptes de la legislatura, ara que pilota el partit sense contestació interna. A més, està convençut que el programa del seu partit pren encara més sentit en un moment de crisi com aquest.
La setmana passada, el vicepresident espanyol va obrir el meló de l'aportació fiscal dels més rics i en els darrers dies ha reforçat la vigència del compromís electoral de modificar la legislació laboral. La setmana que ve, previsiblement, el consell de ministres aprovarà l'ingrés mínim vital. Iglesias té recepta pròpia, per molt que Sánchez remeni altres plans.
El matrimoni de conveniència amb el PSOE
El PSOE tenia la temença, ja iniciada la setmana, que la votació de la cinquena de pròrroga de l'estat d'alarma podia descarrilar-se. El pacte amb Ciutadans havia deixat fora de l'equació ERC i a la Moncloa volien assegurar-se que al Congrés els números sortirien. Podem tornava a estar incòmode amb l'aliança amb Ciutadans -Iglesias no s'ha estalviat dir que prefereix ERC com a soci-, però el partit morat va prioritzar el pragmatisme.
Així va entrar en escena Bildu, que va esgarrapar un pacte a canvi de l'abstenció amb dos punts: derogació de la reforma laboral de "manera íntegra" i més capacitat d'endeutament per a les administracions del País Basc i Navarra. Una victòria doble, tenint en compte que a Euskadi hi ha eleccions el 12 de juliol i els abertzales competeixen amb el PNB. El PSOE va donar per assumible un acord en matèria laboral que ja havia signat amb Podem a l'inici del mandat i Iglesias va veure que Bildu el podia ajudar a complir promeses que ministres socialistes, com Nadia Calviño, veuen amb moltes reticències, i a aigualir el pacte amb la dreta que representa Inés Arrimadas.
Les declaracions contradictòries de ministres socialistes i de Podem, i la bufetada rebuda pel món econòmic -la CEOE ha suspès el diàleg amb el govern espanyol- va fer evident l'enèsima crisi a l'executiu. El govern de coalició és un matrimoni de conveniència que ha hagut d'atendre una crisi descomunal quan encara es començava a conèixer. Sánchez ja ha demostrat que no té problemes per aplicar la geometria variable en funció de les conveniències i Iglesias és al govern amb la intenció que l'empremta de Podem en la resposta a la crisi no sigui la mateixa que va formular el govern socialista de Zapatero el 2008.
Més poder que mai al partit
El líder de Podem tanca la setmana amb un aval pràcticament unànime del partit al seu full de ruta. Dijous va ser reelegit secretari general de la formació morada per quatre anys més, amb un suport del 92,19% dels inscrits. El document ètic de la candidatura d'Iglesias, que obre la porta a ampliar el límit de mandats -de vuit a dotze anys-, està pensat per mantenir el timó del partit si el govern de coalició té recorregut més enllà d'una legislatura.
El secretari general de Podem i vicepresident del govern espanyol acumula poder. Des de la sortida pactada d'Anticapitalistes -amb vídeo de comiat conjunt amb Teresa Rodríguez- i el trencament més abrupte amb Íñigo Errejón -avui líder de Més País-, Iglesias no té un contrapès al partit.
Les veus crítiques amb decisions de la cúpula o de l'executiu no sorgeixen de l'estructura de Podem, sinó de les aliances territorials de Podem. Els comuns només han fet matisos als últims moviments d'Iglesias -Jaume Asens té una estreta relació amb el vicepresident-, per bé que Colau, com a alcaldessa de Barcelona, manté una agenda pròpia, com s'ha demostrat aquesta setmana amb la carta enviada a Sánchez per demanar un pacte d'Estat per garantir el dret a l'habitatge.
Una línia més moderada per conviure a la Moncloa
El divorci entre Iglesias i Errejón, consumat el gener del 2019, ve precedit d'un historial de deslleialtats creuades entre els dos fundadors de Podem, que van exhibir un dels xocs més agres al congrés de Vistalegre 2, quan el conflicte va esclatar més enllà dels grups de Telegram. Allà no només es va fer evident el distanciament personal i el fet que Podem, convertit en maquinària electoral, no havia aconseguit consolidar espais per dirimir els conflictes interns -les purgues han estat una constant en el currículum d'un partit jove-. També es va visibilitzar un xoc d'estratègies.
Iglesias va defensar aleshores que Podem havia de preservar un caràcter impugnatori i irreverent, i configurar un partit d'esquerres capaç de ser el braç polític de moviments sindicals i socials sota la lògica de tenir un peu a les institucions i cent al carrer. La partida la va situar en l'eix esquerra-dreta. Errejón, per la seva banda, va defensar una lògica populista de crear un moviment transversal que superés marcs simbòlics i identitaris de l'esquerra per arreplegar suports de centre i que fos capaç de muscular-se prou com per esdevenir una demos contra les elits. Al contrari que Iglesias, mai va defensar la coalició amb IU. La partida la va situar en l'eix nou-vell i des de baix-des de dalt, i va ser acusat dins del seu partit d'arrossegar Podem a ser una mena de PSOE renovat.
No deixa de ser paradoxal, doncs, que al final hagi estat Iglesias qui estigui ara a la Moncloa en una relació amb el PSOE que, tot i que sigui tensa, l'ha portat a moderar el posicionament del partit per salvar la coalició. "Sabem que ens hem de menjar gripaus", reconeixen dirigents del partit.
Refundar-se des del govern
Erosionat per les batalles internes, per la guerra mediàtica i per la consolidació del lideratge de Pedro Sánchez al PSOE, Podem va assumir després de les eleccions del 28 d'abril del 2019 que es veia abocat a una refundació. La necessitat es va fer encara més evident després de les eleccions municipals del 26 de maig, marcades per la pèrdua de musculatura territorial i d'alcaldies importants com la Madrid. Barcelona la van retenir gràcies a l'acord d'Ada Colau -que va quedar per darrere d'ERC als comicis- amb el PSC i els vots de Manuel Valls, i la victòria de Kichi a Cadis va ser agra per a un Iglesias que va haver de renunciar a intentar domar l'ànima anticapitalista.
Les trencadisses del partit a escala estatal ha tingut rèpliques de diferent naturalesa a escala autonòmica. Al País Valencià, Compromís va trencar amb Podem per anar de la mà de Més País. La divisió es va pagar cara a la Comunitat de Madrid, l'únic lloc on Errejón va queixalar fort. A Galícia, teixir una coalició amb les marees va ser un suplici per als actors implicats. La direcció estatal va quedar orfe a Andalusia, timonejada pels anticapitalistes de Teresa Rodríguez, i a Catalunya la confluència amb els comuns no ha estat possible perquè la inestable secretaria general sempre ha apostat per preservar un perfil propi.
La repetició de les eleccions espanyoles el 10-N va ser la maçada més gran que ha patit el partit des de la seva fundació. Es va quedar amb 35 diputats i per davant va passar Vox com a tercera força. L'esperit del sorpasso al PSOE quedava enterrat en el calaix dels desitjos. La debilitat de Sánchez, però, que no va obtenir la majoria que esperava per governar en solitari, va ser la salvació per fer possible el govern de coalició al qual mesos abans es va negar.
Podem Catalunya, una pedra a la sabata
En paral·lel a la votació per renovar la cúpula de Podem a escala estatal, Podem Catalunya ha fet també l'elecció de la cap de llista per a les pròximes eleccions al Parlament. Es tracta de la representant que s'integrarà a la llista encapçalada per Jéssica Albiach, un cop la data dels comicis estigui fixada. Noe Bail, l'exlíder del partit que ha estat recentment rellevada a petició de la majoria de la direcció, s'ha imposat a la diputada al Parlament Conchi Abellán, la candidata oficialista apadrinada per la direcció dels comuns. El partit està en aquests moments en mans d'una gestora, la tercera que té des de la seva creació.
El cert és que Iglesias no ha aconseguit tenir prou ascendència sobre la cúpula de la branca catalana. No va congeniar amb Albano Dante Fachin, a qui va abocar a la dimissió, i només durant els mesos que Xavier Domènech va estar al capdavant de Podem Catalunya al mateix temps que Catalunya en Comú va acaronar la fita d'aconseguir la confluència amb els comuns. Amb la dimissió sobtada de Domènech, tampoc se'n va sortir amb el relleu. L'oficialitat dels comuns i de la direcció estatal van encimbellar Jaume Durall, però va ser Noe Bail -procedent de la direcció de Fachin- qui va guanyar contra pronòstic per tan sols 19 vots de diferència.
La confluència inacabada i la falta d'arrelament territorial, ha estat també un llast per consolidar l'espai a nivell territorial, una de les grans assignatures pendents del magma de les esquerres que tenen com a referent Ada Colau a Barcelona. La relació entre l'alcaldessa i Iglesias ha estat sempre complexa, però s'ha aplanat des de que Podem és al govern espanyol i que Jaume Asens és el nexe del grup parlamentari a Madrid.