16
de setembre
de
2023, 20:00
Actualitzat:
18
de setembre,
8:18h
L'amnistia s'ha convertit en la qüestió que ara per ara polaritza la política espanyola. Les negociacions entre Pedro Sánchez i els partits sobiranistes, que avancen amb discreció, són la clau de volta de la probable investidura del líder socialista i president en funcions, un cop l'intent d'Alberto Núñez Feijóo d'arribar a la Moncloa no sobrevisqui al Congrés. Ningú sap les claus d'aquesta hipotètica llei d'amnistia, però de moment ja ha aconseguit l'aixecament indignat de la dreta espanyola, que aquests dies sembla ballar al so de José María Aznar. El PP ja ha anunciat mobilitzacions i presentarà mocions en municipis i autonomies per torpedinar la iniciativa. L'argumentació que es doni a l'amnistia, començant pel preàmbul, serà fonamental.
La història d'Espanya, farcida d'etapes autoritàries, guerres civils i repressió, ha tingut també espai -poc- per moments de conciliació i indulgències. Digui el que es digui des de la dreta, cap d'elles ha suposat la deslegitimació del règim que l'ha atorgat sinó, bàsicament, una mesura de pacificació. Aquestes són algunes de les amnisties més rellevants del passat, sorpreses incloses.
La victòria de Felip V en la guerra de Successió (1714), amb la caiguda de Barcelona i l'establiment del Decret de Nova Planta, va suposar per Catalunya la pèrdua de les seves llibertats i institucions. També una duríssima repressió. Però el cas dels catalans no va desaparèixer de l'escena internacional. El món va mirar Catalunya durant la primera meitat del segle XVIII. La monarquia borbònica va haver d'entomar les pressions diplomàtiques que, amb més o menys insistència, venien de Londres i Viena perquè Felip V liberalitzés la seva política amb els catalans.
Ho va haver de fer, en part, quan va signar els Tractats de Viena el 30 d'abril de 1725. Ho recordava en aquesta entrevista l'historiador Joaquim Albareda. Era un acord que interessava Felip V i qui havia estat el seu gran rival a la guerra, l'emperador austríac Carles VI. Tots dos monarques feien una pau definitiva i renunciaven als seus drets dinàstics: Felip V a regnar a França i Carles VI a fer-ho a Espanya. Però Viena va pressionar el Borbó perquè canviés la seva política a Catalunya, rebaixés la càrrega fiscal i retornés les institucions. A la capital austríaca hi tenien molt de poder alguns dels catalans que havien fet la guerra amb Carles, com Ramon de Vilana-Perles, i això es va notar en les negociacions.
Felip V no va retornar les llibertats i va afluixar -això potser encara menys- la pressió fiscal. Però es va haver d'avenir a una amnistia que no desitjava. Es va concedir a tots els exiliats que volguessin tornar, que podien recuperar bens i títols perduts. Un exili que en la totalitat de l'Estat es calcula que havia afectat unes 30.000 persones. L'amnistia no va afectar cap base del règim borbònic. Sí que va implicar que finalment baixessin de la gàbia penjada a les Drassanes el cap del general Moragues.
El segle XIX espanyol va ser un dels més convulsos de la història. Va veure passar molts règims i, per tant, moltes amnisties, que es van convertir en un mecanisme de legitimació política (aquest article de Daniel Escribano en dona molta informació). Encara en vida de l'absolutista Ferran VII, la reina María Cristina va concedir el 1832, a través d'un reial decret, una amnistia que, segons els historiadors, s'assemblava més a un indult, tot i que es va presentar com "l'amnistia més general i completa de les que han atorgat els reis a tots els perseguits com a com a reus d'Estat". Es permetia el retorn dels exiliats i, poc després, un decret establia la recuperació de les distincions que els haguessin arrabassat i una pensió als qui haguessin treballat vint anys a l'administració. Maria Cristina, que a la mort del rei es faria càrrec de la regència, preparava el terreny per guanyar-se el suport dels liberals.
Després de la primera guerra carlina (1833-40), es va promulgar una llei per reinserir els carlins vençuts, que comprenia els delictes polítics a condició que acceptessin el Conveni de Bergara que havia posat fi al conflicte. Un conveni que incloïa que els militars carlins podrien reintegrar-se a l'exèrcit amb el grau que tinguessin. Però no amnistiava els delictes comuns comesos en moments de conflicte polític. El 1870, el general Prim va atorgar per decret una amnistia per a tots els qui haguessin comès delictes polítics des del setembre del 1868, quan es va instaurar el seu règim.
El mateix dia de la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril del 1931, el govern provisional ja va decretar una amnistia que comprenia "tots els delictes polítics, socials i d'impremta", tot i que n'excloïa els comesos per funcionaris públics. Durant l'anomenat "bienni negre", el govern de dretes de 1933-36, es va aprovar una amnistia dirigida als militars que havien intentat derrocar la República en el cop del general Sanjurjo de 1932.
Però quan l'amnistia va protagonitzar completament la vida política i, probablement, va decidir unes eleccions va ser el febrer del 1936. La proclamació de l'Estat Català pel president Lluís Companys el Sis d'Octubre de 1934 va suposar la detenció de tot el govern i la suspensió de l'autonomia. A Astúries, la revolta obrera del mateix moment va ser esclafada en sang. Des d'aleshores, la reivindicació d'una amnistia va ser el principal element de mobilització de les esquerres. Les eleccions del 16 de febrer del 1936 -aquí podeu recuperar un especial sobre aquella campanya- van girar entorn el retorn dels presos. El triomf del Front Popular va suposar l'aprovació immediata d'una amnistia. "Pel retorn dels presos" va ser un dels lemes mobilitzadors. Tornarien els presos a casa i l'autonomia a Catalunya, amb Companys al davant.
En la història de les amnisties i indults a Espanya cal esmentar el decret signat pel general Franco el 23 de setembre del 1939 pel seu caràcter d'autoperdó contra tot delicte provinent de l'extrema dreta. Considerava "no delictius" tots els actes perpetrats contra la República que s'haguessin qualificat de "delictes contra la Constitució, l'ordre públic la llei de tinença d'armes i explosius, homicidi, lesions" i un llarg etcètera. El decret assegurava que les persones que havien comès aquests delictes, "lluny de tot propòsit delictiu" mereixien "la gratitud dels seus conciutadans".
"Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" va ser el trinomi enarborat per l'Assemblea de Catalunya i les forces antifranquistes. Mort el dictador, amb Joan Carles I al tron, s'era a les portes d'entrar en un procés de transició per homologar l'estat espanyol a l'entorn europeu. El 1976, el govern Suárez va aprovar una primera llei d'amnistia, que quedava molt lluny de les reclamacions de l'oposició perquè excloïa els membres d'ETA amb delictes de sang que l'antifranquisme reconeixia com a presos polítics. El 15 d'octubre del 1977, just quatre mesos després de les primeres eleccions democràtiques, la llei amnistiava "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes duts a terme amb anterioritat al 15 de desembre de 1976", que era la data del referèndum de la llei de reforma política.
La llei, però integrava l'altre rostre de la Transició. Els apartats E i F de l'article 2 amnistiava els delictes i faltes que poguessin haver comès autoritats, funcionaris i agents de l'ordre "amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei" i "els comesos per funcionaris i agents de l'ordre contra l'exercici dels drets de les persones". Els uniformats que havien estat a la Unió Militar Democràtica van quedar exclosos de l'àmbit de la llei. Per aquí, l'exèrcit no hi passava.
En els inicis de la Transició, l'oposició a l'amnistia venia només dels grupuscles més reaccionaris i va ser aplaudida enmig d'un ampli consens. Com serà l'amnistia de Felip VI? De moment, del contingut no se'n sap res, però la iniciativa ja ha estat convertida en una arma política per part de la dreta espanyola. El PP creu haver trobat en l'oposició a l'amnistia -sigui aquesta com sigui- una palanca per desestabilitzar el PSOE i dificultar al màxim l'inici d'una nova legislatura de Pedro Sánchez. Deslegitimar l'amnistia per després poder deslegitimar el govern. És difícil escometre contra una mesura de pacificació, però el PP d'Alberto Núñez Feijóo intenta fer de la que acordin el PSOE i les forces sobiranistes l'amnistia més incendiària de la història.
La història d'Espanya, farcida d'etapes autoritàries, guerres civils i repressió, ha tingut també espai -poc- per moments de conciliació i indulgències. Digui el que es digui des de la dreta, cap d'elles ha suposat la deslegitimació del règim que l'ha atorgat sinó, bàsicament, una mesura de pacificació. Aquestes són algunes de les amnisties més rellevants del passat, sorpreses incloses.
Una amnistia forçada per Viena
La victòria de Felip V en la guerra de Successió (1714), amb la caiguda de Barcelona i l'establiment del Decret de Nova Planta, va suposar per Catalunya la pèrdua de les seves llibertats i institucions. També una duríssima repressió. Però el cas dels catalans no va desaparèixer de l'escena internacional. El món va mirar Catalunya durant la primera meitat del segle XVIII. La monarquia borbònica va haver d'entomar les pressions diplomàtiques que, amb més o menys insistència, venien de Londres i Viena perquè Felip V liberalitzés la seva política amb els catalans.Ho va haver de fer, en part, quan va signar els Tractats de Viena el 30 d'abril de 1725. Ho recordava en aquesta entrevista l'historiador Joaquim Albareda. Era un acord que interessava Felip V i qui havia estat el seu gran rival a la guerra, l'emperador austríac Carles VI. Tots dos monarques feien una pau definitiva i renunciaven als seus drets dinàstics: Felip V a regnar a França i Carles VI a fer-ho a Espanya. Però Viena va pressionar el Borbó perquè canviés la seva política a Catalunya, rebaixés la càrrega fiscal i retornés les institucions. A la capital austríaca hi tenien molt de poder alguns dels catalans que havien fet la guerra amb Carles, com Ramon de Vilana-Perles, i això es va notar en les negociacions.
Felip V no va retornar les llibertats i va afluixar -això potser encara menys- la pressió fiscal. Però es va haver d'avenir a una amnistia que no desitjava. Es va concedir a tots els exiliats que volguessin tornar, que podien recuperar bens i títols perduts. Un exili que en la totalitat de l'Estat es calcula que havia afectat unes 30.000 persones. L'amnistia no va afectar cap base del règim borbònic. Sí que va implicar que finalment baixessin de la gàbia penjada a les Drassanes el cap del general Moragues.
El XIX, segle d'amnisties
El segle XIX espanyol va ser un dels més convulsos de la història. Va veure passar molts règims i, per tant, moltes amnisties, que es van convertir en un mecanisme de legitimació política (aquest article de Daniel Escribano en dona molta informació). Encara en vida de l'absolutista Ferran VII, la reina María Cristina va concedir el 1832, a través d'un reial decret, una amnistia que, segons els historiadors, s'assemblava més a un indult, tot i que es va presentar com "l'amnistia més general i completa de les que han atorgat els reis a tots els perseguits com a com a reus d'Estat". Es permetia el retorn dels exiliats i, poc després, un decret establia la recuperació de les distincions que els haguessin arrabassat i una pensió als qui haguessin treballat vint anys a l'administració. Maria Cristina, que a la mort del rei es faria càrrec de la regència, preparava el terreny per guanyar-se el suport dels liberals.Després de la primera guerra carlina (1833-40), es va promulgar una llei per reinserir els carlins vençuts, que comprenia els delictes polítics a condició que acceptessin el Conveni de Bergara que havia posat fi al conflicte. Un conveni que incloïa que els militars carlins podrien reintegrar-se a l'exèrcit amb el grau que tinguessin. Però no amnistiava els delictes comuns comesos en moments de conflicte polític. El 1870, el general Prim va atorgar per decret una amnistia per a tots els qui haguessin comès delictes polítics des del setembre del 1868, quan es va instaurar el seu règim.
Els indults de la República
El mateix dia de la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril del 1931, el govern provisional ja va decretar una amnistia que comprenia "tots els delictes polítics, socials i d'impremta", tot i que n'excloïa els comesos per funcionaris públics. Durant l'anomenat "bienni negre", el govern de dretes de 1933-36, es va aprovar una amnistia dirigida als militars que havien intentat derrocar la República en el cop del general Sanjurjo de 1932. Però quan l'amnistia va protagonitzar completament la vida política i, probablement, va decidir unes eleccions va ser el febrer del 1936. La proclamació de l'Estat Català pel president Lluís Companys el Sis d'Octubre de 1934 va suposar la detenció de tot el govern i la suspensió de l'autonomia. A Astúries, la revolta obrera del mateix moment va ser esclafada en sang. Des d'aleshores, la reivindicació d'una amnistia va ser el principal element de mobilització de les esquerres. Les eleccions del 16 de febrer del 1936 -aquí podeu recuperar un especial sobre aquella campanya- van girar entorn el retorn dels presos. El triomf del Front Popular va suposar l'aprovació immediata d'una amnistia. "Pel retorn dels presos" va ser un dels lemes mobilitzadors. Tornarien els presos a casa i l'autonomia a Catalunya, amb Companys al davant.
L'autoamnistia de Franco
En la història de les amnisties i indults a Espanya cal esmentar el decret signat pel general Franco el 23 de setembre del 1939 pel seu caràcter d'autoperdó contra tot delicte provinent de l'extrema dreta. Considerava "no delictius" tots els actes perpetrats contra la República que s'haguessin qualificat de "delictes contra la Constitució, l'ordre públic la llei de tinença d'armes i explosius, homicidi, lesions" i un llarg etcètera. El decret assegurava que les persones que havien comès aquests delictes, "lluny de tot propòsit delictiu" mereixien "la gratitud dels seus conciutadans".
La controvertida llei d'amnistia del 1977
"Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" va ser el trinomi enarborat per l'Assemblea de Catalunya i les forces antifranquistes. Mort el dictador, amb Joan Carles I al tron, s'era a les portes d'entrar en un procés de transició per homologar l'estat espanyol a l'entorn europeu. El 1976, el govern Suárez va aprovar una primera llei d'amnistia, que quedava molt lluny de les reclamacions de l'oposició perquè excloïa els membres d'ETA amb delictes de sang que l'antifranquisme reconeixia com a presos polítics. El 15 d'octubre del 1977, just quatre mesos després de les primeres eleccions democràtiques, la llei amnistiava "tots els actes d'intencionalitat política, qualsevol que fos el seu resultat, tipificats com a delictes i faltes duts a terme amb anterioritat al 15 de desembre de 1976", que era la data del referèndum de la llei de reforma política.La llei, però integrava l'altre rostre de la Transició. Els apartats E i F de l'article 2 amnistiava els delictes i faltes que poguessin haver comès autoritats, funcionaris i agents de l'ordre "amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei" i "els comesos per funcionaris i agents de l'ordre contra l'exercici dels drets de les persones". Els uniformats que havien estat a la Unió Militar Democràtica van quedar exclosos de l'àmbit de la llei. Per aquí, l'exèrcit no hi passava.
En els inicis de la Transició, l'oposició a l'amnistia venia només dels grupuscles més reaccionaris i va ser aplaudida enmig d'un ampli consens. Com serà l'amnistia de Felip VI? De moment, del contingut no se'n sap res, però la iniciativa ja ha estat convertida en una arma política per part de la dreta espanyola. El PP creu haver trobat en l'oposició a l'amnistia -sigui aquesta com sigui- una palanca per desestabilitzar el PSOE i dificultar al màxim l'inici d'una nova legislatura de Pedro Sánchez. Deslegitimar l'amnistia per després poder deslegitimar el govern. És difícil escometre contra una mesura de pacificació, però el PP d'Alberto Núñez Feijóo intenta fer de la que acordin el PSOE i les forces sobiranistes l'amnistia més incendiària de la història.