11
de juliol
de
2023, 07:28
Actualitzat:
9:59h
"¡S'han donat la mà fins a 20 segons!" El periodista que narra la prèvia del debat -o "els minuts de vertigen", com en diu ell- no s'ho acaba. Els dos aspirants a la Moncloa no s'estan degollant mútuament durant els instants que precedeixen el gran moment televisiu, sinó que es tracten amb cordialitat. Tota una anomalia planetària que Atresmedia destaca enmig d'un autèntic publireportatge centrat en fardar de la seva capacitat de producció televisiva i de la seva oportunitat de concentrar tota l'atenció mediàtica.
És un gran dia a Atresmedia, "una cita històrica". Històrica pel seu share, evidentment, no pas pel país. S'entesten en subratllar que el plató és minimalista, però és l'única cosa minimalista en aquesta prèvia recarregada d'adjectius, de símils bèl·lics i/o futbolístics, i de pretensions. Com sempre que hi ha un esdeveniment d'aquestes característiques, d'altra banda.
El debat comença amb un comentari irònic de Sánchez sobre el fet que Feijóo no hagi volgut més debats en aquesta campanya electoral... amb tan mala sort que el gallec li torna la ironia amb prou gràcia. I aquesta primera cleca del popular, al primer minut d'intervenció, sorprèn Sánchez: "No sabia que vostè tenia sentit de l'humor". La frase arriba una mica com aquells gols prematurs del Barça al Madrid: massa aviat. Massa aviat per interrompre l'altre amb una gracieta nerviosa, provocada per una ansietat que de seguida acabarà de descontrolar-se.
Feijóo s'adona llavors de la fragilitat del president en aquest sentit i l'estreny amb mil retrets econòmics que tant se val si són certs o falsos, perquè els transmet amb serenitat i confiança i arriben a milions de televisions amb la mateixa serenitat i confiança. El popular sap que ha començat el debat tranquil, mentre que a Sánchez se'l veu obsessionat amb recuperar en aquest plató tot el que no ha volgut guanyar en desenes de platós durant la legislatura.
El líder socialista va a remolc de les dades que li llença Feijóo i li costa molt desempallegar-se'n. Per això quan el popular menciona el gasós "sanchisme", Sánchez s'hi agafa com si li anés la vida. Perquè li va la vida. L'home és conscient que, si no rescata el debat de la riuada de dades descontextualitzades que inunden el plató d'Atresmedia, patirà.
Però la llum socialista al final del túnel es veu de veritat quan l'economia dona pas a la igualtat. Aquí Sánchez s'agrada, defensa el segell del seu partit en aquest àmbit i acorrala el PP, complint amb les indicacions dels seus assessors de vincular permanentment els populars amb VOX. La indignació del president és sinceríssima (a Sánchez sempre se li nota massa quan actua i quan no ho fa). Però, de tan sincera, acaba sent excessiva: atropella Feijóo com un toro desbocat, sense deixar-lo parlar i provocant que els moderadors i mitja Espanya l'hagin de cridar a l'ordre.
En tornar de publicitat, per sort o per desgràcia, tot cau en picat. Els dos candidats arriben exhausts al bloc dels pactes. Es llencen pel cap VOX i Bildu amb un cansament evident. Sánchez no sap precisar als espectadors la diferència entre pactar uns pressupostos amb un partit polític i governar-hi, i intenta colar per tercera vegada (!) el concepte "Súper Vox", que vol ser una broma referent a la ferma unió entre el PP i VOX (com si fos Súper Glue) i que no he mencionat fins ara perquè el primer cop ja no feia especial gràcia. És un pèl trist, el tercer intent del president.
Com també ho és que moltes de les mentides de Feijóo siguin respostes pel socialista amb un desesperant "Té vostè un sentit de l'humor...". Feijóo pot tenir tot el sentit de l'humor que vulguis, Pedro, però tu tens l'oportunitat de rascar vots i no els estàs rascant. De fet, Sánchez és plenament conscient de les dificultats que té per rebatre els atacs del popular. No sap empènyer fins a la porteria pilotes que cauen soles a l'àrea, i aquesta impotència s'acaba veient reflectida en les seves fluixes respostes improvisades.
Cap al tram final, només la transparència dona un respir al president, que presumeix de ser un polític lliure i net de corrupció. De fet, ell mateix és qui treu el tema del Falcon i dedica uns quants minuts a explicar-lo en profunditat. Allò d'unir-se a l'enemic si ja no pots més amb ell, suposo. Moment en què Feijóo excel·leix en el seu cinisme amb un "Però seguirem parlant del seu Falcon?" que mereix l'ovació tant entusiasta com incrèdula de qui escriu aquestes ratlles. Sens dubte, aquest debat haurà servit a Feijóo per demostrar que és més hàbil en l'ús de la demagògia i de la resposta ràpida del que Sánchez i l'esquerra espanyola creien.
Bé, i també li haurà servit per guanyar les eleccions. Perquè fins i tot el minut d'or final cau de la seva part. Cap dels dos candidats és brillant, però Feijóo sap posar cara de president gallec, aquella barreja exacta de patxorra ordenada i de solvència mundana que tant valora el votant mitjà espanyol. Entre això i l'ansietat inoperant del president, manifesta del primer a l'últim minut, podem afirmar que amb tota probabilitat aquesta nit ha estat el mateix Sánchez qui ha derogat el sanchisme.