Ahir dijous al matí, mentre fèiem el cafè previ a la reunió de continguts del programa, en Sique Rodríguez em va fer una reflexió: "saps per què crec que els casos del Barçagate i de Negreira els vam treure al mes de febrer?" El Barçagate el vam emetre el 17 de febrer del 2020, mentre que el cas Negreira el vam fer públic el 15 de febrer del 2023. Tots dos al Què t’hi Jugues de SER Catalunya. "Crec que a final d’any, quan ha passat l’EGM (l’estudi d’audiències) i venen les vacances de Nadal, ens relaxem i tornem a moltes ganes de fer coses". Pot tenir tota raó, però la veritat és que no li vaig fer massa cas, perquè realment en Sique té ganes de treure informació cada dia, sigui l’època de l’any que sigui. Fins i tot, durant les vacances. És un obsés de les notícies, de transcendir. Suposo que per això treballem plegats.
Però el que va aconseguir en Sique és que, durant la tarda del mateix dijous, em posés a repassar què va succeir els dies, setmanes i mesos posteriors a la publicació del Barçagate, aquell cas que va provocar un terrabastall profund en la directiva de Josep Maria Bartomeu i que va posar el president a la part més negativa de l’opinió pública. El dia a dia ens abdueix i fins que no prenem perspectiva i ens permetem una mirada més panoràmica no ens adonem de tot el que va significar la informació, aquella notícia que deia que el Barça havia contractat una empresa especialista a intervenir en la conversa digital i que difamava tots aquells crítics o contraris a la gestió del president Bartomeu a través de les xarxes socials.
La instrucció del cas, que encara durarà fins al 29 de gener, ha confirmat tota aquella informació i ha deixat en evidència que el Barça va mentir davant dels seus socis i dels mitjans de comunicació i que va manipular documents per tal que l’auditoria forensic contractada a PwC per exigència d’alguns vicepresidents es fes pública deixant el president i els principals executius del club impol·luts. Recordo perfectament articles publicats després d’aquella auditoria donant com a bones les conclusions: el Barça no ha ordenat difamar ningú, els diners pagats son dins el preu de mercat, Bartomeu no en sabia res i només un dels perfils a les xarxes socials és de l’empresa contractada (Nicestream).
Xavier Bosch va arribar a escriure que "el club es cobrarà un cap de turc quan no hi ha turc, i la premsa insisteix a anomenar Barçagate una cosa que no va passar i que no ha aconseguit carregar-se el president. La gola profunda del Washington Post va ser, en aquest sentit, molt més fiable".Tot fals. La instrucció i la investigació dels Mossos d’Esquadra han pogut constatar que el Barça sí que va encarregar la creació de perfils a les xarxes, que treballadors de Nicestream els gestionaven i que tenien ordres d’atacar certes persones crítiques amb Bartomeu, inclosos els periodistes. Amb el que fos.
Fins i tot, rebuscant als nostres perfils d’Instagram per veure si teníem alguna fotografia que ens relacionés amb l’oposició. En van trobar una de meva, compartint equip de futbol amb el qual anys després seria membre de l’equip de premsa de Víctor Font. Sí, l’Albert Medina, amb qui ens vam conèixer el 2012 a la Universitat de Vic i amb qui encara mantenim una amistat extraordinària. Sí, amb qui vam anar a Qatar (sabent-ho el club) a fer preguntes incòmodes sobre les inversions de l’emirat a Europa i, concretament, sobre Sandro Rosell i el Barça.
Durant els mesos posteriors a la publicació del Barçagate també ens van investigar. A en Sergi Escudero i a mi, els dos joves que portàvem menys temps al sector que en Sique Rodríguez. Tots tres vam treure la notícia. Ens ho van confessar anys després, però aquells dies ja ho sabíem. De fet, el 9 de juliol del 2020, un company em va alertar per Whatsapp (encara el guardo): "Nanu, van a rebentar-te. Van a per tu a saco! Bueno, a per i a per l’altre noi que va amb tu. No tindran pietat. Ves amb compte i vigila. Us tenen moltes ganes". I va afegir allò que ja havien començat a difondre a través de les xarxes: "M’han dit de varios llocs algo que jo no em crec ni fart de vi, que el Font et paga el programa".
Allò que havien intentat fer a través de les xarxes no els va quedar més remei que fer-ho personalment. Difama, que alguna cosa queda. Hem viscut sempre amb la consciència molt tranquil·la. Tot s’ha anat confirmant. No ha canviat ni una coma de la informació inicial destapada el 17 de febrer del 2020. El dia que ens van confessar que ens havien investigat ens van confirmar que, oh, mala sort!, no havien trobat res on agafar-se. Vaja, sí, una informació que malauradament no els servia: el meu pare estava mort. Encara ric. Avui tot just fa una setmana, el meu pare va fer 62 anys. I ho vam celebrar amb ell, evidentment. Pobra gent.