10
de setembre
de
2022, 19:57
Actualitzat:
11
de setembre,
9:39h
Hi ha majoria independentista entre la societat catalana? Quina és la relació preferida amb l'Estat? Difícilment hi haurà una resposta nítida mentre l'Estat impedeixi la celebració d'un referèndum on tothom se senti cridat a participar, tot i que nombroses enquestes coincideixen en resultats similars. Ara bé, i en termes més conjunturals, gaudeix de suport la negociació entre les dues parts per assolir l'horitzó favorit? I encara més, quins perfils de catalans es decanten més per una o altra opció? L'independentòmetre és una eina interactiva creada per fer-hi una aproximació amb la màxima precisió, ja que permet discernir què responen els catalans a diverses qüestions sobre la relació entre Catalunya i Espanya en funció de dues característiques personals que se n'escullin.
Les dades estan extretes dels dos baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) publicats aquest 2022 i recullen els resultats de les preguntes sobre la relació preferida entre Catalunya i Espanya (amb quatre possibles respostes), sobre la voluntat d'una Catalunya independent (amb resposta binària) i sobre la defensa de la negociació per encarar la unitat o la independència. I el perfil que hi respon per filtrar els resultats permet triar dues variables d'entre 14 àmbits diferents: sexe, edat, lloc de naixement, interès per la política als diaris, interès per la política a la ràdio, interès per la política a la televisió, interès per la política a les xarxes socials, partit pel que se sent més simpatia, ideologia, lloc de naixement dels pares, situació laboral, orientació sexual, llengua materna i nivell d'estudis.
Aquestes dues enquestes sumen 4.000 respostes, les quals agregades i globalment apunten a que la independència és l'opció preferida d'entre les quatre plantejades pel que fa al vincle amb l'Estat, per davant de l'autonomia (29%) i el federalisme (22%), però escassament la tria un terç de la població (el 35%). Davant la pregunta binària, en canvi, un 42% afirma que la vol i la meitat dels catalans respon que no. Ara bé, l'equilibri real segurament és més ajustat, ja que no voler la independència no equival a rebutjar-la activament, sinó que hi ha un gruix de ciutadans que no hi té una posició ferma.
De fet, en demanar per com s'hauria de conduir la situació actual, un 40% respon que cal mantenir la unitat amb Espanya i un altre 40%, que cal avançar cap a la independència, exposant un empat quasi perfecte. A dins de cada bloc, però, aquells partidaris de la via dialogada gairebé tripliquen aquells que defugen aquesta opció. Més clarament en el sector unionista, per bé que, en l'altre, un 29% aposta per intentar la independència a través del diàleg i escassament l'11% optaria per la unilateralitat.
En tot cas, un cop s'exploren les respostes en perfils més concrets, emergeixen resultats fins i tot més interessants o desconeguts. No sorprèn que l'unionisme tingui més suport en persones nascudes a la resta de l'Estat o amb pares que en provenen o que tenen el castellà com a llengua materna -ocorre al revés amb aquells amb més arrels familiars al país-. Sí que pot encuriosir més, en canvi, saber que la independència té més aval en la franja de 50 a 64 anys, entre aquells que s'informen més sovint sobre política i entre els homosexuals o bisexuals, i que és majoritària en la població d'esquerres, entre altres possibles anàlisis, abordant una sola variable o combinant-ne dues.
Ara bé, abans de treure conclusions molt tancades, cal tenir en compte que, en l'estadística, la mida de la mostra importa. Les enquestes miren de ser representatives del conjunt de la ciutadania (i el CEO ha millorat darrerament en aquest sentit), però, quan es consulta un perfil concret que respongui a dues característiques concretes, el nombre de respostes que les recullen pot ser baix i, per tant, donar lloc a resultats esbiaixats. Així, entre els 4.000 enquestats recollits, només n'hi ha un que sigui homosexual i tingui simpatia per Vox, motiu pel qual no se'n pot desprendre massa res d'aquest perfil, com tampoc de l'únic que es decanta per la CUP i es defineix de dretes o dels cinc nascuts fora de l'Estat i amb el català com a llengua materna. Per evitar caure en aquest error, el següent desplegable inclou un mapa de calor amb el nombre d'observacions contingudes amb cada creuament de dues variables (cada combinació possible és un requadre):
Un segon error a evitar és establir que la correlació entre un posicionament determinat sobre la independència i alguna variable personal determinada situa aquesta variable com l'element directe essencial que explica la postura política. O, encara pitjor, inferir una causalitat entre els dos aspectes, és a dir, afirmar que el posicionament majoritari sobre la relació entre Catalunya i Espanya entre un perfil determinat és precisament a causa d'aquest element seleccionat que el caracteritza, una tesi que respon sovint a prejudicis ideològics.
Compte amb els estudis o la riquesa
Això s'entén millor si s'hi posen exemples. Així, com que el suport a l'unionisme decau com més augmenta el nivell d'estudis i, contràriament, l'independentisme creix entre universitaris i post-universitaris, els sobiranistes podrien arribar a argumentar que la gent amb pocs estudis tendeix a ser més unionista o fins i tot que és precisament l'escassa educació -o fins i tot intel·ligència- el que els fa prendre aquest posicionament nacional. La realitat, però, mai no és tan plana i hi ha molts elements que determinen a la vegada tant el nivell d'estudis com la posició política, tals com l'edat o els recursos familiars. La relació inicial podria ser, en realitat, el que es coneix com una correlació espúria.
Precisament en sentit contrari, l'unionisme assenyala sovint que la independència té més suport entre catalans de rendes altes -i en aquest cas, es comprova com els que estan a l'atur la rebutgen molt-, o encara més, que es defensa la independència per motius egoistes i insolidaris vers la resta de l'Estat. De nou, però, la realitat és més complexa i hi ha molts aspectes que impacten alhora en el nivell de riquesa i el projecte nacional, trencant aquest primer vincle tan alimentat des de determinats cercles. Un dels darrers estudis empírics que ha refutat aquesta tesi és precisament obra del director del CEO, Jordi Muñoz.
Les dades estan extretes dels dos baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) publicats aquest 2022 i recullen els resultats de les preguntes sobre la relació preferida entre Catalunya i Espanya (amb quatre possibles respostes), sobre la voluntat d'una Catalunya independent (amb resposta binària) i sobre la defensa de la negociació per encarar la unitat o la independència. I el perfil que hi respon per filtrar els resultats permet triar dues variables d'entre 14 àmbits diferents: sexe, edat, lloc de naixement, interès per la política als diaris, interès per la política a la ràdio, interès per la política a la televisió, interès per la política a les xarxes socials, partit pel que se sent més simpatia, ideologia, lloc de naixement dels pares, situació laboral, orientació sexual, llengua materna i nivell d'estudis.
Aquestes dues enquestes sumen 4.000 respostes, les quals agregades i globalment apunten a que la independència és l'opció preferida d'entre les quatre plantejades pel que fa al vincle amb l'Estat, per davant de l'autonomia (29%) i el federalisme (22%), però escassament la tria un terç de la població (el 35%). Davant la pregunta binària, en canvi, un 42% afirma que la vol i la meitat dels catalans respon que no. Ara bé, l'equilibri real segurament és més ajustat, ja que no voler la independència no equival a rebutjar-la activament, sinó que hi ha un gruix de ciutadans que no hi té una posició ferma.
De fet, en demanar per com s'hauria de conduir la situació actual, un 40% respon que cal mantenir la unitat amb Espanya i un altre 40%, que cal avançar cap a la independència, exposant un empat quasi perfecte. A dins de cada bloc, però, aquells partidaris de la via dialogada gairebé tripliquen aquells que defugen aquesta opció. Més clarament en el sector unionista, per bé que, en l'altre, un 29% aposta per intentar la independència a través del diàleg i escassament l'11% optaria per la unilateralitat.
En tot cas, un cop s'exploren les respostes en perfils més concrets, emergeixen resultats fins i tot més interessants o desconeguts. No sorprèn que l'unionisme tingui més suport en persones nascudes a la resta de l'Estat o amb pares que en provenen o que tenen el castellà com a llengua materna -ocorre al revés amb aquells amb més arrels familiars al país-. Sí que pot encuriosir més, en canvi, saber que la independència té més aval en la franja de 50 a 64 anys, entre aquells que s'informen més sovint sobre política i entre els homosexuals o bisexuals, i que és majoritària en la població d'esquerres, entre altres possibles anàlisis, abordant una sola variable o combinant-ne dues.
Ara bé, abans de treure conclusions molt tancades, cal tenir en compte que, en l'estadística, la mida de la mostra importa. Les enquestes miren de ser representatives del conjunt de la ciutadania (i el CEO ha millorat darrerament en aquest sentit), però, quan es consulta un perfil concret que respongui a dues característiques concretes, el nombre de respostes que les recullen pot ser baix i, per tant, donar lloc a resultats esbiaixats. Així, entre els 4.000 enquestats recollits, només n'hi ha un que sigui homosexual i tingui simpatia per Vox, motiu pel qual no se'n pot desprendre massa res d'aquest perfil, com tampoc de l'únic que es decanta per la CUP i es defineix de dretes o dels cinc nascuts fora de l'Estat i amb el català com a llengua materna. Per evitar caure en aquest error, el següent desplegable inclou un mapa de calor amb el nombre d'observacions contingudes amb cada creuament de dues variables (cada combinació possible és un requadre):
Un segon error a evitar és establir que la correlació entre un posicionament determinat sobre la independència i alguna variable personal determinada situa aquesta variable com l'element directe essencial que explica la postura política. O, encara pitjor, inferir una causalitat entre els dos aspectes, és a dir, afirmar que el posicionament majoritari sobre la relació entre Catalunya i Espanya entre un perfil determinat és precisament a causa d'aquest element seleccionat que el caracteritza, una tesi que respon sovint a prejudicis ideològics.
Compte amb els estudis o la riquesa
Això s'entén millor si s'hi posen exemples. Així, com que el suport a l'unionisme decau com més augmenta el nivell d'estudis i, contràriament, l'independentisme creix entre universitaris i post-universitaris, els sobiranistes podrien arribar a argumentar que la gent amb pocs estudis tendeix a ser més unionista o fins i tot que és precisament l'escassa educació -o fins i tot intel·ligència- el que els fa prendre aquest posicionament nacional. La realitat, però, mai no és tan plana i hi ha molts elements que determinen a la vegada tant el nivell d'estudis com la posició política, tals com l'edat o els recursos familiars. La relació inicial podria ser, en realitat, el que es coneix com una correlació espúria.
Precisament en sentit contrari, l'unionisme assenyala sovint que la independència té més suport entre catalans de rendes altes -i en aquest cas, es comprova com els que estan a l'atur la rebutgen molt-, o encara més, que es defensa la independència per motius egoistes i insolidaris vers la resta de l'Estat. De nou, però, la realitat és més complexa i hi ha molts aspectes que impacten alhora en el nivell de riquesa i el projecte nacional, trencant aquest primer vincle tan alimentat des de determinats cercles. Un dels darrers estudis empírics que ha refutat aquesta tesi és precisament obra del director del CEO, Jordi Muñoz.