29
de setembre
de
2023, 19:40
Actualitzat:
02
d'octubre,
8:36h
Alberto Núñez Feijóo no serà ara president del govern espanyol. El líder del PP ha perdut la segona -i definitiva- votació d'investidura, en la qual necessitava més vots favorables que negatius. Ha estat en una sessió molt tensa, després de la unitat forçada exhibida per Junts i ERC entorn l'autodeterminació. El temps i les vicissituds polítiques diran si el polític conservador aconsegueix més endavant la glòria política que busca. En tot cas, situat a les portes del poder, Feijóo no és l'únic gallec que ha volgut governar Espanya.
El general Franco és el cas més conegut. Va mantenir els regnes del poder -en el seu cas absolut- durant gairebé 40 anys. Després de la dictadura franquista, un altre gallec, Manuel Fraga, va acabdillar la dreta espanyola, per acabar governant la Xunta de Galícia, en un camí invers al que ara intenta Feijóo. I un altre gallec, Mariano Rajoy, va governar entre el 2011 i el 2018. En la història de Catalunya, d'ell quedarà l'aplicació de l'article 155 i la suspensió de l'autonomia. Però altres polítics gallecs han tingut poder a Espanya, amb una relació complexa amb Catalunya.
El 25 de novembre del 1905, un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari Cu-Cut i La Veu de Catalunya. El Cu-Cut havia publicat un acudit que ridiculitzava l'exèrcit. El dibuix mostrava el Banquet de la Victòria que celebraven un èxit electoral dels catalanistes de la Lliga, i una persona feia la broma: "Banquet de la Victòria? Seran civils!". L'exèrcit espanyol venia de la derrota a Cuba i Filipines, les colònies perdudes el 1898 i tenia l'orgull ferit.
L'assalt dels militars, que van fer destrosses a les dues redaccions, va sacsejar la societat catalana i alhora va provocar una crisi de govern a Madrid. El president era Eugenio Montero Ríos, el líder del Partit Liberal, un cacic de Santiago de Compostel·la de llarguíssima trajectòria. Montero Ríos es va disposar a castigar els militars, però el ministre de la Guerra va dir que no podria garantir la disciplina de l'exèrcit. Al sentir-se desautoritzat, el liberal gallec -que mai va mostrar simpaties pel catalanisme- va dimitir. Així, l'atac a un setmanari català va provocar la caiguda del govern espanyol. El següent que es va formar a Madrid va aprovar la llei de jurisdiccions, que censurava les crítiques a l'exèrcit en els mitjans de comunicació.
Un altre governant destacat procedent de Galícia va ser José Canalejas, nascut al Ferrol, tot i que establert a Madrid des de molt petit. Va ser un dels successors de Montero Ríos al capdavant del Partit Liberal. Situat en l'ala més progressista de la formació, Canalejas va ser un dels pocs governants de la monarquia que va fer una política d'obertura al catalanisme. Es va entendre amb Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i líder del catalanisme moderat, i va impulsar la llei de mancomunitats, que va topar amb una fèrria oposició a les Corts.
El 1912 va aconseguir aprovar el projecte que donaria lloc a la Mancomunitat de Catalunya. Era molt menys que una autonomia ja que tan sols implicava la unió de les quatre diputacions, però fou el primer triomf del catalanisme després del 1714. Però Canalejas ja no veuria la Mancomunitat. El seu govern (1910-12) es va guanyar molts enemics. La seva Ley del candado, que restringia l'establiment d'ordes religiosos, va desfermar les ires de la dreta. La seva repressió d'una vaga del ferrocarril, les del moviment obrer. Un anarquista el va assassinar pel carrer el novembre del 1912.
Manuel Portela Valladares va ser un dels polítics destacats dels anys 30. Nascut a Pontevedra, procedia també del Partit Liberal i durant la República va adoptar una actitud centrista. Coneixia bé Catalunya ja que estava casat amb Clotilde Puig, de l'alta aristocràcia catalana i havia estat governador civil de Barcelona. Però la seva relació amb Catalunya va venir després del Sis d'Octubre de Lluís Companys. Quan aquest va voler proclamar l'Estat Català, el govern espanyol, en mans conservadores, va detenir-lo i suspengué la Generalitat, en el que va ser el "155" de la República. Portela va ser designat governador general de Catalunya. Ho va ser quatre mesos (gener-abril de 1935), en què va demostrar mà esquerra i voluntat de rebaixar tensions. Així, va reinstal·lar el retrat de Francesc Macià al despatx de presidència.
Portela va ser el cap del govern que organitzaria les eleccions de febrer del 1936, les que durien el Front Popular al govern i suposarien la recuperació de la Generalitat. Va protagonitzar una curiosa actuació durant la Guerra Civil, que explica en unes memòries imperdibles. A l'inici, davant de la revolució que es va produir els primers mesos, va adherir-se a Franco. Però mesos després, el 1937, quan el govern republicà va aconseguir establir un ordre precari en el seu territori, va mostrar el seu suport a la República. Naturalment, va acabar morint a l'exili, el 1952.
Santiago Casares Quiroga, fill de la Corunya, va ser un altre gallec rellevant. membre d'Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña. Va ser ministre de l'executiu que va atorgar l'amnistia a Companys i el seu Govern el 1936, i també qui presidia el govern quan es va produir l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936. Els historiadors han estat molt crítics amb ell, ja que va mantenir una actitud indolent davant les evidències cada cop més clares d'una conspiració militar. Home càustic, de frases iròniques, se li atribueix haver dit en vigílies de la guerra: "Diuen que els militars són a punt d'aixecar-se. Jo me'n vaig a estirar". Era pare de l'actriu María Casares.
A banda de Franco, han estat molts els gallecs que han governat i han jugat un paper destacat en moments transcendentals. Davant Catalunya, la seva actitud ha anat des de la repressió brutal de Franco a la concessió de la Mancomunitat de Canalejas, passant per l'astúcia de Portela Valladares. Encara no sabem si un dia Feijóo s'afegirà al llistat i, en aquest cas, com ho farà. De moment, haurà d'esperar.
El general Franco és el cas més conegut. Va mantenir els regnes del poder -en el seu cas absolut- durant gairebé 40 anys. Després de la dictadura franquista, un altre gallec, Manuel Fraga, va acabdillar la dreta espanyola, per acabar governant la Xunta de Galícia, en un camí invers al que ara intenta Feijóo. I un altre gallec, Mariano Rajoy, va governar entre el 2011 i el 2018. En la història de Catalunya, d'ell quedarà l'aplicació de l'article 155 i la suspensió de l'autonomia. Però altres polítics gallecs han tingut poder a Espanya, amb una relació complexa amb Catalunya.
El gallec que va dimitir pels fets del "Cu-Cut"
El 25 de novembre del 1905, un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari Cu-Cut i La Veu de Catalunya. El Cu-Cut havia publicat un acudit que ridiculitzava l'exèrcit. El dibuix mostrava el Banquet de la Victòria que celebraven un èxit electoral dels catalanistes de la Lliga, i una persona feia la broma: "Banquet de la Victòria? Seran civils!". L'exèrcit espanyol venia de la derrota a Cuba i Filipines, les colònies perdudes el 1898 i tenia l'orgull ferit.L'assalt dels militars, que van fer destrosses a les dues redaccions, va sacsejar la societat catalana i alhora va provocar una crisi de govern a Madrid. El president era Eugenio Montero Ríos, el líder del Partit Liberal, un cacic de Santiago de Compostel·la de llarguíssima trajectòria. Montero Ríos es va disposar a castigar els militars, però el ministre de la Guerra va dir que no podria garantir la disciplina de l'exèrcit. Al sentir-se desautoritzat, el liberal gallec -que mai va mostrar simpaties pel catalanisme- va dimitir. Així, l'atac a un setmanari català va provocar la caiguda del govern espanyol. El següent que es va formar a Madrid va aprovar la llei de jurisdiccions, que censurava les crítiques a l'exèrcit en els mitjans de comunicació.
Canalejas, el ferrolà que va atorgar la Mancomunitat
Un altre governant destacat procedent de Galícia va ser José Canalejas, nascut al Ferrol, tot i que establert a Madrid des de molt petit. Va ser un dels successors de Montero Ríos al capdavant del Partit Liberal. Situat en l'ala més progressista de la formació, Canalejas va ser un dels pocs governants de la monarquia que va fer una política d'obertura al catalanisme. Es va entendre amb Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i líder del catalanisme moderat, i va impulsar la llei de mancomunitats, que va topar amb una fèrria oposició a les Corts. El 1912 va aconseguir aprovar el projecte que donaria lloc a la Mancomunitat de Catalunya. Era molt menys que una autonomia ja que tan sols implicava la unió de les quatre diputacions, però fou el primer triomf del catalanisme després del 1714. Però Canalejas ja no veuria la Mancomunitat. El seu govern (1910-12) es va guanyar molts enemics. La seva Ley del candado, que restringia l'establiment d'ordes religiosos, va desfermar les ires de la dreta. La seva repressió d'una vaga del ferrocarril, les del moviment obrer. Un anarquista el va assassinar pel carrer el novembre del 1912.
Un governador de Catalunya després del Sis d'Octubre
Manuel Portela Valladares va ser un dels polítics destacats dels anys 30. Nascut a Pontevedra, procedia també del Partit Liberal i durant la República va adoptar una actitud centrista. Coneixia bé Catalunya ja que estava casat amb Clotilde Puig, de l'alta aristocràcia catalana i havia estat governador civil de Barcelona. Però la seva relació amb Catalunya va venir després del Sis d'Octubre de Lluís Companys. Quan aquest va voler proclamar l'Estat Català, el govern espanyol, en mans conservadores, va detenir-lo i suspengué la Generalitat, en el que va ser el "155" de la República. Portela va ser designat governador general de Catalunya. Ho va ser quatre mesos (gener-abril de 1935), en què va demostrar mà esquerra i voluntat de rebaixar tensions. Així, va reinstal·lar el retrat de Francesc Macià al despatx de presidència.Portela va ser el cap del govern que organitzaria les eleccions de febrer del 1936, les que durien el Front Popular al govern i suposarien la recuperació de la Generalitat. Va protagonitzar una curiosa actuació durant la Guerra Civil, que explica en unes memòries imperdibles. A l'inici, davant de la revolució que es va produir els primers mesos, va adherir-se a Franco. Però mesos després, el 1937, quan el govern republicà va aconseguir establir un ordre precari en el seu territori, va mostrar el seu suport a la República. Naturalment, va acabar morint a l'exili, el 1952.
Casares Quiroga, un gallec d'esquerres
Santiago Casares Quiroga, fill de la Corunya, va ser un altre gallec rellevant. membre d'Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña. Va ser ministre de l'executiu que va atorgar l'amnistia a Companys i el seu Govern el 1936, i també qui presidia el govern quan es va produir l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936. Els historiadors han estat molt crítics amb ell, ja que va mantenir una actitud indolent davant les evidències cada cop més clares d'una conspiració militar. Home càustic, de frases iròniques, se li atribueix haver dit en vigílies de la guerra: "Diuen que els militars són a punt d'aixecar-se. Jo me'n vaig a estirar". Era pare de l'actriu María Casares.A banda de Franco, han estat molts els gallecs que han governat i han jugat un paper destacat en moments transcendentals. Davant Catalunya, la seva actitud ha anat des de la repressió brutal de Franco a la concessió de la Mancomunitat de Canalejas, passant per l'astúcia de Portela Valladares. Encara no sabem si un dia Feijóo s'afegirà al llistat i, en aquest cas, com ho farà. De moment, haurà d'esperar.