16
de juliol
de
2023, 15:06
Actualitzat:
17:42h
Molts vanos movent-se entre el públic mentre s'esgoten els minuts perquè comenci l'acte central de campanya de Junts a Amer. A la plaça del Monestir, una xafogor insuportable i alguns centenars de persones esperen la presència de Míriam Nogueras i, sobretot, la del veí i president Carles Puigdemont.
Per fer temps, als peus de l'escenari -ben ideat i farcit de plantes- la gent es fa fotos onejant l'estelada i diverses patums del partit abracen amics, coneguts i saludats. Hi són Turull, Borràs, Castellà, Canadell, Calvo, Pujol, Cleries... Els petons més sol·licitats, però, són els de Marta Madrenas, exalcaldessa de Girona, i les anècdotes més preuades sempre seran les de Laura Borràs: "Tu també eres al concert? Jo també hi tenia la Marta!". La calor de Harry Styles ha estat tot un respir en aquesta irrespirable campanya espanyola.
A la façana del Museu Etnològic, que dona a la plaça, la JNC hi desplega una lona amb la cara de Puigdemont i el lema "Persistirem i guanyarem"; al mateix temps, al voltant de l'escenari, membres de l'organització despleguen algunes desenes més de cadires, perquè ja es veu que avui farem curt. Malgrat el clima, la plaça -força reduïda per ser un míting central- fa goig.
La veu inconfusible de Jofre Bardagí, amb un "No surrender" marca de la casa, enceta l'acte i dona pas a un clímax d'aplaudiments que serviran per rebre sobre l'escenari a més de 12 candidats i representants de Junts, en un ambient semblant al del Gàmper quan els jugadors surten un per un a saludar la nova temporada. Una gentada. Una desmesura. Sembla ben bé una tertúlia de Josep Cuní, l'escenari. Amb la diferència que aquí tots podran parlar.
De fet, quan ja fa una hora que l'acte belluga i l'infern s'ha consolidat, encara no hem escoltat ni Jordi Turull, ni Míriam Nogueras, ni el president Puigdemont. Pel faristol hi han passat totes les veus possibles de l'entorn juntaire (només hi ha faltat una reflexió ràpida de Pilar Rahola sobre Sílvia Orriols), però les grans estrelles encara no han aparegut.
(Sap greu haver d'apuntar que aquest matí Nogueras no llueix les precioses espardenyes catalanes omnipresents en la seva imatge electoral. No sabria assegurar-vos, per tant, si avui també és més catalana i més independentista que tots vosaltres junts. Entenc que sí, però és una informació que aquest cop als ciutadans no se'ns ha donat mastegada).
En iniciar la seva proclama, Nogueras agraeix a Demòcrates i a Moviment d'Esquerres que s'hagin unit a la candidatura de Junts, perquè "la nostra família es diu Catalunya". Antoni Castellà li torna l'aplaudiment amb un somriure ben nutrit que en aquest precís moment ja està desestabilitzant les institucions espanyoles. Després, com ha fet durant tota la campanya, posa èmfasi en els greuges dels catalans amb l'Estat, abocant dades i crits al micròfon. "Estem ben fotuts en aquesta Espanya!". Finalment, la candidata assumeix "una de les responsabilitats més grans que he tingut mai, que és donar la paraula al nostre president". Cadascú se sap allò seu.
Un cop resolta la colossal responsabilitat amb solvència i amb fugaces llàgrimes als ulls, Puigdemont apareix en pantalla. Crits de "president, president!" i un aire d'estima i d'emoció sincera en l'ambient. Des de Waterloo, agraeix a Nogueras i a Junts la feina feta i posa en valor les trinxeres que l'independentisme ha de defensar dia a dia. El perfil del president aquest matí, però, és més baix del que sol ser habitual, tant pel què com pel com.
Per sort i per desgràcia, el context és poderós, i quan en l'últim minut Puigdemont s'adreça als amerencs i amerenques amb un to afectuós i profund, les emocions refloten. Aquest últim instant era el veritable sentit d'aquest acte. Els 90 minuts previs només han estat un preàmbul llarg i feixuc. Avui el president Puigdemont ha desestabilitzat els sentiments d'Amer, gairebé amb la mateixa força que Antoni Castellà desestabilitzarà demà Espanya.