És creïble el pronòstic del CIS per a les eleccions espanyoles? Alguns dubtes a la mostra i a la cuina

El baròmetre preelectoral del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) per al 23-J ha vist la llum aquest dimecres i, com acostuma a passar últimament, no ha deixat ningú indiferent. Com ja era previsible i ve sent costum, ha capgirat els pronòstics de tota la resta d'enquestes per a les eleccions espanyoles, disparant PSOE i Sumar i situant la dreta lluny de la Moncloa. A Catalunya, els socialistes surten especialment beneficiats i l'independentisme, enfonsat. Són creïbles les dades? En realitat, la mostra i la cuina presenten alguns dubtes.


Allò que contribueix en primer lloc a generar suspicàcia és fins a quin punt el CIS s'ha desmarcat de tota la resta d'enquestes de les últimes setmanes, cap de les quals situa la suma actual a la Moncloa per davant de PP i Vox. A més, això no és el primer cop que ocorre, sinó que és sistemàtic en els baròmetres d'aquest organismes depenent del govern espanyol, que sempre beneficia les expectatives dels seus integrants. I ja se sap, quan s'observa que tota la resta de cotxes condueixen en contra direcció, és probable que l'únic que erri realment sigui l'únic que es creu que ho fa bé. De fet, El País ja ha evidenciat que el CIS s'equivoca gairebé sempre, inflant les expectatives progressistes i s'estavella a les urnes. A les eleccions municipals de Barcelona també va ocórrer.
 


A què es pot deure aquest problema? Bona part de la crítica a l'actual CIS s'infla pel fet que el seu president, José Féliz Tezanos, era un membre de l'executiva estatal del PSOE quan va ser nomenat pel càrrec, amb l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa. No és que fos un expert proper al partit, sinó que n'era dirigent. Això en facilita els atacs, davant la possibilitat que actuï mirant al carnet, però igualment una observació detallada de la mostra i la cuina del baròmetre no el beneficien especialment. De fet, el mateix dimecres es va publicar el segon baròmetre de l'any del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), depenent de la Generalitat, amb resultats lleugerament diferents pel que fa als pronòstics de cara al 23-J a Catalunya. I la comparativa entre els dos models ajuda a explicar part de la problemàtica.

La mostra del baròmetre del CIS és enorme, consta de més de 29.000 entrevistes. D'aquestes, 3.380 es van fer a Catalunya, més que el sondeig del CEO, que en va fer 2.000. Ara bé, de poc serveix fer-ne moltes si la selecció dels entrevistats és esbiaixada, és a dir, si no està ben triada i no és representativa del conjunt de la població. I això és el que li ocorre al CIS: gairebé un 25% dels enquestats a Catalunya diuen que, a les eleccions espanyoles del 2019, van votar el PSC, uns deu punts més del que va ocórrer realment. Per contra, els votants de fa quatre anys de Junts estan molt infrarrepresentants, mentre que la mostra del CEO s'ajusta força més -excepte en la dreta espanyolista, on hi ha molt de vot ocult-.
 

El CEO ha actualitzat els criteris per seleccionar la mostra diversos cops, l'última vegada amb l'arribada del nou director, Jordi Muñoz, filant més prim en els barris i perfils on anar a fer les entrevistes per fer-les veritablement representatives. Això ha permès aconseguir una tria molt propera a la població general pel que fa a nombroses variables sociodemogràfiques. Al CIS, en canvi, no és estrany veure-hi diferències molt notables respecte el gruix de la ciutadania.

De fet, aquest organisme realitza les entrevistes per telèfon, un mitjà pel qual costa més controlar el perfil de l'enquestat. El CEO, en canvi, les fa presencialment, casa per casa, molt més representatiu a nivell territorial i podent distribuir les entrevistes per zones amb característiques diverses. I el biaix del CIS no només s'evidencia pel que fa al record de vot. Aquest organisme, per exemple, sobrerrepresenta els oients de la Ser, ja que en detecta més que de Catalunya Ràdio, molt lluny del que certifica l'EGM. I segons les enquestes, els oients de la Ser voten sobretot el PSC i, en segon lloc, els comuns, mentre que els de la ràdio pública són d'un perfil més independentista. El CIS també sobrerrepresenta els catalans de nivell universitari, mentre el CEO l'encerta més en tots dos àmbits, per posar dos exemples que es poden contrastar amb dades fiables de la realitat.
 
Les enquestes han de vetllar en primer lloc per aconseguir que la mostra d'enquestats estigui correctament seleccionada -i en aquest àmbit, l'esforç del CEO és notablement superior-. Tot i això, aquesta tria mai no serà un reflex perfecte de la societat, motiu pel qual el resultat extret en brut de les entrevistes ha de passar per l'anomenada cuina. Aquí és on es fan ponderacions per restar pes als perfils sobrerrepresentats a la mostra i donar-ne més a aquells de què no s'han trobat prou representants. Aquest pas ha de comportar el mínim de càlculs per evitar distorsions -i això ho permet una mostra ben seleccionada-, però a la cuina també es fan altres càlculs importants, com atorgar un possible vot als indecisos, més suports dels detectats a aquells partits amb vot ocult o repartir els escons segons la regla D'Hondt i els vots mínims per entrar a cada cirscumcscripció.
 

És encara vàlid el record de vot?

Un dels passos habituals aquí és ponderar en funció del record de vot de les anteriors eleccions, quan es detecta que determinats electorats no estan prou presents. Tot i això, Tezanos defensa que això no és del tot útil, ja que afirma que, amb l'actual volatilitat del mapa de partits i els canvis de vot en les eleccions de cada nivell, molts enquestats ja no recorden a qui van donar suport quatre anys abans en uns comicis determinats. Igualment, es pot confondre record de vot amb intenció de vot, és a dir, projectar al passat les simpaties polítiques del present. Aquesta problemàtica és certa, però la solució no és menysprear el record de vot, sinó buscar altres estratègies. I aquí tornen a emergir les diferències entre el CIS i el CEO.

Per una banda, Jordi Muñoz ha optat per la transparència absoluta del CEO, que publica de forma oberta els codis que usa per transformar, a la cuina, les dades brutes en estimacions de vot i escons. Així qualsevol les pot consultar i valorar si els càlculs són els adients. A més, per superar el problema de l'oblit del vot al cap del temps, aquest organisme pondera els resultats pel record de vot de les últimes eleccions celebrades, siguin del nivell que siguin. Pel que fa a aquest últim baròmetre, per exemple, ha equilibrat els resultats en funció del record de vot de les eleccions municipals de maig, molt recent i fresc.
 

Transparència contra opacitat

El CIS, en canvi, no pregunta per altres eleccions que les espanyoles i, a més, el mètode per cuinar-los i transformar-los no és gens clar. El darrer baròmetre adjuntava una nota metodològica, segons la qual té en compte 39 variables -entre les quals, el record de vot del 2019-, però les explicacions fan referència a documents encara no publicats, amb referències inintel·ligibles i poc detallades i, segons un article d'El Confidencial, amb més fum que ciència al darrere. No només la mostra del CIS pateix biaixos importants, sinó que el tractament que se li fa per mirar d'adequar els resultats és obscur.

Hi ha un exercici senzill per saber fins a quin punt la cuina influeix en la distribució de vot. En primer lloc, es tracta de ponderar la intenció de vot i la simpatia -per a aquells que no tenen vot decidit però sí senten simpatia per a algun partit- amb el record de vot de les eleccions del 2019, és a dir, recalibrar la projecció de vot en funció de quins electorats de fa quatre anys estan massa i poc representats. És molt simple i subjecte a les limitacions abans esmentades, però millor que res. I, en segon lloc, es pot comparar aquest percentatge amb el percentatge central d'escons que atorga cada enquesta a cada partit -el CIS no informa de l'estimació de vot per territoris-. La diferència vindria a ser l'efecte de la cuina.
 
Com es pot observar, les desviacions en el cas del CIS són especialment notables. Ja és normal que els partits amb més percentatge de suports els rendibilitzin més, ja que el sistema premia una mica les principals candidatures i, a més, les petites poden quedar fora a algunes circumscripcions. Ara bé, en el cas del PSC, amb un vot que ponderat quedaria en el 22,3%, el CIS li atorga el 42% dels escons, gairebé el duplica. Sembla força desproporcionat, cosa que indica que la seva cuina hauria tingut poc o gens en compte el record de vot del 2019 -sense identificar, per tant, el biaix a la mostra- o hauria inflat les expectatives dels socialistes amb els seus càlculs.

En canvi, el CIS atorga a Junts només un 9% dels diputats tot i tenir el 14% de vot, un cop ponderat, mentre que a la CUP li'n dona un o cap, malgrat que podria rebre fins a un 9% de vots. Per contra, el CEO també premia el PSC, però molt menys i dins dels marges esperables un cop resolts els problemes de record de vot, i amb la resta de partits és bastant proporcional. Sembla, però, que Sumar podria estar infraestimat -si es té en compte aquest model tan naïf- i, en el cas de Vox, els problemes es donen a les dues enquestes, ja que l'elevat vot ocult fa especialment problemàtic que se'l ponderi només per record de vot.
 

O èxit imprevist o relleu de Tezanos

En definitiva, la combinació de mostra mal seleccionada i procediments tan poc transparents a l'hora de moldejar-la no ajuden massa a la credibilitat del CIS. Sobretot quan ha de contraposar-se a altres enquestes que unànimement dibuixen escenaris tan diametralment oposats i havent-se situat sota la lupa de la tempesta política en col·locar-s'hi al capdavant un dirigent de partit. Sigui com sigui, si l'encerta ho farà quasi en solitari i Tezanos podrà posar-se una medalla i, si no ho fa, el relleu al capdavant de l'organisme serà immediat amb l'arribada de la dreta a la Moncloa.