Dimarts passat, Àngels Barceló va aprofitar el micròfon de la SER per manifestar la tristesa que li produeix una Diadaque, segons el seu parer, ja fa anys que no és la de tothom. Si més no, no és la seva. En un moment en què a taula es parlava de la manifestació del dia anterior, la periodista es va posar solemne i va denunciar que se li ha arravatat una festa que el 1976 -quan ella va anar-hi amb els seus pares- sentia com a pròpia. "No té res a veure ja. Ho dic amb una tristesa profunda. Com hem estat expulsats i se'ns ha pres quelcom que era de tots".
Afortunadament, la Diada d'avui no té res a veure amb la de 1976. A mi em posaria especialment nerviós que una nació tan rica i a la vegada bufetejada com la nostra pretengués quedar-se ancorada en les ambicions i les llibertats que perseguia l'any 1976. I em sorprendria moltíssim, a més, perquè ja em direu vosaltres quin poble vol viure atrapat en les mateixes dèries que 50 anys enrere. Busqueu-me un sol individu sexagenari, de fet, que mantingui les seves metes personals impertèrrites allà on eren quan tenia deu anys. Trobar-lo seria tan trist com impactant.
Per sort, durant aquestes dècades Catalunya ha fet passos endavant (tampoc cap gran caminada, sincerament), i avui es troba reclamant alguna cosa més que no pas un simple salvavides amb forma d'Estatut d'Autonomia. I és que la voluntat general del catalanisme i de qui es creu la nació -val per a la nostra nació i per a qualsevol altra- és avançar i fer-se més digne en tots els àmbits. El lingüístic, el nacional, el social, l'econòmic. Prosperar en cada faceta. Perquè el que et fa sentir ple com a ciutadà no és només menjar pa amb tomàquet cada matí i fanfarronejar-ne amb els teus companys madrilenys, que és una experiència realment divertidíssima, sinó també viure amb totes les peces de la dignitat col·lectiva ben encaixades.
Aquesta dignitat és la que ha fet evolucionar el caire polític d'una Diada que ja no es conforma a respirar una mica després que Franco hagi mort al llit. S'han superat tota mena d'enganys i fracassos i ara es vol anar més enllà. Avui el desig independentista, tot i no ser unànime, està demostrant ser prou majoritari aquests anys dins del catalanisme, com fa cinc dècades ho eren les molles autonomistes. Per tant, té tot el sentit del món que els qui volen una nació plena capitalitzin els actes cívics més importants d'una Diada nacional que, com a tots els països del planeta, està pensada per reivindicar el passat i el futur de la nació. La voluntat independentista no només és la que cuida més la idea de nació, sinó que també és avui la voluntat catalanista preponderant a les urnes i al carrer.
Tot això, però, no treu ni un gram de rellevància als sentiments Àngels Barceló. De fet, tant ella com la resta de catalans que no se sentin representats amb l'acte que una entitat privada (!) munta a Barcelona tenen el dret de muntar-ne un altre que els representi millor: un tast de calçots, un campionat de dòmino, una ruta pels escenaris més destacats de l'autonomisme històric, una manifestació reclamant poques llibertats, o una concentració davant la delegació del govern espanyol exigint un nou Decret de Nova Planta explícit. És qüestió de muntar-ho i trobar prou quòrum perquè la cosa quedi lluïda.
És més, si Àngels Barceló creu que ha de poder tornar a celebrar una rèplica exacta de la Diada de 1976, en aquells mateixos termes, només ha de moure's, convocar-la amb l'organització que vulgui i celebrar-la. Hi té tot el dret. Tant l'Àngels com jo, però, sospitem que ben poca gent assistirà a una Diada d'aquestes característiques. I no hi assistiran per un motiu que pot semblar estúpid, però que té la seva importància: aquesta Diada mai serà convocada, ni per Àngels Barceló ni per ningú. Perquè quan tens una idea descafeïnada de la nació, t'interessa d'una manera molt relativa reivindicar res un Onze de Setembre. No hi ha res dins teu que t'empenyi massa a fer-ho. Quan rasques una mica t'adones que ni tu mateix et creus les ganes que afirmes tenir de celebrar la Diada d'una altra manera.
No, la "Diada de tots" que pregonen no existeix, per molt que cada any hi apel·lin amb el cor encongit. És un concepte absurd, perquè cap sentiment serà mai compartit per tota la població, però a més és trampós, perquè el que pretenen no és que tothom pugui celebrar conjuntament la Diada, sinó que tothom l'hagi de viure com ells volen que es visqui. És a dir, sense viure-la. Sense convocar-la, sense organitzar-la. Sense reivindicar-la. Avui la Diada de 1976 seria una autèntica ofensa per a tots aquells que aquests dies diuen enyorar-la.