El juny de 1930, l’Uruguai, que celebrava el centenari de la seva independència, va acollir la primera copa del món masculina de futbol organitzada per la FIFA, que materialitzava així la creació d’un torneig mundial obert al professionalisme i independent de la competició olímpica de futbol, que fins aleshores era reconeguda per l’organisme internacional com el campionat mundial amateur.
No va ser, però, fins més de sis dècades més tard, el 1991, que la FIFA va organitzar el primer mundial femení de futbol, que es va celebrar a la Xina amb la participació de 12 seleccions nacionals, i que havia anat precedit d’un Torneig Internacional de Futbol Femení, organitzat per la mateixa FIFA al país asiàtic el 1988, amb l’objectiu de constatar si la creació d’un mundial de futbol per a dones era viable.
Els més de 60 anys que van transcórrer entre els primers mundials masculí i femení posen en evidència el masclisme existent en els grans organismes del futbol internacional que van trigar, i molt, a prendre’s seriosament la variant femenina de l’esport que regien. Aquesta circumstància va propiciar que, arran del segon esclat del futbol femení, que es va viure durant la dècada dels 60 del segle XX, es posessin en pràctica diverses iniciatives, al marge de la FIFA, per fer realitat una copa del món femenina.
La primera va tenir lloc a Itàlia el 1970 sota l’impuls de la Federació Internacional i Europea de Futbol Femení (FIEFF), un organisme creat al mateix país transalpí sota l’auspici de la federació italiana de futbol femení, que no comptava amb el reconeixement dels organismes oficials del futbol, i que tenia com a objectiu crear un mundial a imatge de la Copa d’Europa de nacions de futbol femení que Itàlia ja havia acollit el 1969.
Aquesta nova FIEFF estava integrada, en bona part, per empresaris que veien un filó de negoci en l’impuls del futbol femení i comptava amb la complicitat de la popular marca italiana de vermuts Martini & Rossi, que es va comprometre a patrocinar el nou mundial com ja havia fet amb l’Eurocopa anterior, on havia assumit els costos de desplaçament i d’estança de les diferents seleccions participants.
La prestigiosa Terrazza Martini de Milà, amb unes excel·lents vistes sobre el Duomo, acull la presentació de la Copa del món femenina, batejada també com a Trofeu Martini & Rossi Foto: Terrazza Martini
És per això que la nova Copa del món de futbol femení va ser batejada també amb el nom de Trofeu Martini & Rossi, un fet que va convertir en omnipresent la marca de vermut al llarg de tota la competició. Martini pretenia apropar-se al públic femení afegint una competició practicada per dones a la llarga llista d’esdeveniments esportius que, des de les primeres dècades del segle XX, ja s’havia avesat a patrocinar.
En un principi, tal com es va anunciar durant la seva presentació el febrer de 1970, el nou mundial femení havia de comptar amb la participació de vuit seleccions: l’amfitriona Itàlia, que s’havia imposat en el campionat d’Europa de 1969, així com Argentina, Dinamarca, França, Brasil, Anglaterra i dos combinats de l’altre costat del Teló d’Acer: Txecoslovàquia i la Unió Soviètica.
Finalment, però, després de diverses renúncies, les seleccions oficialment convidades van ser les europees Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Àustria, Dinamarca, Suïssa i Txecoslovàquia, a banda de l’americana Mèxic, que era qui donava dimensió global a la competició.
A l’hora de la veritat, van ser només set les seleccions que van participar en la Copa Martini, ja que Txecoslovàquia va veure com un problema amb els visats impedia a les seves jugadores arribar a Itàlia. De fet, essent tècnicament precisos, hauríem de dir que les seleccions només eren sis perquè el representant de Dinamarca era en realitat un club, el Boldklubben Femina, considerat un dels millors equips de futbol femení de l’època i que comptava a les seves files amb algunes jugadores que no eren de nacionalitat danesa i que ens permeten afirmar que tot i que Txecoslovàquia no va participar formalment en aquest curiós mundial, sí que van fer-ho dues jugadores originàries d’aquest país, aleshores socialista, com Jana Mandiková i Maria Ševčíková, acollides a Dinamarca, on se’ls havia reconegut la condició de refugiades polítiques.
Cartell promocional del mundial femení de 1970 organitzat per la FIEFF Foto: FIEFF
Val a dir que l’organització d’aquest mundial va estar marcada per l’escàs rigor i per les trampes que van fer els seus promotors, amb l’objectiu d’aconseguir el major nombre de públic propiciant que la final del campionat fos un enfrontament entre l’amfitriona Itàlia -la selecció que, lògicament, més públic congregava- i el Boldklubben Femina, dos equips que ja havien protagonitzat la final del campionat d’Europa de l’any anterior.
En aquest sentit, l’organització va permetre que la selecció de l’Alemanya Federal jugués dos cops els quarts de final de la competició, el primer ocupant el seu lloc natural i, el segon, substituint l’absent Txecoslovàquia, però, sobretot, va manipular el sorteig per afavorir una final entre Itàlia i l’equip danès. Aquesta voluntat va quedar en evidència quan els promotors van anul·lar un primer sorteig que propiciava l’encreuament entre italianes i daneses en una possible semifinal i van repetir la cerimònia obtenir el resultat desitjat.
Malgrat aquestes circumstàncies extraesportives, la competició patrocinada per Martini, que es va celebrar en set seus diferents arreu d’Itàlia, va ser un èxit de públic com ho van certificar les 40.000 persones que es van donar cita a l’estadi Comunale de Torí per veure-hi la final que, el 15 de juliol de 1970, va enfrontar la selecció italiana amb el Boldklubben Femina danès.
Aquesta excel·lent afluència s’explica, fonamentalment, per la presència de les locals a la final, que va resultar un magnífic esquer per al públic, sobretot si contrastem les dades d’assistència amb les del partit pel tercer i quart lloc que es va disputar dos dies abans al mateix Comunale, enfrontant Mèxic i Anglaterra, i que amb prou feines va aplegar 3.000 espectadors.
Les jugadores de la selecció italiana, poc abans de l’inici de la final del mundial femení de 1970, en un estadi Comunale de Torí amb una excel·lent entrada Foto: @AsifBurhan
Després d’una disputada final, la Copa Martini & Rossi va anar a parar a les vitrines del Boldklubben Femina danès que va derrotar per 0-2 la selecció italiana en la final de Torí, que repetia, precisament, la de l’Eurocopa de 1969 que havia acabat amb victòria transalpina (2-1). Curiosament, el segon gol de les daneses, el que al minut 68 els va donar tranquil·litat per afrontar la pressió final de les italianes, va ser obra de la txecoslovaca Ševčíková.
Aquell gol, com els de la resta que va marcar el Boldklubben Femina al llarg de la competició, no va ser marcat amb la samarreta del club o amb la de la selecció nacional danesa, sinó amb la de l’AC Milan italià. La raó rau en el fet que les jugadores daneses van veure com se’ls extraviava l’equipatge durant el seu registre a l’hotel de Bolonya on s’havien d’allotjar. Segons sembla, un equip rus que en aquell mateix moment abandonava l’establiment se les va endur per error propiciant que el Boldklubben Femina no es convertís només en el singular club que no era una selecció que va guanyar el primer "mundial" femení, sinó que ho fes vestint la samarreta roja i negra de l’AC Milan. Una circumstància que resulta especialment cridanera en un equip de futbol que duia el nom d’una publicació, la revista danesa Femina, dedicada, entre altres temes, a la moda, i que havia començat a patrocinar l’equip proporcionant-li la roba i el calçat necessaris per a la pràctica del futbol.
Les jugadores del Boldklubben Femina danès lluint la samarreta amb els colors de l’AC Milan italià en ocasió del mundial femení de 1970 Foto: @gorkaurresola
Un cop acabada aquella primera Copa del món femenina, tant la federació que l’impulsava com l’empresa Martini, van considerar d’allò més positiva l’experiència i van repetir-la l’any següent a Mèxic, amb nova victòria danesa, tot i que amb només sis equips participants per les dificultats logístiques que per a moltes seleccions europees suposava el fet de viatjar fins al país asteca.
La de Mèxic va ser la darrera edició del Trofeu Martini & Rossi, després de l’intent fallit de celebrar el mundial de 1972 a l’Espanya franquista. Aquesta circumstància va propiciar la dissolució de la Federació Internacional i Europea de Futbol Femení, en bona part, per la pressió que la UEFA i la FIFA van exercir sobre les diferents federacions que hi col·laboraven.
Abans que la FIFA es decidís a impulsar les seves pròpies competicions internacionals femenines, encara hi va haver temps perquè una nova iniciativa, el Mundialito -que es va disputar en cinc ocasions durant la dècada dels 80 amb tres victòries italianes i dues d’angleses- posés el seu granet de sorra per acabar fent del mundial femení de futbol una realitat homologable a la de la disciplina masculina d’aquest mateix esport.
Tot i que el Trofeu Martini & Rossi i el Mundialito no compten amb el reconeixement de la FIFA, és de justícia considerar-los com les iniciatives pioneres que van ser, contribuint decisivament a l’extensió del futbol femení en un moment en què les altes instàncies del futbol internacional preferien mirar cap a una altra banda quan de promocionar el futbol practicat per dones es tractava.