17
d'octubre
de
2023, 21:05
Actualitzat:
18
d'octubre,
1:13h
La guerra a Gazaha tornat a mostrar que el conflicte de l'Orient Mitjà conserva la capacitat d'agitar les opinions arreu. Les relacions envers Israel han entrat de ple en la política espanyola i han mostrat les tensions que viu l'executiu de coalició. Després d'una nota molt dura de l'ambaixada d'Israel, considerant properes a Hamàs les posicions d'algunes ministres de Podem, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha recordat després del consell de ministres que la política exterior la defineix el president i el titular d'Exteriors. Ningú més. Ahir, Albares va tocar la cresta a l'ambaixada, considerant "inamistosa" la nota de la legació. Avui, la posició espanyola es tornarà a posar de manifest en el Consell Europeu convocat aquesta tarda -amb Pedro Sánchez de president de torn- per tractar de la crisi a Gaza i que s'ha fet per videoconferència
També entre la política catalana el conflicte Israel-Palestina genera tota mena de polèmiques, i no només entre blocs sinó en l'interior de cada sector ideològic. Un munt de contradiccions conflueixen en els posicionaments de sobiranistes i no sobiranistes, entre esquerres i dretes. Una realitat que podem dir que també es manifesta en el món palestí, molt dividit internament, i ara s'ha fet també evident en la crisi interna que travessa la societat israeliana. Junts i Ciutadans han demanat avui una declaració del Parlament per mostrar suport a Israel.
Acabada la reunió del Consell Europeu, Sánchez ha informat que els 27 han refermat la posició comuna feta pública diumenge passat, de condemna absoluta de l'atac de Hamàs i petició d'alliberament dels ostatges, així com el dret d'Israel a defensar-se però dins del marc del dret internacional. També ha anunciat un increment de l'ajuda a Palestina, que sumarà 21 milions a finals d'any, un 30% més que el 2022.
En l'enèsima trifulga interna dins del govern de coalició espanyol s'han evidenciat fins a tres sensibilitats davant el conflicte. Pedro Sánchez, president de torn de la UE, comparteix la que ha estat la posició dominant a Brussel·les i que s'expressa en el suport a Israel, la condemna de l'atac terrorista de Hamàs i l'exigència de l'alliberament de tots els ostatges. També el suport a la resposta de Tel-Aviv, però amb el matís gens irrellevant de reclamar que sigui "proporcional", protegint la població civil i recordant el suport al projecte de dos estats.
Des de Sumar han vist una oportunitat per tibar la corda amb el PSOE i han subratllat el suport a la causa palestina, reclamant que el reconeixement de Palestina estigui sobre la taula de les negociacions de la investidura. Des de Podem, la ministra Ione Belarra ha fixat un discurs més radical, reclamant que Israel respongui davant la Cort Penal Internacional i que es trenquin les relacions diplomàtiques amb Tel-Aviv.
El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha aprofitat per furgar en "l'embolic" intern de l'executiu, tot afirmant que "aquest no és el moment per tenir un conflicte diplomàtic amb Israel". Però el dirigent conservador també s'ha mostrat incòmode en un tema que és sempre delicat, i ha afegit que la nota de l'ambaixada israeliana "també podia ser més ponderada".
Ara pot sorprendre, però el règim franquista es va caracteritzar sempre per una hostilitat al moviment jueu internacional. Les arrels feixistes de Falange i el vincle amb la Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler van reforçar encara més el discurs antijueu del franquisme. De fet, el pensament reaccionari espanyol ja incloïa un nervi antisemita important, amb el mite de l'Espanya dels Reis Catòlics, construïda sobre l'exclusió i l'expulsió de tota mena de dissidències, amb jueus i musulmans al davant. Curiosament, l'obsessió contra la "maçoneria judaica" va tenir un ideòleg català, el capellà Joan Tusquets, que es va fer amic de Franco. L'historiador Paul Preston en dona detalls en aquest article.
El terme judeo-maçònic-comunista va ser com un recipient on el franquisme va col·locar tots els seus contradictors. La victòria aliada del 1945 a la Segona Guerra Mundial va obligar l'Espanya de Franco a suavitzar la seva estètica més explícitament feixista. Els mitjans oficials no van amagar les simpaties pels països àrabs en la primera guerra àrab-israeliana, però la necessitat d'Espanya de guanyar predicament en l'opinió pública nord-americana va forçar a alguns gestos, com el reconeixement de la nacionalitat espanyola a diverses famílies sefardites establertes a Egipte i Grècia. El 1949, es reobren les dues sinagogues existents abans de la Guerra Civil, a Barcelona i Madrid.
Però no serà fins al 1967, després del Concili Vaticà, que Espanya aprova la Llei de llibertat religiosa i es legalitzen formalment les comunitats israelites. En la darrera aparició pública de Franco, l'1 d'octubre del 1975, després de les protestes internacionals pels darrers afusellaments del règim, el dictador ja només es refereix a una "conspiració maçònica-esquerrana". El terme jueu cau del discurs.
Un senyal de la dificultat per a unes relacions fluides entre Madrid i Tel-Aviv es va mostrar també durant la Transició. Els primers governs de la democràcia no es van plantejar obrir ambaixada a Tel-Aviv. L'abraçada d'Adolfo Suárez amb Iàssir Arafat a la Moncloa el 1979 va ratificar el que era una constant de la política exterior espanyola. En fer-ho, Suárez lligava dos corrents: "la tradicional amistat amb el món àrab" i un sector de l'esquerra que mostrava simpatia amb la causa palestina.
Va ser el 1986, ja amb el govern del PSOE consolidat i en una Espanya que acabava de votar per ratificar l'ingrés a l'OTAN i entrava a la Comunitat Europea, que el govern de Felipe González obre ambaixada a Israel. És un tancament de cicle, amb una plena integració dins del món occidental i atlantista.
És curiós com la causa israeliana va canviant de partidaris. L'Israel dels anys 50 i 60, el país dels kibbutzs socialistes i el cooperativisme, dominat políticament pel Partit Laborista, deixa pas a partir de finals dels setanta a una regressió. La dreta arriba al poder i, tot i que el perdrà en alguns períodes, és la força predominant durant dècades. Una tendència que, quan coincideix amb administracions demòcrates nord-americanes, presenta contrapesos (com els acords de Camp David entre el falcó israelià Begin i l'egipci Sadat, amb Jimmy carter a la Casa Blanca), però que amb els governs de George Bush i de Donald Trump, suposa un enduriment de la política envers els palestins.
Qui llegeix bé aquestes inflexions a la dreta és José María Aznar. Des de la FAES, sempre s'ha fet un discurs proisraelià acrític des d'una òptica neocon. Aquests dies, els articles i editorials de la FAES mostren les grans línies del pensament neoconservador espanyol en el tema Israel-Palestina: suport sense matisos a Tel-Aviv i atacs a la "nova esquerra", a la qual equipara amb Hamàs, a qui a la vegada es compara amb Estat Islàmic.
Les simpaties del nacionalisme català per la causa sionista sempre han estat nítides. Tant entre els sectors més liberals com en franges de l'esquerra. Jordi Pujol sempre va mostrar-se identificat amb el projecte de l'Estat d'Israel. L'expresident ha deixat escrits on subratlla el paper que el sionisme ha tingut en la seva formació política. Un dels seus darrers viatges oficials com a president, el juny del 2003, va ser a Tel-Aviv. Allí, en presència del president, Moshe Katsav, va defensar l'existència d'un Estat palestí i va criticar els assentaments, però demanant als refugiats palestins que renunciessin a retornar al territori israelià.
A ERC sempre han estat presents les dues ànimes de l'Orient Mitjà. Entre molts militants i quadres, les posicions propalestines solen ser majoritàries, però sempre hi ha hagut figures destacades en el partit que no han amagat la seva simpatia per la causa d'Israel. Ho va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquests dies, la diputada Pilar Vallugera ha defensat l'existència de dos estats i les resolucions de l'ONU, alhora que ha escrit en un tuit que té Israel "al cap i al cor".
Precisament la suposada simpatia d'Israel per la causa independentista va generar moltes expectatives durant el procés. Israel era "el país important" que reconeixeria una Catalunya independent. Va ser més la il·lusió, però és cert que Israel observava amb interès els moviments a Catalunya. El periodista Enric Julianarecordava fa uns dies que Tel-Aviv va trigar cinc setmanes a fer una declaració en favor de la unitat d'Espanya. Ara, sis anys després, Israel torna a ser present en el cor de la política espanyola.
També entre la política catalana el conflicte Israel-Palestina genera tota mena de polèmiques, i no només entre blocs sinó en l'interior de cada sector ideològic. Un munt de contradiccions conflueixen en els posicionaments de sobiranistes i no sobiranistes, entre esquerres i dretes. Una realitat que podem dir que també es manifesta en el món palestí, molt dividit internament, i ara s'ha fet també evident en la crisi interna que travessa la societat israeliana. Junts i Ciutadans han demanat avui una declaració del Parlament per mostrar suport a Israel.
Acabada la reunió del Consell Europeu, Sánchez ha informat que els 27 han refermat la posició comuna feta pública diumenge passat, de condemna absoluta de l'atac de Hamàs i petició d'alliberament dels ostatges, així com el dret d'Israel a defensar-se però dins del marc del dret internacional. També ha anunciat un increment de l'ajuda a Palestina, que sumarà 21 milions a finals d'any, un 30% més que el 2022.
Una sola veu, però tres sensibilitats
En l'enèsima trifulga interna dins del govern de coalició espanyol s'han evidenciat fins a tres sensibilitats davant el conflicte. Pedro Sánchez, president de torn de la UE, comparteix la que ha estat la posició dominant a Brussel·les i que s'expressa en el suport a Israel, la condemna de l'atac terrorista de Hamàs i l'exigència de l'alliberament de tots els ostatges. També el suport a la resposta de Tel-Aviv, però amb el matís gens irrellevant de reclamar que sigui "proporcional", protegint la població civil i recordant el suport al projecte de dos estats.Des de Sumar han vist una oportunitat per tibar la corda amb el PSOE i han subratllat el suport a la causa palestina, reclamant que el reconeixement de Palestina estigui sobre la taula de les negociacions de la investidura. Des de Podem, la ministra Ione Belarra ha fixat un discurs més radical, reclamant que Israel respongui davant la Cort Penal Internacional i que es trenquin les relacions diplomàtiques amb Tel-Aviv.
El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha aprofitat per furgar en "l'embolic" intern de l'executiu, tot afirmant que "aquest no és el moment per tenir un conflicte diplomàtic amb Israel". Però el dirigent conservador també s'ha mostrat incòmode en un tema que és sempre delicat, i ha afegit que la nota de l'ambaixada israeliana "també podia ser més ponderada".
El franquisme, contra Israel
Ara pot sorprendre, però el règim franquista es va caracteritzar sempre per una hostilitat al moviment jueu internacional. Les arrels feixistes de Falange i el vincle amb la Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler van reforçar encara més el discurs antijueu del franquisme. De fet, el pensament reaccionari espanyol ja incloïa un nervi antisemita important, amb el mite de l'Espanya dels Reis Catòlics, construïda sobre l'exclusió i l'expulsió de tota mena de dissidències, amb jueus i musulmans al davant. Curiosament, l'obsessió contra la "maçoneria judaica" va tenir un ideòleg català, el capellà Joan Tusquets, que es va fer amic de Franco. L'historiador Paul Preston en dona detalls en aquest article. El terme judeo-maçònic-comunista va ser com un recipient on el franquisme va col·locar tots els seus contradictors. La victòria aliada del 1945 a la Segona Guerra Mundial va obligar l'Espanya de Franco a suavitzar la seva estètica més explícitament feixista. Els mitjans oficials no van amagar les simpaties pels països àrabs en la primera guerra àrab-israeliana, però la necessitat d'Espanya de guanyar predicament en l'opinió pública nord-americana va forçar a alguns gestos, com el reconeixement de la nacionalitat espanyola a diverses famílies sefardites establertes a Egipte i Grècia. El 1949, es reobren les dues sinagogues existents abans de la Guerra Civil, a Barcelona i Madrid.
Però no serà fins al 1967, després del Concili Vaticà, que Espanya aprova la Llei de llibertat religiosa i es legalitzen formalment les comunitats israelites. En la darrera aparició pública de Franco, l'1 d'octubre del 1975, després de les protestes internacionals pels darrers afusellaments del règim, el dictador ja només es refereix a una "conspiració maçònica-esquerrana". El terme jueu cau del discurs.
El reconeixement d'Israel, fins al 1986
Un senyal de la dificultat per a unes relacions fluides entre Madrid i Tel-Aviv es va mostrar també durant la Transició. Els primers governs de la democràcia no es van plantejar obrir ambaixada a Tel-Aviv. L'abraçada d'Adolfo Suárez amb Iàssir Arafat a la Moncloa el 1979 va ratificar el que era una constant de la política exterior espanyola. En fer-ho, Suárez lligava dos corrents: "la tradicional amistat amb el món àrab" i un sector de l'esquerra que mostrava simpatia amb la causa palestina.Va ser el 1986, ja amb el govern del PSOE consolidat i en una Espanya que acabava de votar per ratificar l'ingrés a l'OTAN i entrava a la Comunitat Europea, que el govern de Felipe González obre ambaixada a Israel. És un tancament de cicle, amb una plena integració dins del món occidental i atlantista.
Aznar, al costat dels falcons israelians
És curiós com la causa israeliana va canviant de partidaris. L'Israel dels anys 50 i 60, el país dels kibbutzs socialistes i el cooperativisme, dominat políticament pel Partit Laborista, deixa pas a partir de finals dels setanta a una regressió. La dreta arriba al poder i, tot i que el perdrà en alguns períodes, és la força predominant durant dècades. Una tendència que, quan coincideix amb administracions demòcrates nord-americanes, presenta contrapesos (com els acords de Camp David entre el falcó israelià Begin i l'egipci Sadat, amb Jimmy carter a la Casa Blanca), però que amb els governs de George Bush i de Donald Trump, suposa un enduriment de la política envers els palestins. Qui llegeix bé aquestes inflexions a la dreta és José María Aznar. Des de la FAES, sempre s'ha fet un discurs proisraelià acrític des d'una òptica neocon. Aquests dies, els articles i editorials de la FAES mostren les grans línies del pensament neoconservador espanyol en el tema Israel-Palestina: suport sense matisos a Tel-Aviv i atacs a la "nova esquerra", a la qual equipara amb Hamàs, a qui a la vegada es compara amb Estat Islàmic.
Del sionisme de Pujol als somnis de l'1 d'octubre
Les simpaties del nacionalisme català per la causa sionista sempre han estat nítides. Tant entre els sectors més liberals com en franges de l'esquerra. Jordi Pujol sempre va mostrar-se identificat amb el projecte de l'Estat d'Israel. L'expresident ha deixat escrits on subratlla el paper que el sionisme ha tingut en la seva formació política. Un dels seus darrers viatges oficials com a president, el juny del 2003, va ser a Tel-Aviv. Allí, en presència del president, Moshe Katsav, va defensar l'existència d'un Estat palestí i va criticar els assentaments, però demanant als refugiats palestins que renunciessin a retornar al territori israelià. A ERC sempre han estat presents les dues ànimes de l'Orient Mitjà. Entre molts militants i quadres, les posicions propalestines solen ser majoritàries, però sempre hi ha hagut figures destacades en el partit que no han amagat la seva simpatia per la causa d'Israel. Ho va ser Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquests dies, la diputada Pilar Vallugera ha defensat l'existència de dos estats i les resolucions de l'ONU, alhora que ha escrit en un tuit que té Israel "al cap i al cor".
Precisament la suposada simpatia d'Israel per la causa independentista va generar moltes expectatives durant el procés. Israel era "el país important" que reconeixeria una Catalunya independent. Va ser més la il·lusió, però és cert que Israel observava amb interès els moviments a Catalunya. El periodista Enric Julianarecordava fa uns dies que Tel-Aviv va trigar cinc setmanes a fer una declaració en favor de la unitat d'Espanya. Ara, sis anys després, Israel torna a ser present en el cor de la política espanyola.