Una de les singularitats que defineixen la pràctica de l’esport al Pròxim Orient és, sense cap mena de dubte, la seva implicació política. Sense anar més lluny, és precisament aquesta circumstància la que justifica que la selecció israeliana de futbol, tot i ser la representant d’un país asiàtic, no estigui afiliada a la Confederació Asiàtica de Futbol, com ho estan les seves veïnes libanesa, siriana, jornada i palestina, sinó que sigui membre de la UEFA, que aplega les federacions del continent europeu. Tot i això, la història ens ensenya que això no ha estat sempre així, ja que precisament l’Associació de Futbol d’Israel va ser una de les fundadores de la confederació asiàtica l’any 1954.
De fet, durant molt temps la selecció israeliana ha estat un combinat sense continent fix que, si tenim en compte la selecció de la Palestina sota mandat britànic que la va precedir, ha arribat a competir en quatre continents diferents, signant un autèntic rècord que posa de manifest les peculiars circumstàncies polítiques que l’envolten.
La selecció israeliana va començar a competir com a tal a partir de 1948, després de la guerra que va dur a la creació de l’estat d’Israel, i es va convertir en hereva del combinat de la Palestina britànica, que havia estat impulsat pel sionisme i que havia participat en les fases de classificació pels mundials de 1934 i 1938 disputant-se un lloc en el primer cas amb Egipte, per tant, a l’espai geogràfic africà; i en el segon, amb Grècia, per tant, en l’àmbit europeu.
Entre la independència israeliana i el naixement de la confederació asiàtica, Israel va competir per assolir una plaça a les copes del món de 1950 i de 1954 al si del continent europeu, una circumstància que va canviar arran del naixement de l’organisme que havia de regir, des de 1954, el futbol a l’Àsia.
La selecció d’Israel celebra el seu triomf a la Copa d’Àsia de 1964, quan encara competia a la Confederació Asiàtica de Futbol Foto: @GadaboutU
Això va propiciar un fet d’allò més singular que va estar a punt de classificar Israel pel mundial de Suècia sense haver disputat ni un sol partit. El combinat hebreu havia d’enfrontar-se a Turquia, que es va retirar en protesta pel fet d’haver estat inclosa a la fase de classificació asiàtica i no a l’europea, com succeïa fins aleshores; a Indonèsia, que es va negar a jugar en territori israelià i que va proposar que el partit es disputés en un terreny neutral, circumstància que la FIFA no va acceptar; i al Sudan, que no va voler jugar contra Israel adduint raons de caràcter polític com ara en seu no reconeixement de l’estat proclamat el 1948.
Fruit d’aquesta eventualitat, la FIFA va decidir que una selecció no podia classificar-se sense haver jugat ni un sol partit i va forçar Israel a guanyar-se la plaça per la copa del món a través d’una eliminatòria amb el País de Gal·les, que va ser qui finalment va assolir el bitllet per la fase final del mundial després de derrotar el combinat israelià.
Allò que havia succeït durant la surrealista fase de classificació per la copa del món de Suècia va esdevenir una constant en la història futbolística d’Israel, que va veure com sovint alguns dels seus rivals boicotejaven els partits seguint la consigna dictada per la Lliga Àrab. Malgrat que majoritàriament eren països musulmans els qui es negaven a jugar contra Israel entenent que això podia interpretar-se com un reconeixement implícit de l’estat hebreu, el boicot també el van protagonitzar estats socialistes com ara Corea del Nord, que mantenien una postura similar a la de la Lliga Àrab que passava per no reconèixer l’estat d’Israel i no mantenir-hi, per tant, relacions diplomàtiques.
Després d’haver estat una de les fundadores de la Confederació Asiàtica i d’haver-ne format part durant vint anys, la federació israeliana va ser-ne expulsada el 1974, després d’una proposta de Kuwait que va ser aprovada amb 17 vots a favor, 13 en contra i 6 abstencions. A partir d’aquell moment, doncs, la selecció d’Israel va passar a no estar adscrita a cap confederació continental i a jugar les fases de classificació pels diferents mundials a Europa, com va ser el cas de 1982, o Oceania, a més de deu mil quilòmetres de distància del seu país, en les edicions de 1986 i de 1990.
La selecció d’Israel s’enfronta a la de Nova Zelanda en un partit de classificació pel mundial d’Itàlia 90 per la zona d’Oceania Foto: Wikimedia Commons
L’entrada a la dècada dels 90 va començar a assentar les bases perquè la federació israeliana acabés sent admesa a la UEFA, un fet que es va produir de manera esglaonada i on va tenir un paper molt important el fet que la Unió Soviètica, un dels estats que més fermament s’havia negat a admetre a Israel al si de la federació europea, deixés d’existir després de l’esfondrament del socialisme real.
El primer pas en aquest camí va tenir lloc el 1992, quan el Maccabi de Tel-Aviv va participar per primera vegada a la Copa d’Europa, mentre l'Hapoel de Pétah Tiqvà feia el mateix a l’antiga Recopa. Fins aleshores, els clubs israelians només havien tingut dret a participar en la Copa Intertoto, una competició que, en aquella època, no estava directament organitzada per la UEFA.
Després dels clubs, va arribar el torn de la selecció, que va ser admesa com a participant en la fase europea de classificació pel mundial dels Estats Units de 1994, abandonant així la confederació d’Oceania on havia intentat assolir el bitllet per les dues darreres copes del món.
L’admissió de ple dret d’Israel com a membre de la UEFA no es va certificar fins al 1994, precisament vint anys després de la seva expulsió, per raons polítiques, de la Confederació Asiàtica. Amb l’acceptació israeliana, Europa consolidava una anomalia històrica que és la de veure com un combinat originari d’un país asiàtic competeix contra les seleccions dels estats europeus.
La selecció israeliana durant la seva victòria més important competint a Europa Foto: @TousPoulidor
Val a dir, però, que la selecció israeliana no és l’única que no pertany geogràficament al continent europeu, però que participa de les competicions de la UEFA. Abans de la seva admissió ja existia el cas de Turquia, si bé les circumstàncies turques són lleugerament diferents, ja que és cert que hi ha una petita part del país que sí que forma part del continent europeu, i també els d’Armènia, d’Azerbaidjan i de Geòrgia, situats al Caucas, als confins entre Europa i Àsia.
A posteriori, s’hi ha afegit el Kazakhstan que, tot i ser un territori indiscutiblement asiàtic, des de 2002 també competeix en l’àmbit europeu. En qualsevol cas, les seves circumstàncies són força diferents de les israelianes, ja que la pertinença actual d’Israel a la UEFA no s’explica sinó per raons geopolítiques que evidencien l’etern enfrontament que, en tots els àmbits de la vida, aquest país manté amb els seus veïns àrabs.