21
de juliol
de
2023, 07:25
Actualitzat:
10:18h
La majoria absoluta d'Aznar el 2000 (44%, 183 escons) va obrir les portes a una segona legislatura molt diferent de l'anterior. Ja ho deixaven clar els crits eufòrics a Génova la nit electoral. "Sin los catalanes, sin los catalanes". En efecte, Aznar va governar sense els nacionalistes catalans i bascos i, de fet, emprant el rodet parlamentari. La prepotència, que una vegada va ser també marca del Felipe González pletòric, va ser un tret del líder conservador i va tenir alguna imatge ben simbòlica, com quan va casar una filla a l'Escorial.
El 2000 va ser un any dur pel que fa al terrorisme: ETA va matar 23 persones, després de trencar la treva, segurament un dels errors més greus de l'organització. El juny del 2002, s'aprovava la llei orgànica de partits polítics, que permetia la il·legalització de Batasuna. En tots els àmbits es va produir una regressió i la política espanyola va entrar en una espiral de tensió.
Paradoxalment, el triomf més esclatant de la dreta des de l'inici de la Transició, la majoria absoluta d'Aznar, començava a donar signes d'erosió. El juny del 2002, Aznar va afrontar una vaga general després de fer aprovar l'anomenat decretazo que retallava les prestacions d'atur. El cas Prestige, amb l'enfonsament de més de 70.000 tones de combustible a Galícia, va suposar la catàstrofe ecològica més greu de la història a Espanya, i l'intent de minimitzar-ho va suposar un cost enorme per al PP, que acabaria perdent la Xunta.
Hi va haver un conflicte a mig camí entre la crisi diplomàtica i la xarlotada, que va ser l'episodi del Perejil, un illot ignot que el Marroc reclamava com a propi i que gendarmes enviats per Rabat van ocupar el juliol del 2002. Aquell pols, potser una prova del Marroc per tastar la solidesa d'Aznar, va acabar amb l'enviament de tropes espanyoles per desallotjar els marroquins. La cosa hagués pogut anar més lluny, però la intervenció de Washington va aconseguir una sortida pacífica del cas. En aquell moment, Aznar ja havia teixit una bona relació amb l'Administració Bush, molt conservadora. El Marroc, devia guardar-se l'escena.
La decisió de Bush d'imposar un ultimàtum al règim de l'Iraq, al qual s'acusava sense proves de vinculació amb l'11-S, va fer veure a Aznar que podia jugar en la lliga de les grans potències. Desoint consells d'aliats i adversaris, va volar a les Açores per trobar-se amb Bush i amb Tony Blair, un encontre que va suposar l'últim avís a un Saddam Hussein acusat de posseir armes de destrucció massiva. La invasió de l'Iraq, iniciada el 20 de març del 2003, va acabar amb el govern iraquià en breu, però va crear molts problemes a l'espanyol, que li va donar suport entusiasta. El país es va convertir en una gran onada de manifestacions i protestes, massives i transversals, ja que fins i tot Joan Pau II es va afegir al "No a la guerra". La crispació es va estendre per la societat i la política.
El PSOE, després de la garrotada del 2000, va confiar el seu futur en un jove i refrescant José Luis Rodríguez Zapatero. El PP, per la seva banda, amb un Aznar que va decidir no anar a un tercer mandat -en això sí que va ser reformista-, va anar a les eleccions del 2004, convocades per al 14 de març, amb Mariano Rajoy, conservador, discret i gallec. Es preveia un nou triomf del PP, però lluny del 2000 i amb un Zapatero a l'alça.
L'11-M ho va capgirar tot. Tres dies abans de les eleccions, es va produir el pitjor atemptat en temps de pau a Europa. Diverses explosions en dos trens que entraven a l'estació d'Atotxa de Madrid van deixar l'indret convertit en un cementiri sagnant, amb 191 morts i centenars de ferits. Al cap de poques hores, els serveis secrets britànics ja apuntaven a l'autoria jihadista i una branca vinculada a Al-Qaida va reivindicar l'atemptat aquell vespre.
Aznar i el govern espanyol van jugar tant com van poder a defensar la carta d'ETA com a culpable. Ho van fer en un primer moment, quan ho creia tothom, però també els dies següents. El mateix Aznar va trucar als directors dels principals diaris per assegurar-ho, tot i que al pas de les hores semblava desmentir-se la pista basca. Les manifestacions en repulsa per l'acte terrorista aviat van esdevenir concentracions entorn el crit Qui ha estat? La gestió de l'executiu aquells dies va ser desastrosa, amb un ministre de l'Interior, Ángel Acebes, negant-se a descartar, encara el mateix diumenge electoral, l'autoria d'ETA.
Aznar mai ha perdonat a la societat espanyola que l'hagués castigat per dir una mentida. Abans de fer autocrítica, ha preferit fer-se fort en les seves creences. Una pregunta pot assaltar sempre quan s'està davant la figura de l'expresident: com hagués evolucionat la trajectòria del dirigent conservador si ETA, en una estratègia intel·ligent, hagués optat per convertir en definitiu l'alto el foc i li hagués agafat la paraula a l'Aznar dels "contactes amb l'MLNV"? Mai ho sabrem. Però l'escenari d'un procés de pacificació a finals dels 90 hagués canviat les coses. En tot cas, Aznar, potser, hagués pogut ser un altre.
El 2000 va ser un any dur pel que fa al terrorisme: ETA va matar 23 persones, després de trencar la treva, segurament un dels errors més greus de l'organització. El juny del 2002, s'aprovava la llei orgànica de partits polítics, que permetia la il·legalització de Batasuna. En tots els àmbits es va produir una regressió i la política espanyola va entrar en una espiral de tensió.
Paradoxalment, el triomf més esclatant de la dreta des de l'inici de la Transició, la majoria absoluta d'Aznar, començava a donar signes d'erosió. El juny del 2002, Aznar va afrontar una vaga general després de fer aprovar l'anomenat decretazo que retallava les prestacions d'atur. El cas Prestige, amb l'enfonsament de més de 70.000 tones de combustible a Galícia, va suposar la catàstrofe ecològica més greu de la història a Espanya, i l'intent de minimitzar-ho va suposar un cost enorme per al PP, que acabaria perdent la Xunta.
Hi va haver un conflicte a mig camí entre la crisi diplomàtica i la xarlotada, que va ser l'episodi del Perejil, un illot ignot que el Marroc reclamava com a propi i que gendarmes enviats per Rabat van ocupar el juliol del 2002. Aquell pols, potser una prova del Marroc per tastar la solidesa d'Aznar, va acabar amb l'enviament de tropes espanyoles per desallotjar els marroquins. La cosa hagués pogut anar més lluny, però la intervenció de Washington va aconseguir una sortida pacífica del cas. En aquell moment, Aznar ja havia teixit una bona relació amb l'Administració Bush, molt conservadora. El Marroc, devia guardar-se l'escena.
De les Açores a la tragèdia
La decisió de Bush d'imposar un ultimàtum al règim de l'Iraq, al qual s'acusava sense proves de vinculació amb l'11-S, va fer veure a Aznar que podia jugar en la lliga de les grans potències. Desoint consells d'aliats i adversaris, va volar a les Açores per trobar-se amb Bush i amb Tony Blair, un encontre que va suposar l'últim avís a un Saddam Hussein acusat de posseir armes de destrucció massiva. La invasió de l'Iraq, iniciada el 20 de març del 2003, va acabar amb el govern iraquià en breu, però va crear molts problemes a l'espanyol, que li va donar suport entusiasta. El país es va convertir en una gran onada de manifestacions i protestes, massives i transversals, ja que fins i tot Joan Pau II es va afegir al "No a la guerra". La crispació es va estendre per la societat i la política.El PSOE, després de la garrotada del 2000, va confiar el seu futur en un jove i refrescant José Luis Rodríguez Zapatero. El PP, per la seva banda, amb un Aznar que va decidir no anar a un tercer mandat -en això sí que va ser reformista-, va anar a les eleccions del 2004, convocades per al 14 de març, amb Mariano Rajoy, conservador, discret i gallec. Es preveia un nou triomf del PP, però lluny del 2000 i amb un Zapatero a l'alça.
L'11-M ho va capgirar tot. Tres dies abans de les eleccions, es va produir el pitjor atemptat en temps de pau a Europa. Diverses explosions en dos trens que entraven a l'estació d'Atotxa de Madrid van deixar l'indret convertit en un cementiri sagnant, amb 191 morts i centenars de ferits. Al cap de poques hores, els serveis secrets britànics ja apuntaven a l'autoria jihadista i una branca vinculada a Al-Qaida va reivindicar l'atemptat aquell vespre.
Aznar i el govern espanyol van jugar tant com van poder a defensar la carta d'ETA com a culpable. Ho van fer en un primer moment, quan ho creia tothom, però també els dies següents. El mateix Aznar va trucar als directors dels principals diaris per assegurar-ho, tot i que al pas de les hores semblava desmentir-se la pista basca. Les manifestacions en repulsa per l'acte terrorista aviat van esdevenir concentracions entorn el crit Qui ha estat? La gestió de l'executiu aquells dies va ser desastrosa, amb un ministre de l'Interior, Ángel Acebes, negant-se a descartar, encara el mateix diumenge electoral, l'autoria d'ETA.
Zapatero president
El 14 de març, el 77% de l'electorat va anar a les urnes. El PSOE, amb un 42% dels vots, va obtenir 164 escons, mentre que el PP va assolir el 37% i 148 escons. L'atemptat, però sobretot, la pèssima gestió de confusió i mentides de la Moncloa i Interior van decidir el resultat. Aznar, que havia previst abandonar el poder com un Reagan després de 8 anys deixant els republicans a la Casa Blanca, va haver de veure com la seva voluntat napoleònica de ser actor de primer pla en l'escena internacional, tot i fent costat a una guerra sense raons i basada en mentides, es convertia en una llosa i havia de cedir pas a Zapatero a la Moncloa.Aznar mai ha perdonat a la societat espanyola que l'hagués castigat per dir una mentida. Abans de fer autocrítica, ha preferit fer-se fort en les seves creences. Una pregunta pot assaltar sempre quan s'està davant la figura de l'expresident: com hagués evolucionat la trajectòria del dirigent conservador si ETA, en una estratègia intel·ligent, hagués optat per convertir en definitiu l'alto el foc i li hagués agafat la paraula a l'Aznar dels "contactes amb l'MLNV"? Mai ho sabrem. Però l'escenari d'un procés de pacificació a finals dels 90 hagués canviat les coses. En tot cas, Aznar, potser, hagués pogut ser un altre.