22
de juliol
de
2023, 16:30
Actualitzat:
24
de juliol,
12:52h
La quasi totalitat de les enquestes -amb l'excepció del molt qüestionat CIS- apunten a una victòria del PP aquest 23-J. La possibilitat que Alberto Núñez Feijóo arribi a la Moncloa són elevades i el relat d'una dreta triomfant, probablement amb el suport de Vox o sense la seva assistència, semblen elevades. Amb tot, la darrera setmana de campanya -que ha estat intensament polaritzada i amb un PP abocat a una estratègia molt agressiva- se li ha fet llarga al PP i el dia de les urnes apareix com a molt més obert del previst. Però una majoria que acabés liderada altre cop per Pedro Sánchez seria una sorpresa.
Les "sorpreses" electorals estan íntimament vinculades a l'esperit mateix de la democràcia. Al final, les enquestes mostren tendències i és l'elector qui decideix, en vot secret, el seu sufragi. Només les dictadures coneixen amb temps els resultats. És coneguda la resposta donada pel cardenal filipí Jaime Sin al dictador Ferdinand Marcos, quan aquest es meravellava de la rapidesa en conèixer els resultats de les eleccions als Estats Units. "A les Filipines som més ràpids. Coneixem els resultats abans d'obrir les urnes". Aquest diumenge, els electors parlaran. Però aquí teniu alguns casos importants en què les urnes han desmentit els sondejos.
Potser el cas més emblemàtic d'una sorpresa electoral es va donar al Regne Unit el 1945. El país sortia de la Segona Guerra Mundial com a vencedor i el seu primer ministre, el conservador Winston Churchill, emergia gairebé com una figura mítica, el líder que amb la seva obstinació i la seva paraula va donar moral al Regne Unit quan, el 1940, les bombes alemanyes queien sense misericòrdia sobre les ciutats britàniques. Churchill va ser clau en la capacitat de resistència. Un mes després de la capitulació d'Alemanya, els britànics van anar a votar. Era el 5 de juliol del 1945.
Churchill havia estat a Ialta uns mesos abans, preparant amb els líders aliats -Roosevelt, Stalin- el món que reconstruirien. Es preparava la cimera de Postdam. Però alhora que celebrava la victòria, el país estava exhaust. La guerra també havia mostrat les profundes desigualtats de la classista societat britànica. Conservadors, laboristes i liberals havien governat junts durant la guerra en un govern d'unitat nacional, però ara Churchill lluitava contra el laborista Clement Attlee. El lema dels conservadors, Acabem la feina, va atreure menys que l'Entomem el futur d'Attlee.
Churchill menyspreava Attlee i feia acudits sobre ell: "Un cotxe s'atura davant Downing Street. S'obre la porta. No surt ningú: arriba Attlee". Però aquest Attlee va aconseguir un 47% dels vots i 393 escons al parlament enfront el 36% dels conservadors, que no van arribar als 200 diputats. La societat britànica deia adeu als somnis de mantenir un imperi que s'esquerdava i reclamava, després de l'esforç bèl·lic, prioritzar les urgències socials. El Churchill derrotat encara tornaria al poder el 1951, però ja seria un governant gris. El govern laborista (1945-51) va ser un dels més brillants de la història del Regne Unit: creació del servei nacional de salut, pla d'habitatges de lloguer i inici de la descolonització de l'Índia i la major part del pastís colonial.
Si just a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, es va estendre el que algú ha anomenat esperit del 1945, un sentiment de conquesta del futur, que per força havia de ser millor, molt aviat es van reforçar corrents conservadores, encara més amb l'inici de la Guerra Freda. Als EUA, això es va produir de seguida. El demòcrata Roosevelt, el carismàtic president, va morir el 1945. El seu successor, Harry Truman, va ser lleial al seu llegat, però no tenia la seva autoritat i es va trobar a partir de novembre del 1946 amb un Congrés dominat pels republicans més conservadors. La campanya presidencial dl 1948 seria a cara de gos.
Tots les enquestes auguraven el triomf de Thomas Dewey, governador de Nova York. Els demòcrates portaven 20 anys a la Casa Blanca i patien un desgast. Però Truman, també infravalorat com Attlee, de qui els rivals recordaven que havia començat treballant en una botiga de camises, va desmentir els pronòstics. Va pujar a un tren que va recórrer el país, va parar a centenars de pobles i va mobilitzar l'Amèrica del New Deal, la coalició de treballadors del país profund, pagesos que havien sobreviscut gràcies als programes socials després de la Depressió i els sectors progressistes de les ciutats. El Chicago Tribuneva llançar una edició la nit electoral ("Dewey derrota Truman") que ha passat a la història com un dels ridículs més grans de la premsa. En aquest cas, de la més conservadora. Truman va romandre quatre anys més a la Casa Blanca.
Les eleccions a la República Federal Alemanya del 1976, sense tenir l'espectacularitat dels casos anteriors, també van acabar desmentint la major part de sondejos. Després d'una llarga era de governs conservadors (1949-69), el 1969 el Partit Socialdemòcrata (SPD), d'esquerra moderada, i els liberals centristes de l'FDP van sumar forces i van aconseguir l'alternança amb la figura de Willy Brandt. Van ser anys de reformes i obertura a l'est, que li va valer a Brandt el Nobel de la Pau. El 1972, Brandt va guanyar clarament. Però l'escàndol Guillaume, un assessor del canceller que era espia de l'Alemanya comunista, va obligar el canceller a dimitir.
El va succeir Helmut Schmidt, un dirigent de l'ala dreta de l'SPD, pragmàtic i tecnòcrata.No tenia el carisma de Brandt però va anar consolidant un perfil de governant solvent i dialèctic implacable. En les eleccions de l'octubre del 1976, la democristiana CDU va estar al davant de la major part d'enquestes, que li donaven unes dècimes per damunt del 50%. "Llibertat o socialisme" va ser l'eslògan de la CDU -copiat, per cert, pel PP en alguna campanya-, que tenia Helmut Kohl de candidat i va fer una campanya molt agressiva presentant Schmidt com un radical, cosa delirant. El bloc de la CDU i la CSU bavaresa van superar el 47%, sent la força més votada. Al Bundestag, però, SPD i liberals van assolir una majoria justa de 10 escons. Prou per governar.
La sorpresa electoral més espectacular dels darrers anys ha estat la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA de novembre del 2016 enfront Hillary Clinton. És un cas que tothom té ben viu i que ha deixat empremta en tota la política internacional. Com en un salt d'obstacles, el multimilionari de Nova York va saber capitalitzar el malestar de la societat nord-americana i va beneficiar-se de la multitud de candidats dins del Partit Republicà. Això en primer lloc. Després, va tenir la sort de competir amb una Clinton que simbolitzava per molta gent -segurament de manera injusta- les elits de sempre. Trump va guanyar.
Les enquestes es van equivocar? No exactament. Clinton va assolir prop de 66 milions de vots, quasi 3 més que Trump. Però el conservador va poder sumar més estats al seu sarró i en el col·legi electoral es va imposar per 304 a 227 vots electorals. Després, va perdre el 2020 i ara prepara, enmig d'un allau de causes judicials, una nova campanya per al 2024.
Les "sorpreses" electorals estan íntimament vinculades a l'esperit mateix de la democràcia. Al final, les enquestes mostren tendències i és l'elector qui decideix, en vot secret, el seu sufragi. Només les dictadures coneixen amb temps els resultats. És coneguda la resposta donada pel cardenal filipí Jaime Sin al dictador Ferdinand Marcos, quan aquest es meravellava de la rapidesa en conèixer els resultats de les eleccions als Estats Units. "A les Filipines som més ràpids. Coneixem els resultats abans d'obrir les urnes". Aquest diumenge, els electors parlaran. Però aquí teniu alguns casos importants en què les urnes han desmentit els sondejos.
Churchill, el mite vençut
Potser el cas més emblemàtic d'una sorpresa electoral es va donar al Regne Unit el 1945. El país sortia de la Segona Guerra Mundial com a vencedor i el seu primer ministre, el conservador Winston Churchill, emergia gairebé com una figura mítica, el líder que amb la seva obstinació i la seva paraula va donar moral al Regne Unit quan, el 1940, les bombes alemanyes queien sense misericòrdia sobre les ciutats britàniques. Churchill va ser clau en la capacitat de resistència. Un mes després de la capitulació d'Alemanya, els britànics van anar a votar. Era el 5 de juliol del 1945.Churchill havia estat a Ialta uns mesos abans, preparant amb els líders aliats -Roosevelt, Stalin- el món que reconstruirien. Es preparava la cimera de Postdam. Però alhora que celebrava la victòria, el país estava exhaust. La guerra també havia mostrat les profundes desigualtats de la classista societat britànica. Conservadors, laboristes i liberals havien governat junts durant la guerra en un govern d'unitat nacional, però ara Churchill lluitava contra el laborista Clement Attlee. El lema dels conservadors, Acabem la feina, va atreure menys que l'Entomem el futur d'Attlee.
Churchill menyspreava Attlee i feia acudits sobre ell: "Un cotxe s'atura davant Downing Street. S'obre la porta. No surt ningú: arriba Attlee". Però aquest Attlee va aconseguir un 47% dels vots i 393 escons al parlament enfront el 36% dels conservadors, que no van arribar als 200 diputats. La societat britànica deia adeu als somnis de mantenir un imperi que s'esquerdava i reclamava, després de l'esforç bèl·lic, prioritzar les urgències socials. El Churchill derrotat encara tornaria al poder el 1951, però ja seria un governant gris. El govern laborista (1945-51) va ser un dels més brillants de la història del Regne Unit: creació del servei nacional de salut, pla d'habitatges de lloguer i inici de la descolonització de l'Índia i la major part del pastís colonial.
"Dewey derrota Truman"
Si just a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, es va estendre el que algú ha anomenat esperit del 1945, un sentiment de conquesta del futur, que per força havia de ser millor, molt aviat es van reforçar corrents conservadores, encara més amb l'inici de la Guerra Freda. Als EUA, això es va produir de seguida. El demòcrata Roosevelt, el carismàtic president, va morir el 1945. El seu successor, Harry Truman, va ser lleial al seu llegat, però no tenia la seva autoritat i es va trobar a partir de novembre del 1946 amb un Congrés dominat pels republicans més conservadors. La campanya presidencial dl 1948 seria a cara de gos.Tots les enquestes auguraven el triomf de Thomas Dewey, governador de Nova York. Els demòcrates portaven 20 anys a la Casa Blanca i patien un desgast. Però Truman, també infravalorat com Attlee, de qui els rivals recordaven que havia començat treballant en una botiga de camises, va desmentir els pronòstics. Va pujar a un tren que va recórrer el país, va parar a centenars de pobles i va mobilitzar l'Amèrica del New Deal, la coalició de treballadors del país profund, pagesos que havien sobreviscut gràcies als programes socials després de la Depressió i els sectors progressistes de les ciutats. El Chicago Tribuneva llançar una edició la nit electoral ("Dewey derrota Truman") que ha passat a la història com un dels ridículs més grans de la premsa. En aquest cas, de la més conservadora. Truman va romandre quatre anys més a la Casa Blanca.
Alemanya, 1976: Schmidt derrota les expectatives
Les eleccions a la República Federal Alemanya del 1976, sense tenir l'espectacularitat dels casos anteriors, també van acabar desmentint la major part de sondejos. Després d'una llarga era de governs conservadors (1949-69), el 1969 el Partit Socialdemòcrata (SPD), d'esquerra moderada, i els liberals centristes de l'FDP van sumar forces i van aconseguir l'alternança amb la figura de Willy Brandt. Van ser anys de reformes i obertura a l'est, que li va valer a Brandt el Nobel de la Pau. El 1972, Brandt va guanyar clarament. Però l'escàndol Guillaume, un assessor del canceller que era espia de l'Alemanya comunista, va obligar el canceller a dimitir.El va succeir Helmut Schmidt, un dirigent de l'ala dreta de l'SPD, pragmàtic i tecnòcrata.No tenia el carisma de Brandt però va anar consolidant un perfil de governant solvent i dialèctic implacable. En les eleccions de l'octubre del 1976, la democristiana CDU va estar al davant de la major part d'enquestes, que li donaven unes dècimes per damunt del 50%. "Llibertat o socialisme" va ser l'eslògan de la CDU -copiat, per cert, pel PP en alguna campanya-, que tenia Helmut Kohl de candidat i va fer una campanya molt agressiva presentant Schmidt com un radical, cosa delirant. El bloc de la CDU i la CSU bavaresa van superar el 47%, sent la força més votada. Al Bundestag, però, SPD i liberals van assolir una majoria justa de 10 escons. Prou per governar.
Trump guanya... amb menys vots
La sorpresa electoral més espectacular dels darrers anys ha estat la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA de novembre del 2016 enfront Hillary Clinton. És un cas que tothom té ben viu i que ha deixat empremta en tota la política internacional. Com en un salt d'obstacles, el multimilionari de Nova York va saber capitalitzar el malestar de la societat nord-americana i va beneficiar-se de la multitud de candidats dins del Partit Republicà. Això en primer lloc. Després, va tenir la sort de competir amb una Clinton que simbolitzava per molta gent -segurament de manera injusta- les elits de sempre. Trump va guanyar.Les enquestes es van equivocar? No exactament. Clinton va assolir prop de 66 milions de vots, quasi 3 més que Trump. Però el conservador va poder sumar més estats al seu sarró i en el col·legi electoral es va imposar per 304 a 227 vots electorals. Després, va perdre el 2020 i ara prepara, enmig d'un allau de causes judicials, una nova campanya per al 2024.