Més o menys puntual a la cita, Barcelona ha tornat a encetar una de les seves èpoques més tristes de l'any. Nadal li ha caigut a sobre com una plaga de llagostes, i tot apunta que fins al 6 de gener no podrà desprendre's d'un bestiari que, per cert, cada cop arriba unes hores abans i amb una agressivitat més explícita (no pas física, sinó capitalista, és a dir, també física).
És molt curiós com arriba a molestar el Nadal a aquesta ciutat. Com un nen petit a qui li poses un jersei gruixut quan tu consideres que deu estar passant fred, Barcelona fa aquella mateixa cara rondinaire i francament incòmoda quan ja s'ha vestit de Nadal. No s'hi veu, amb allò. Per què porto aquest jersei vermell ple de rens i avets? No en té ni la més remota idea fins que l'adult en qüestió li fa una mica de pedagogia al voltant de les festes. Tot i això, per molta xerrada que entomi, Barcelona és molta Barcelona; no està feta per gaires discursos màgics.
Només cal passejar una mica per algunes de les seves artèries principals. L'avinguda Diagonal és la viva imatge del voler i no poder, amb uns llums que viuen separats entre ells i que ni tan sols aconsegueixen omplir la calçada de banda a banda. La plaça Sant Jaume té un arbre de Nadal preciós però arraconat en una cantonada, no fos cas que el situéssim al bell mig de la plaça i de cop i volta es convertís en el nostre Rockefeller imponent. La plaça de Catalunya i la Gran Via continuen exhibint una mena d'aranyes de saló contemporànies que entenc que en algun estudi creatiu projectaven caliu. I el carrer Aragó... què dir del carrer Aragó. Una munió de pals col·locats de diferent manera que s'han de mirar de lluny perquè puguin crear en la teva ment la forma d'una estrella. Realment, aquesta ciutat és la reina d'empassar-se renders amb patates. O amb torró, si s'escau.
Evidentment, també hi ha alguna zona que salva la papereta nadalenca. El passeig de Gràcia fa goig. La Rambla, encara déu-n'hi-do. Però són casos que es poden comptar amb els dits d'una mà que no necessàriament disposi de tots els dits. Ni una flor fa estiu, ni un carrer lluït fa Nadal. Per revertir aquesta situació tan enquistada, Barcelona necessita emmirallar-se d'una vegada per totes en els millors en el noble art de vestir jaquetes que no són ben bé del seu estil o que no encaixen amb la seva paleta cromàtica. I quan penso en el gran mestre d'aquesta disciplina penso, evidentment, en Pedro Sánchez.
El president del govern espanyol -i el PSOE en general- s'ha trobat de sobte amb la imperiosa necessitat de defensar una amnistia i una negociació de tu a tu (riures enllaunats) amb els partits independentistes, i ho està fent amb una pretesa naturalitat i una falsa convicció exemplars. Amb totes les calculades conseqüències. Que ara toca fer veure que Puigdemont és un interlocutor vàlid? Doncs es fa veure amb el més gran dels somriures. Que ara toca fer veure que traspassarem Rodalies a Catalunya? Doncs es fa veure amb el més gran dels cinismes. No passa res. Que cadascú es vesteixi com li dictin les circumstàncies, i via fora! Que tot està per investir, i tot és possible.
Tant de bo aquest clima de franca concòrdia entre la Catalunya atonyinada i l'Espanya antonyinadora, aquesta fabulosa convivència que Pedro Sánchez ens ha regalat, serveixi també per aprendre d'ell els trucs que l'estan fent indestructible. Si mai Barcelona es pregunta com s'ho ha de fer per transmetre que té ganes de ser una ciutat de Nadal, que adopti les clarividents virtuts del sanchisme: una cara camaleònica, una actitud supervivent i amb un objectiu clar. Creure'ns-ho, tal com el PSOE s'està creient la seva impostura, no ha de ser tan complicat. Només cal observar atentament els seus passos i copiar-los.
El que està clar és que no ens podem permetre un altre Nadal com el de les últimes dècades. Barcelona s'ha de despertar (també en aquest sentit). Ha de deixar de fer-se mandra a ella mateixa i fer el paper com Déu mana quan arriba aquesta època; només així podrem amnistiar-li tots aquests anys de trist minimalisme que ens ha regalat. Que es posi les piles i que posi llum a tanta foscor. I que mai, mai, mai perdi de vista l'estel que guia el camí dels supervivents. Bon Nadal, Pedro Sánchez.