07
de setembre
de
2023, 20:10
Actualitzat:
20:11h
Les darreres setmanes han constatat -amb encontre inclòs al Congrés entre el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i el líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez- que la investidura del polític conservador no té els suports necessaris. Però en les compareixences posteriors, Feijóo no va introduir cap matís en el discurs tradicional del PP sobre el model d'estat i va insistir en què "no seria president a costa de la unitat de tots els espanyols". Les seves paraules repetien els lemes coneguts contra l'independentisme i en favor de la "integritat territorial" d'Espanya. Aquest mateix dijous, Feijóo ha esmentat "l'encaix" de Catalunya i s'ha referit a la necessitat de fer del Senat una cambra veritablement territorial.
El discurs de la dreta espanyola sobre el que anomenen el model territorial no ha canviat i referma el marc mental creat per José María Aznar. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un moment en què un sector significatiu de les elits de l'Estat van apostar per un projecte polític que incloïa, si més no, una acceptació de la diversitat identitària. Va ser a mitjan dels anys 80, amb l'Operació Reformista, també batejada com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca. Les eleccions del 1986 van suposar el fracàs d'aquell intent. Però és bo recordar-ho per comprovar com han canviat les coses.
"Hay otra forma/de hacer España/que a nadie ahoga/y a nadie engaña. Hay otra forma/para avanzar/sin más rodeos/y antes llegar. Hay otra forma/más progresista,/más avanzada:/la reformista". L'himne del que va ser el Partit Reformista Democràtic (PRD) ressonava amb força durant la campanya de les eleccions espanyoles del 1986. L'"altra manera de fer Espanya" va ser el lema d'un projecte polític ambiciós, que va disposar de fonts de finançament espectaculars i la simpatia de sectors empresarials. Miquel Roca, dirigent de Convergència Democràtica, era el candidat a la presidència del govern espanyol, fet paradoxal ja que no militava al PRD, que no es presentava a Catalunya.
L'Operació Reformista es va obrir camí com a projecte després de la majoria absoluta del PSOE a les eleccions del 1982. Dins de les elits econòmiques es preveia una llarga hegemonia socialista. A la dreta, l'exministre franquista Manuel Fraga liderava la Coalició Popular, nucleada entorn Alianza Popular, i era la principal força opositora a Felipe González, però ni en el món empresarial ni en l'entorn dels grans bancs es considerava que un exministre de Franco pogués mai derrotar el PSOE. Era recent l'ensorrament de la centrista UCD i alguns van creure que hi havia espai per reconstruir l'espai de centre.
Tres noms van ser determinants en aquella maniobra. El primer era Miquel Roca, portaveu de CiU al Congrés, vist com un dels polítics més sòlids del panorama espanyol. Un altre era Antonio Garrigues Walker, advocat i membre d'una saga molt influent, germà del malaguanyat Joaquín Garrigues, exministre i brillant exponent d'un liberalisme que no acabava de trobar expressió en un partit. I Florentino Pérez, aleshores jove empresari i regidor de Madrid, provinent d'UCD, qui començava a teixir les vinculacions que el durien en uns anys al lideratge empresarial i la presidència del Reial Madrid.
Hi ha un altre factor que explica l'Operació Reformista: el franquisme encara era recent i un sector dels poders dominants patien cert acomplexament ideològic. Amb un PSOE hegemònic i una dreta desacreditada, el discurs centralitzador i unitarista no tenia prestigi. L'Operació Reformista podia mostrar una dreta moderna i europea. I, de fet, va rebre la benedicció de figures destacades de la Internacional Liberal, del francès Valéry Giscard a l'alemany Hans-Dietrich Genscher.
Però no seria fins després de les eleccions catalanes del 1984 quan el projecte es va enlairar. La majoria absoluta de CiU i Jordi Pujol va impulsar la figura de Roca. En aquestes eleccions catalanes es van veure coses curioses, com la presència d'antics alts càrrecs espanyols -molts d'elles provinents d'UCD- fent campanya per un partit nacionalista. Va ser el cas de l'andalús Luis Marín, que va treballar a fons els casals andalusos a Catalunya. Ho explica l'historiador i politòleg de la Universitat de Cantàbria Adrián Magaldi, autor d'un estudi imprescindible sobre el tema, L'Operació Roca: el fracàs d'un projecte liberal a l'Espanya dels 80.
Del 23 al 25 de novembre del 1984, va tenir lloc el primer congrés del Partit Reformista Democràtic. Joaquín Garrigues va ser elegit president i Florentino Pérez secretari general. Figures rellevants com el monàrquic Joaquín Satrústegui o l'exministre Rafael Arias Salgado s'hi van adherir. El PRD tindria presència a tot l'Estat, menys a Catalunya, el País Basc (tot i que sense acord amb el PNB), Galícia (on es presentaria Coalició Galega) i les Illes, on existia Unió Mallorquina. En el seu programa destacaven el liberalisme econòmic (propugnant la privatització d'empreses públiques) i la "modernització de l'Estat". En aquest capítol, però, eren ambigus. Es defensava assumir plenament el model autonòmic i es prometia un major pes de les autonomies en la política estatal i "reformar l'administració perifèrica estatal", sense concrecions, com sí que feia el programa de CiU, que reclamava la fi dels governs civils.
Quan s'acostaven les eleccions del 1986, el PRD va anunciar que disposaria d'un pressupost de 1.100 milions de pessetes. Però els mitjans ja parlaven de més de 2.500 milions. Finalment, els mitjans es van referir a préstecs bancaris per 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris: l'equivalent a 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per a Coalició Popular.
La cúpula financera es va implicar a fons per fer reeixir el projecte reformista. Una figura clau com Rafael Termes, president de l'Associació Espanyola de la Banca, va mantenir trobades amb Roca i Adolfo Suárez per aconseguir que el partit de l'expresident, el CDS, fes coalició amb els reformistes. Aquí hi hauria un dels factors que farien fracassar l'operació: Suárez va anar a les eleccions per separat. D'aquesta manera, el potencial vot centrista es va fracturar. Però un altre element determinant en el fracàs va ser la campanya contra el catalanisme de Roca per part dels grans partits espanyols. TVE mostrava sempre el candidat fent campanya per Catalunya i subtitulant les seves intervencions. I es van llançar acusacions al PRD presentant-lo com una "sucursal" de CiU a Espanya.
El PRD va fracassar, però no per manca de pulmó financer. Florentino Pérez, aleshores poc conegut, va començar a engreixar les seves relacions amb els poders del diner, especialment amb els March, per als qui aviat treballaria. Els grans bancs van afluixar, del Banc Central d'Alfonso Escámez al Banc Popular dels Valls Taberner. L'Operació Roca també va rebre suport mediàtic, algun de sorprenent, com el Grupo16 de Pedro J. Ramírez. I va tenir molts animadors a la premsa, inclòs un Carlos Dávila avui perdut per l'ecosistema ultra. I s'hi van sumar molts alts càrrecs de l'administració dels anys 70, antics subsecretaris i directors generals, gent com Pedro López Jiménez, director d'Hidroelèctrica Espanyola durant la dictadura i després sotssecretari d'Obres Públiques, després empresari al costat de Florentino Pérez. O Juan Antonio García Díez, exministre amb UCD i exsecretari general de Renfe el 1976.
Els qui gaudeixen de les biografies amb sorpresa trobaran teca en el personal adherit al PRD. A la Castella profunda s'hi va afegir amb entusiasme la família de la que seria secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ella en seria una jove militant. El seu pare, Ricardo de Cospedal, candidat per Albacete. La mateixa Cospedal es va referir en algunes declaracions a la seva militància roquista en la seva joventut. Era sobretot en els inicis de l'etapa de secretària general, quan apareixia com una dirigent de mentalitat liberal dins del PP.
El 22 de juny del 1986, les urnes espanyoles van sentenciar l'Operació Reformista. El PRD va obtenir tan sols 194.538 vots, un 0,96%, malgrat els bons resultats de CiU a Catalunya (18 escons) i l'escó elegit per Coalició Galega. La presència del CDS va resultar letal pels reformistes. Suárez va sumar quasi dos milions de vots i 19 escons. El PRD no en va obtenir cap. A Madrid, el cap de llista era el magistrat Federico Carlos Sainz de Robles, qui havia estat president del Consell General del Poder Judicial.
L'exdiputat de CiU Josep López de Lerma explica al seu llibre de memòries Cuando pintábamos algo en Madrid -llibre escrit amb grapa i informació de primera ma- "l'últim sopar" de l'Operació Reformista, quan el nucli dur del projecte es va aplegar passat un temps del fracàs electoral per fer un comiat distès. Hi eren Roca, Garrigues, el mateix López de Lerma, el periodista Pedro J. Ramírez, entre d'altres, i Florentino Pérez. Va ser aquest qui els va desbordar a tots quan els va etzibar: "Jo apostaré per ser president del Reial Madrid". Davant l'escepticisme dels presents, va dir: "Però abans, seré president d'una de les constructores d'obra pública més importants d'Espanya. Guanyaré calés, que en això de la política sempre els perds". Va ser premonitori.
La derrota va suposar la mort del PRD, que a més va haver de fer front a un deute milionari amb els bancs. A finals del 1986, el mateix Roca admetia que era "impossible" retornar els préstecs, que xifrava en 600 milions de pessetes. Però la majoria dels analistes considerava que la xifra era molt més gran. La fi de l'Operació Reformista va consolidar el predomini de PSOE i populars, i va posar fi a un intent, ambigu i amb contradiccions, de dotar Espanya d'una dreta liberal i europeista. 37 anys després, no s'observen novetats a l'horitzó.
El discurs de la dreta espanyola sobre el que anomenen el model territorial no ha canviat i referma el marc mental creat per José María Aznar. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un moment en què un sector significatiu de les elits de l'Estat van apostar per un projecte polític que incloïa, si més no, una acceptació de la diversitat identitària. Va ser a mitjan dels anys 80, amb l'Operació Reformista, també batejada com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca. Les eleccions del 1986 van suposar el fracàs d'aquell intent. Però és bo recordar-ho per comprovar com han canviat les coses.
"Una altra forma de fer Espanya"
"Hay otra forma/de hacer España/que a nadie ahoga/y a nadie engaña. Hay otra forma/para avanzar/sin más rodeos/y antes llegar. Hay otra forma/más progresista,/más avanzada:/la reformista". L'himne del que va ser el Partit Reformista Democràtic (PRD) ressonava amb força durant la campanya de les eleccions espanyoles del 1986. L'"altra manera de fer Espanya" va ser el lema d'un projecte polític ambiciós, que va disposar de fonts de finançament espectaculars i la simpatia de sectors empresarials. Miquel Roca, dirigent de Convergència Democràtica, era el candidat a la presidència del govern espanyol, fet paradoxal ja que no militava al PRD, que no es presentava a Catalunya. L'Operació Reformista es va obrir camí com a projecte després de la majoria absoluta del PSOE a les eleccions del 1982. Dins de les elits econòmiques es preveia una llarga hegemonia socialista. A la dreta, l'exministre franquista Manuel Fraga liderava la Coalició Popular, nucleada entorn Alianza Popular, i era la principal força opositora a Felipe González, però ni en el món empresarial ni en l'entorn dels grans bancs es considerava que un exministre de Franco pogués mai derrotar el PSOE. Era recent l'ensorrament de la centrista UCD i alguns van creure que hi havia espai per reconstruir l'espai de centre.
Tres noms van ser determinants en aquella maniobra. El primer era Miquel Roca, portaveu de CiU al Congrés, vist com un dels polítics més sòlids del panorama espanyol. Un altre era Antonio Garrigues Walker, advocat i membre d'una saga molt influent, germà del malaguanyat Joaquín Garrigues, exministre i brillant exponent d'un liberalisme que no acabava de trobar expressió en un partit. I Florentino Pérez, aleshores jove empresari i regidor de Madrid, provinent d'UCD, qui començava a teixir les vinculacions que el durien en uns anys al lideratge empresarial i la presidència del Reial Madrid.
Hi ha un altre factor que explica l'Operació Reformista: el franquisme encara era recent i un sector dels poders dominants patien cert acomplexament ideològic. Amb un PSOE hegemònic i una dreta desacreditada, el discurs centralitzador i unitarista no tenia prestigi. L'Operació Reformista podia mostrar una dreta moderna i europea. I, de fet, va rebre la benedicció de figures destacades de la Internacional Liberal, del francès Valéry Giscard a l'alemany Hans-Dietrich Genscher.
Però no seria fins després de les eleccions catalanes del 1984 quan el projecte es va enlairar. La majoria absoluta de CiU i Jordi Pujol va impulsar la figura de Roca. En aquestes eleccions catalanes es van veure coses curioses, com la presència d'antics alts càrrecs espanyols -molts d'elles provinents d'UCD- fent campanya per un partit nacionalista. Va ser el cas de l'andalús Luis Marín, que va treballar a fons els casals andalusos a Catalunya. Ho explica l'historiador i politòleg de la Universitat de Cantàbria Adrián Magaldi, autor d'un estudi imprescindible sobre el tema, L'Operació Roca: el fracàs d'un projecte liberal a l'Espanya dels 80.
Del 23 al 25 de novembre del 1984, va tenir lloc el primer congrés del Partit Reformista Democràtic. Joaquín Garrigues va ser elegit president i Florentino Pérez secretari general. Figures rellevants com el monàrquic Joaquín Satrústegui o l'exministre Rafael Arias Salgado s'hi van adherir. El PRD tindria presència a tot l'Estat, menys a Catalunya, el País Basc (tot i que sense acord amb el PNB), Galícia (on es presentaria Coalició Galega) i les Illes, on existia Unió Mallorquina. En el seu programa destacaven el liberalisme econòmic (propugnant la privatització d'empreses públiques) i la "modernització de l'Estat". En aquest capítol, però, eren ambigus. Es defensava assumir plenament el model autonòmic i es prometia un major pes de les autonomies en la política estatal i "reformar l'administració perifèrica estatal", sense concrecions, com sí que feia el programa de CiU, que reclamava la fi dels governs civils.
El suport de la flor-i-nata econòmica
Quan s'acostaven les eleccions del 1986, el PRD va anunciar que disposaria d'un pressupost de 1.100 milions de pessetes. Però els mitjans ja parlaven de més de 2.500 milions. Finalment, els mitjans es van referir a préstecs bancaris per 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris: l'equivalent a 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per a Coalició Popular. La cúpula financera es va implicar a fons per fer reeixir el projecte reformista. Una figura clau com Rafael Termes, president de l'Associació Espanyola de la Banca, va mantenir trobades amb Roca i Adolfo Suárez per aconseguir que el partit de l'expresident, el CDS, fes coalició amb els reformistes. Aquí hi hauria un dels factors que farien fracassar l'operació: Suárez va anar a les eleccions per separat. D'aquesta manera, el potencial vot centrista es va fracturar. Però un altre element determinant en el fracàs va ser la campanya contra el catalanisme de Roca per part dels grans partits espanyols. TVE mostrava sempre el candidat fent campanya per Catalunya i subtitulant les seves intervencions. I es van llançar acusacions al PRD presentant-lo com una "sucursal" de CiU a Espanya.
El PRD va fracassar, però no per manca de pulmó financer. Florentino Pérez, aleshores poc conegut, va començar a engreixar les seves relacions amb els poders del diner, especialment amb els March, per als qui aviat treballaria. Els grans bancs van afluixar, del Banc Central d'Alfonso Escámez al Banc Popular dels Valls Taberner. L'Operació Roca també va rebre suport mediàtic, algun de sorprenent, com el Grupo16 de Pedro J. Ramírez. I va tenir molts animadors a la premsa, inclòs un Carlos Dávila avui perdut per l'ecosistema ultra. I s'hi van sumar molts alts càrrecs de l'administració dels anys 70, antics subsecretaris i directors generals, gent com Pedro López Jiménez, director d'Hidroelèctrica Espanyola durant la dictadura i després sotssecretari d'Obres Públiques, després empresari al costat de Florentino Pérez. O Juan Antonio García Díez, exministre amb UCD i exsecretari general de Renfe el 1976.
El fitxatge de Cospedal
Els qui gaudeixen de les biografies amb sorpresa trobaran teca en el personal adherit al PRD. A la Castella profunda s'hi va afegir amb entusiasme la família de la que seria secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ella en seria una jove militant. El seu pare, Ricardo de Cospedal, candidat per Albacete. La mateixa Cospedal es va referir en algunes declaracions a la seva militància roquista en la seva joventut. Era sobretot en els inicis de l'etapa de secretària general, quan apareixia com una dirigent de mentalitat liberal dins del PP.
De la derrota als deutes impossibles
El 22 de juny del 1986, les urnes espanyoles van sentenciar l'Operació Reformista. El PRD va obtenir tan sols 194.538 vots, un 0,96%, malgrat els bons resultats de CiU a Catalunya (18 escons) i l'escó elegit per Coalició Galega. La presència del CDS va resultar letal pels reformistes. Suárez va sumar quasi dos milions de vots i 19 escons. El PRD no en va obtenir cap. A Madrid, el cap de llista era el magistrat Federico Carlos Sainz de Robles, qui havia estat president del Consell General del Poder Judicial. L'exdiputat de CiU Josep López de Lerma explica al seu llibre de memòries Cuando pintábamos algo en Madrid -llibre escrit amb grapa i informació de primera ma- "l'últim sopar" de l'Operació Reformista, quan el nucli dur del projecte es va aplegar passat un temps del fracàs electoral per fer un comiat distès. Hi eren Roca, Garrigues, el mateix López de Lerma, el periodista Pedro J. Ramírez, entre d'altres, i Florentino Pérez. Va ser aquest qui els va desbordar a tots quan els va etzibar: "Jo apostaré per ser president del Reial Madrid". Davant l'escepticisme dels presents, va dir: "Però abans, seré president d'una de les constructores d'obra pública més importants d'Espanya. Guanyaré calés, que en això de la política sempre els perds". Va ser premonitori.
La derrota va suposar la mort del PRD, que a més va haver de fer front a un deute milionari amb els bancs. A finals del 1986, el mateix Roca admetia que era "impossible" retornar els préstecs, que xifrava en 600 milions de pessetes. Però la majoria dels analistes considerava que la xifra era molt més gran. La fi de l'Operació Reformista va consolidar el predomini de PSOE i populars, i va posar fi a un intent, ambigu i amb contradiccions, de dotar Espanya d'una dreta liberal i europeista. 37 anys després, no s'observen novetats a l'horitzó.