L'amenaça d'un govern de dretes a Espanya encén les alarmes a l'empresariat català

Una aliança de PP i Vox mostrarà visions contrastades entre el poder econòmic madrileny i el català, perplexa per la maniobra contra Trias malgrat la bona sintonia amb el PSC i temerosa d'una revifada del conflicte polític

23 de juny del 2023
Actualitzat el 27 de juny a les 12:39h
Feijóo, arribant a les Jornades del Cercle.
Feijóo, arribant a les Jornades del Cercle. | Adrià Costa

En una situació política normal, l'escenari d'un probable govern de dretes a l'estat espanyol seria vist amb simpatia, quan no amb alegria, pel gruix del poder econòmic. Hi ha sectors rellevants del capitalisme espanyol, especialment l'arrelat a Madrid, que observen amb satisfacció el que pot ser un imminent canvi de torxa al cor de l'Estat. Però no és així en el cas de la classe econòmica catalana, on els sectors més sensibles contemplen el futur immediat amb recança o preocupació. El temor a que un govern del Partit Popular poc o molt condicionat per Vox pugui reobrir el conflicte polític a Catalunya i complicar l'horitzó econòmic és latent, segons alguns entorns del Cercle d'Economia o Foment del Treball.

Alberto Núñez Feijóo va ser molt aplaudit en les Jornades del Cercle d'Economia. El seu discurs en principi moderat i centrat en l'economia i l'empatia amb l'empresariat van entrar bé a les oïdes de l'auditori. "Feijóo sol no genera inquietud, molta menys de la que provocava José María Aznar quan va arribar a la Moncloa -diu un empresari assistent a les Jornades-. Però la dependència interna respecte al sector d'Isabel Díaz Ayuso i el pes que pot tenir Vox, això sí". Hi ha figures de l'empresariat que temen la "feblesa" de Feijóo davant la pressió dels sectors més radicals de la dreta. 

Entre els empresaris, Feijóo, certament, no fa por. Però no va sol i sí que en fan les aliances que es pot veure obligat a fer i els condicionants interns que pot tenir. Si en la seva intervenció al Cercle va bandejar la pregunta sobre possibles acords amb Vox tot dient que no volia pronunciar-se sobre escenaris que no desitjava, ara ja està clar que un acord PP-Vox és molt probable. Fins i tot en el cas que Feijóo, un cop a la Moncloa, no volgués un enduriment polític, és molt improbable que no es vegi condicionat per la mateixa pressió dels esdeveniments. 


El PSC, peça clau

En la visió de l'empresariat català sobre la política espanyola hi ha un actor clau, que és el PSC, un partit vist de manera cada vegada més clara com un bon interlocutor del món econòmic, un partit "moderat i previsible". Aquesta darrera, previsible, és la paraula més preuada dins de les patronals i més en aquests moments. Si Sánchez guanya el 23 de juliol serà gràcies a una aportació molt significativa d'escons al PSC. Sense un èxit esclatant dels socialistes a Catalunya, és impossible que se'n surti davant la dreta.

El paper jugat en això per l'actual direcció del PSC, totalment alineada amb el PSOE i la Moncloa, ha estat determinant, en especial la figura de Salvador Illa. Això malgrat que en els cercles econòmics -com ha explicat molt bé Manel Pérez a La Vanguardia- ha causat incomoditat el gir inesperat al ple de l'Ajuntament de Barcelona i el bandejament de Xavier Trias en l'elecció d'alcalde de Barcelona. L'establishment, amb Barcelona, tenia el cor dividit entre Trias, un dels seus, i Collboni, que els darrers havia acumulat mèrits fent oposició a Colau des de dins el seu govern i exercint d'interlocutor del món econòmic.

Precisament la incomoditat en sectors burgesos per la maniobra de darrera hora a Barcelona s'ha evidenciat en les pàgines de La Vanguardia. Després que l'editorial del diari deixés clar que "per governar no n’hi ha prou amb els vots, cal aconseguir majories suficients" i beneís Collboni, Xavier Vives, home de l'IESE i peça clau del Cercle d'Economia, escrivia que "el ple ­espectacle d'investidura de l'alcalde de Barcelona dissabte passat ha abonat la desafecció". En els sectors més oberts del Cercle hi ha la por al que pugui passar davant l'evidència si algú tan moderat com Trias ha aconseguit sumar els dos grans partits espanyols en contra.  


Dos empresariats diferents  

La mirada de l'empresariat català és molt diferent de l'espanyol davant del 23-J. De fet, ho és també el diagnòstic que es fa de la política econòmica de Pedro Sánchez, que troba comprensió en un sector empresarial català potser minoritari, però important. La relació que el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, ha mantingut amb la Moncloa en els darrers anys ha estat fluida. En el cas de Pimec, la patronal de les pimes, ha estat evident la bona sintonia amb el govern de coalició. El mateix Pedro Sánchez va participar l'any passat, de la mà d'Antoni Cañete, el president de les pimes, de l'acte de lliurament de premis que fa Pimec. Tot un gest que no es té amb un adversari. 

El panorama que es pot obrir a Espanya amb les eleccions del 23-J oferirà de nou una visió molt allunyada del que són les cultures empresarials madrilenya i catalana. L'anomenat "model Madrid" genera entusiasmes en una branca minoritària del capitalisme català, dominant al Círculo Ecuestre, però molt menys en la resta d'entitats econòmiques, que veuen en l'enfortiment d'aquest model un risc de "fractura". Feijóo ho sap i per això va deixar una frase al Cercle: "Espanya no és Madrid".    

Que en una entitat com el Cercle d'Economia hi hagin tingut un paper influent figures com Antón Costas, actual president del Consell Econòmic i Social a proposta del govern espanyol, o un pensador de l'esquerra com Josep Ramoneda, o actualment algú com Jordi Amat, seria incomprensible a Madrid. Com ho seria que un think tank patronal com és l'Institut d'Estudis Estratègics, creat per Foment i dirigit per un economista d'ànima democristiana com Jordi Alberich, gosi defensar un increment del salari mínim. Els qui treballen als laboratoris d'idees de la burgesia observen amb inquietud un increment de la tensió a Catalunya després del 23-J, però també que es trenquin els equilibris socials que, amb més o menys perícia, ha preservat el govern de coalició en assumptes com ara la lluita feminista.