07
de juliol
de
2023, 07:40
Actualitzat:
7:43h
El PDECat, també autoproclamat #EspaiCIU, comença la seva campanya electoral a l'avinguda Josep Tarradellas -evidentment- de Barcelona. Les proporcions de l'acte són inversament proporcionals a la quantitat de drets electorals de què disposa la formació neoconvergent: una plataforma reduïda com a escenari, quatres cadires de festa major, i una desena de persones del partit fent petar la xerrada discretament a 10 minuts de l'inici del míting, amb somriures plàcids i braços creuats. Per quantitat i per actitud, l'ambient és una mica el d'aquells Testimonis de Jehovà amb carretons que et trobes en una sortida de metro: si tu no t'hi adreces explícitament, ells no t'atabalaran.
A la carpa electoral que ha instal·lat el partit hi ha una tauleta. Germà Gordó hi està posant bé uns fulls DINA4 que contenen imprès un document Word amb el "decàleg" del partit de cara a aquestes eleccions. S'ha fet servir tinta de color pel logo i per algun títol destacat; aquí hi ha una despesa extra que no és menor. Els fulls -no es poden qualificar de díptics- reposen sobre una senyera clàssica, la de tota la vida, i és el mateix Gordó qui atén algunes persones que s'acosten a l'estand. Tot molt poca cosa, d'estar per casa, de partit que acaba de néixer tot just fa quasi 50 anys.
Quan Genís Boadella, diputat al Congrés, dona el tret de sortida a l'acte, una seixantena de persones dignifiquen l'escena. Boadella comença a posar en valor la feina del PDECat, però de seguida és interromput per un home gran i raríssim que baixa passejant i que veu l'oportunitat de resoldre's el seu dia. "¡Es todo mentira!", crida. Boadella gestiona molt bé la situació, aprofitant el crit per demostrar que no, que res del que diu és mentida, i continua amb la seva tirallonga argumental. Mentrestant, el cridaner, un claríssim home del Renaixement, va allunyant-se somrient i amb tota la parsimònia del món, després d'haver reconegut sottovoce que "no sé quiénes són". La qüestió és criticar, escolta.
Cauen les primeres gotes i, contraprogramant l'escaleta, Roger Montañola, el candidat independent però no independentista del partit, salta a la pista. Veient la nuvolada, els organitzadors han optat per avançar la seva intervenció. "El cel no ens acompanya i ens anticipa que hi haurà una pluja de vots pel PDECat #EspaiCiU", diu Montañola (després definirà aquests vots com a "vots silenciosos", una variant nova dins de l'esotèric univers de les majories silencioses).
I és que si una cosa està quedant clara en aquesta arrencada electoral és que aquest partit no només té nom, sinó també cognom. Es diu PDECat #EspaiCiU, ho remarquen en tot moment. I és probable que en acabar la campanya, d'aquí a quinze dies, ja tingui els vuit cognoms catalans que pertoquen, encara que tots ells es pronunciïn igual: Convergència i Unió.
El cognom #EspaiCiU serveix de paraigua a Montañola per esplaiar-se amb un reguitzell de titulars marca de la casa. Apuntant directament a Junts i a la CUP, el jove candidat desmunta el procés (només per la banda catalana) i fa un boca-boca enèrgic a l'autoestima de la dreta nostrada. Clama contra "l'esquerranització del nostre país", subratlla que "el procés s'ha acabat", lamenta que els catalans "ens hem fet antipàtics", reivindica que "val més el peix al cove que res al cove", conclou que "tenim els pitjors polítics del món", i convida tothom a "deixar de mirar els toros des de la barrera". Encara que ell en reclami més per Catalunya, Montañola sap vendre amb certa gràcia el seu peix.
A tot això, l'espai que ocupa l'escenari és tan poc esplèndid que, mentre ell parla, pel costat mateix de la plataforma hi passen runners, turistes amb maletes i gent que passeja el gos. Sembla un speakers' corner. Un context que encara es complica una mica més quan una Harley baixa Josep Tarradellas avall i el seu motor eixordador interromp el candidat, que prefereix esperar que la bèstia contaminant acabi d'allunyar-se per continuar amb el seu discurs. Justícia poètica, que diria Greta Thunberg.
Finalment, però, l'acte no acaba ofegat pel so de la Harley, sinó per la pluja, que ja és una nosa notable. Pateixo pel públic, que aguanta estoicament a les seves cadires malgrat la insistència del ruixadet. Pateixo pel Marc Solsona i la Lorena Iglesias, que juguen els minuts de descompte al faristol amb la ment més posada al cel que a la terra. Pateixo pels fulls que Germà Gordó alineava a la carpa. Pateixo per gairebé cada frame que ens ha donat aquest acte tan encongit i humit. I tot plegat és problemàtic perquè, com deia Tarradellas, amfitrió d'aquest míting: en política es pot fer tot, menys fer patir.
A la carpa electoral que ha instal·lat el partit hi ha una tauleta. Germà Gordó hi està posant bé uns fulls DINA4 que contenen imprès un document Word amb el "decàleg" del partit de cara a aquestes eleccions. S'ha fet servir tinta de color pel logo i per algun títol destacat; aquí hi ha una despesa extra que no és menor. Els fulls -no es poden qualificar de díptics- reposen sobre una senyera clàssica, la de tota la vida, i és el mateix Gordó qui atén algunes persones que s'acosten a l'estand. Tot molt poca cosa, d'estar per casa, de partit que acaba de néixer tot just fa quasi 50 anys.
Quan Genís Boadella, diputat al Congrés, dona el tret de sortida a l'acte, una seixantena de persones dignifiquen l'escena. Boadella comença a posar en valor la feina del PDECat, però de seguida és interromput per un home gran i raríssim que baixa passejant i que veu l'oportunitat de resoldre's el seu dia. "¡Es todo mentira!", crida. Boadella gestiona molt bé la situació, aprofitant el crit per demostrar que no, que res del que diu és mentida, i continua amb la seva tirallonga argumental. Mentrestant, el cridaner, un claríssim home del Renaixement, va allunyant-se somrient i amb tota la parsimònia del món, després d'haver reconegut sottovoce que "no sé quiénes són". La qüestió és criticar, escolta.
Cauen les primeres gotes i, contraprogramant l'escaleta, Roger Montañola, el candidat independent però no independentista del partit, salta a la pista. Veient la nuvolada, els organitzadors han optat per avançar la seva intervenció. "El cel no ens acompanya i ens anticipa que hi haurà una pluja de vots pel PDECat #EspaiCiU", diu Montañola (després definirà aquests vots com a "vots silenciosos", una variant nova dins de l'esotèric univers de les majories silencioses).
I és que si una cosa està quedant clara en aquesta arrencada electoral és que aquest partit no només té nom, sinó també cognom. Es diu PDECat #EspaiCiU, ho remarquen en tot moment. I és probable que en acabar la campanya, d'aquí a quinze dies, ja tingui els vuit cognoms catalans que pertoquen, encara que tots ells es pronunciïn igual: Convergència i Unió.
El cognom #EspaiCiU serveix de paraigua a Montañola per esplaiar-se amb un reguitzell de titulars marca de la casa. Apuntant directament a Junts i a la CUP, el jove candidat desmunta el procés (només per la banda catalana) i fa un boca-boca enèrgic a l'autoestima de la dreta nostrada. Clama contra "l'esquerranització del nostre país", subratlla que "el procés s'ha acabat", lamenta que els catalans "ens hem fet antipàtics", reivindica que "val més el peix al cove que res al cove", conclou que "tenim els pitjors polítics del món", i convida tothom a "deixar de mirar els toros des de la barrera". Encara que ell en reclami més per Catalunya, Montañola sap vendre amb certa gràcia el seu peix.
A tot això, l'espai que ocupa l'escenari és tan poc esplèndid que, mentre ell parla, pel costat mateix de la plataforma hi passen runners, turistes amb maletes i gent que passeja el gos. Sembla un speakers' corner. Un context que encara es complica una mica més quan una Harley baixa Josep Tarradellas avall i el seu motor eixordador interromp el candidat, que prefereix esperar que la bèstia contaminant acabi d'allunyar-se per continuar amb el seu discurs. Justícia poètica, que diria Greta Thunberg.
Finalment, però, l'acte no acaba ofegat pel so de la Harley, sinó per la pluja, que ja és una nosa notable. Pateixo pel públic, que aguanta estoicament a les seves cadires malgrat la insistència del ruixadet. Pateixo pel Marc Solsona i la Lorena Iglesias, que juguen els minuts de descompte al faristol amb la ment més posada al cel que a la terra. Pateixo pels fulls que Germà Gordó alineava a la carpa. Pateixo per gairebé cada frame que ens ha donat aquest acte tan encongit i humit. I tot plegat és problemàtic perquè, com deia Tarradellas, amfitrió d'aquest míting: en política es pot fer tot, menys fer patir.