Mai abans un òrgan tan important com el Defensor del Poble havia denunciat amb tanta contundència una "mala pràctica continuada". Segons Ángel Gabilondo, i per sorpresa de tots els presents en aquesta columna, l'Església catòlica pot haver encobert durant anys i panys més de 400.000 casos d'abusos a menors, arribant fins i tot a traslladar els culpables a altres països i parròquies per esmunyir-los de qualsevol responsabilitat. Quatre-cents mil.
Per a alguns, el recompte que va presentar el Defensor és plausible. I per a altres és desproporcionat o, si més no, poc rigorós, al·legant que ha estat extrapolada a partir d'una enquesta no massa vistosa. El que està clar és que serà complicat arribar a esclarir mai quina és la xifra exacta del marcador, perquè moltes víctimes es veuen empeses a l'ostracisme i perquè estem parlant d'un marcador viu que encara avui, en aquest precís moment, creix amb la més que probable participació forçada d'algun amic o familiar nostre.
El més impactant d'aquests dies, però, està sent observar la cura i prudència amb què institucions i mitjans parlen dels delictes protagonitzats i silenciats per l'Església. El mateix Gabilondo -que assegurava que alguns bisbes no només no havien volgut participar en l'enquesta sinó que, a més, havien renyat als seus promotors- va dir després de presentar l'informe que "confiava" que l'Església estaria a l'altura en aquesta ocasió i que, si no hi està, "s'equivocarà". Confiar i equivocar-se, aquests són els dos verbs que Gabilondo va escollir prudentment per no ferir la susceptibilitat dels feridors.
Un altre exemple. Jordi Juan, director de La Vanguardia, acabava el seu article de dissabte així: "Esperem que dilluns la Conferència Episcopal aprofiti l'oportunitat per reconèixer els errors i ajudar les víctimes. Serà la millor prova dels valors cristians." Noteu la moderació en cadascuna de les paraules escrites? Percebeu el to indulgent cap a qui, des de la defensa dels valors cristians més restrictius i l'alliçonament moral constant a la població, comet una de les pitjors atrocitats que es pot cometre? Es parlaria amb aquesta benevolència de qualsevol altra entitat o individu que no només destrossés la vida de milers de menors sistemàticament, sinó que també n'ocultés els culpables, i no només n'ocultés els culpables, sinó que mentre ho fes anés recitant amb prepotència els deu manaments a la ciutadania?
La humiliació no acaba aquí. Tan bon punt es va fer públic l'informe, el periodista Domingo Marchena va consultar amb algunes fonts eclesiàstiques el contingut horripilant del document, i el que li van respondre diversos bisbes és que "els abusos infantils no només es donen en l'àmbit eclesiàstic" i que, de fet, "la majoria es produeixen dins l'entorn familiar". I van quedar-se tan amples, fent veure que no entenen per què són la diana de tants dits acusadors. Com si els delictes que han comès tota la vida fossin irrisoris, com si el fet de compartir-los amb altres entorns els restés gravetat, com si la hipòcrita autoritat moral amb què actuen de portes enfora no fos fastigosa, i com si, tanmateix, encara no acumulessin poder i privilegis a l'Espanya del segle XXI.
En tot cas, serà dilluns quan coneixerem quina és la reacció oficial de l'Església a l'informe del Defensor. Suposo que han deixat passar uns dies per poder preparar bé un escrit que els permeti llençar pilotes fora, minimitzar els fets i posar bastons a les rodes a les víctimes una altra vegada. Francament, però, no els calien aquests dies de marge, perquè tota aquesta colla ja vindrà protegida de casa gràcies a la correcció infinita dels que continuen tractant els delictes de l'Església amb una delicadesa clamorosa. Per més informes que es publiquin, les seves víctimes continuaran vivint amb la por, el remordiment i la culpa que ells no patiran mai, acostumats a viure de la por, el remordiment i la culpa dels altres.